Xipolleig

Anton Marco | Luxemburg

 

Sí que és ben cert. Tant com que a Luxemburg res no pot passar inadvertit per minúscula que sigui la minoria que es bellugui dins d’aquest minvat univers. Sí, jo també he vist sovint a l’home, no pot ser pas cap altre, alt i prim, amb una barba que, embullada, se li ajunta enfarfegada als grisosos cabells que encara li queden. Vestint pantalons entre verdosos i marronosos a la manera de camuflatge que, en cas d’anar conjuntat amb una casaca, podria arribar a semblar un militar havent desertat o quedat a l’altra banda d’un front al qual no pot o no vol tornar mai més.

Sempre mig enfurismat, rabosenc, l’home camina de pressa com fugint de propis i estranys, giravoltant el seu airós cap. Arrossegant de vegades un peu com si se li hagués declarat en rebel·lia o com si el tingués més cansat que l’altre o, qui sap, si potser no vol seguir el destí de qui el mena. Mirant amb declarada desconfiança tot el que l’envolta. Canviant de direcció inopinadament, mudant de vorera, com per a despistar un virtual perseguidor, o a l’aguait a la manera que un caçador segueix l’antull de la seva presa.

Un dia que coincidien les nostres trajectòries el vaig involuntàriament seguir, tanmateix de lluny i compassant el pas a la seva dèria. M’intrigava i molt la quina podria ser la pressurosa cerca d’aquell ja habitual i no menys llegendari personatge, tan esquiu com fugitiu, alhora que tan desconcertant com desarmat depredador urbà. Aviat vaig comprovar que, efectivament, s’enduia de les bústies el que hi trobava i sempre els diaris de distribució gratuïta; aquest cop anant carrer avall del territori Limpertsbergiant. Un cop a les seves nervioses mans els desfeia la faixa a uns, en fullejava precipitadament uns altres que inalterablement rebregava fent-ne una pilota informe que llençava de qualsevol manera, la resta se l’embotia sota el braç que tenia gairebé immobilitzat per etèries garrafes de plàstic. Recollint del terra els desgavellats papers, i veient la percala que s’hi gastava, vaig pensar per un moment que s’havia de tractar d’una mena de venjança contra l’empresa repartidora d’aquesta mena de premsa que, vés a saber, l’hauria despatxat de la seva plantilla. Seguia l’home caminant esfereït carrer avall com una ànima en pena, fins a la següent casa amb bústies i diaris accessibles, on altra vegada feia la tria de les preses que s’hauria de quedar o menysprear segons un ben predeterminat criteri. Vaig desfer una altra d’aquelles pilotes impreses i vaig comparar les pàgines amb un dels diaris d’una bústia que s’havia deixat de fer.

Es tractava del full dedicat a la foto d’una noia vestida amb un banyador de platja dels anys seixanta amb el sobrenom ressaltat a peu de pàgina: “La nostra Melusina xipollejant”. Era doncs certa la seva llegendària història. La mateixa llegenda urbana luxemburguesa que es conta sobre el pobre home va ser abandonat quan va embogir després de fer els càlculs del Pont Roig sobre l’Alzette per la xipollejada Melusina.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús