La clau

En algunes llars d’Israel, d’Istanbul i de Tessalònica moltes famílies de jueus sefardites encara conserven la clau de la casa que els seus avantpassats van habitar a Espanya, la seva enyorada Sefarad, abans de ser expulsats d’aquest país pels Reis Catòlics el 1492. Al llarg de cinc segles aquesta clau ha passat de pares a fills com una herència simbòlica que conté, alhora, la fatalitat del destí i l’esperança d’un retorn. Fins ara només servia per obrir la pròpia memòria i també l’arca on s’ha guardat el tresor d’una llengua que es negava a desaparèixer. En els basars de la Mediterrània oriental es poden sentir encara en la parla vulgar paraules arrencades del poema del Mio Cid, dels romanços de Gerineldo o de la Linda Melisenda i l’Arcipreste d’Hita; són les que empraven al segle XV els castellans i que, amb el so esmerilat pel temps, han seguit sent usades entre els sefardites per estimar, comerciar, cantar, resar, compartir l’alegria amb els amics i gemir davant les desgràcies. En ser expulsats a un exili apàtrida els jueus es van endur la ciència i el comerç. Aquí van quedar els cristians vells amb la cansalada, la fidalguia de gipó ras i la foguera. Ara s’ha atorgat la nacionalitat espanyola als sefardites que ho vulguin. A l’hora d’exercir aquesta carta de naturalesa ignoro si n’hi haurà prou amb mostrar la clau d’una casa a Sefarad, ja desapareguda. En el basar d’Istanbul un comerciant d’ambre sefardita em va explicar que els seus avantpassats vivien a Toledo i que ell havia fet diversos viatges a Espanya amb la clau d’una porta que només estava en els seus somnis. La porta ja no existia, però va pensar que qui sap si el pany podria estar perdut en mans d’algun venedor dels encants. Després de córrer i recórrer centenars d’antiquaris per tot Espanya un dia es va produir el miracle. Entre els trastos d’una almoneda, que regentava un gitano de Plasencia, el sefardita va trobar un pany rovellat del segle XV on la seva clau encaixava a la perfecció. El va comprar a bon preu i amb certificat d’autenticitat. En el basar d’Istanbul el sefardita em va fer la demostració. Va ficar la clau al pany, la va accionar diverses vegades i amb paraules pronunciades en melós spanyolit em va dir: així és com s’obre i tanca el destí.

Traducció, amb llicència, de la columna de Manuel Vicent apareguda a El País el 16/02/2014.
A.M.

 

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús