Altres habitants de Luxemburg

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Com deia l’altre dia, hi ha minories de moltes menes. A Luxemburg, la majoria dels habitants vivim d’una manera que podríem anomenar endreçada: complim les lleis escrites i procurem aplicar les normes no escrites. Tanmateix, com és lògic, també hi ha persones que no ho fan. Algunes persones, per una tria conscient o no, viuen amb rutines totalment diferents i de maneres que podríem anomenar poc convencionals. N’esmentaré tres exemples.

Altres habitants

Hi ha un senyor alt, prim i barbut. Barba i cabells (els que li queden), ben grisos i despentinats. Va vestit sempre amb uns pantalons de camuflatge i una casaca verda també militar, però d’una altra branca. Va pel carrer com si el perseguissin: camina molt de pressa, tot i que de vegades arrossega una mica un peu, i mira sempre amb els ulls molt oberts, girant el cap a dreta i esquerra diverses vegades, abans de canviar de direcció o de sentit. Sovint porta garrafes de plàstic buides, en una sola mà. Una vegada el vaig veure, de bon matí, enduent-se els diaris de les bústies dels subscriptors de tot un carrer del Limpertsberg. Els obria, els fullejava, els rebregava, en llençava una part i la resta l’entatxonava sota el braç on duia les garrafes. Caminant esporuguit carrer amunt, fins a la següent casa amb bústia i diari accessibles.

També acostumo a trobar-me amb un noi jove, tot i que a primera vista no ho sembla. Duu una barba llarga i esbullada. És ros, amb els ulls blau cel molt clar i la pell fina i pàl·lida, mal que normalment vermella (com si estigués enrojolat o cremat pel sol o pel fred). Vesteix amb uns pantalons balders foscos, camisa, jersei i una jaqueta verda, llarga, tres talles més gran del que caldria. Completen l’abillament una boina estil Che Guevara i una bossa en bandolera, amb la corretja creuada sobre el pit. Camina pel carrer amb parsimònia, però no para quiet. Fa sempre cara d’enfadat i va remugant tot sol en veu molt baixa. He sentit una llegenda que el vincula amb el pont vermell, però no me la crec i, per tant, ni l’explico.

Finalment hi ha una senyora que ronda per carrers pròxims del pis on visc. Vesteix bé, elegant però modesta, amb roba de tons clars. Els cabells rossos, que van blanquejant, els endreça en un pentinat un xic passat de moda que, tanmateix, li escau. Malgrat que carreteja dues bosses de plàstic blanques, curulles, no sembla ni de lluny allò que als Estats Units anomenen una bag lady. Quan ensopega amb una persona que li sembla de fiar, s’hi atansa i recita la seva història: és multimilionària però, quan van morir els seus pares, els seus oncles, malvats, s’hi van ficar pel mig i van aconseguir que perdés l’herència. Es va retrobar, doncs, al carrer, sense res i ara batalla contra els seus tiets per recuperar la seva fortuna. Un advocat està fent les gestions necessàries a tots els tribunals, inclòs el de La Haia. Quan m’ho va haver explicat, li vaig donar una moneda i vaig voler marxar. Digna, em va aturar i em va comminar a escriure el meu nom i la meva adreça en un quadernet (on n’hi havia moltes altres). Em va prometre, categòrica, que tan bon punt rebés l’herència em retornaria el meu préstec multiplicat per mil. Això va ser fa gairebé dos anys i encara no he trobat dos mil euros a la meva bústia.

Diu Foucault que, des de l’Edat Mitjana, els de la majoria hem convertit el que diuen aquestes persones de la minoria en simple soroll o en conjurs gairebé màgics. L’ideal seria, per tant, cedir aquest espai a aquestes tres persones: saber de què fuig el senyor de la barba, què ha fet enfadar el noi ros i en quin punt es troba el procés per recobrar la fortuna milionària. Tanmateix, com que no era viable, la solució més fàcil ha estat aquest text, com a intent de retratar tres persones i evitar que les veiem com a part del paisatge.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús