La glòria

Si et dius simplement García, el teu passaport és colombià, viatges en primera classe amb vuit maletes i aterres a Los Angeles sense més afegitons que el teu propi bigoti, estàs condemnat a passar a un quartot de l’aeroport per a què un policia et posi de cap per avall i si, mentrestant, ningú descobreix que has escrit Cent anys de solitud ja pots donar gràcies si no fan un tacte rectal amb particular luxe de detalls.

No seria aquesta l’única ofensa que patiria aquell dia Gabriel García Márquez. Acabat d’arribar de Los Angeles, on havia anat a tractar-se del càncer i el van prendre per narcotraficant, aquella mateixa nit durant el sopar a la franquícia que Juan Mari Arzak té a Polanco de Mèxic, DF, el cuiner i l’escriptor estaven asseguts a una taula de tertúlia amb alguns amics. García Márquez semblava afonar-se en comprovar que ningú s’acostava a saludar-lo i en canvi tots els elogis i abraçades eren pel cuiner quan davant els seus nassos els clients anaven abandonant el restaurant. “Juan Mari, però que feliç m’has fet amb aquests cogollitos caramelados”, li va dir un comensal. “Gràcies per l’immens plaer que ens ha proporcionat aquesta brandada de guachinango”. Als seus peus, mestre Arzak “, va exclamar una parella grassetona fent reverències vàries. Beneits sien aquells temps en què un escriptor publicava una novel·la d’èxit i podia viure tranquil·lament perquè ningú coneixia la seva cara. Avui la figura pública de l’escriptor és una peça imprescindible en el llançament del seu treball; de fet, s’ha convertit en un producte més en la cadena editorial. El seu rostre unit a la fama ha penetrat en el món del circ, fins al punt que alguns autors de renom, arreu on vagin, envien prèviament una mona i un mico tocant tambals. Totes les pompes són fúnebres, va dir Gómez de la Serna. Tots caminem cap a l’anonimat, passa però que els mediocres hi arriben una mica abans, deia Borges. En el futur tots els ciutadans del món seran famosos durant un quart d’hora, va dir Warhol o a l’inrevés, dins d’un quart d’hora tota la humanitat alcançarà la glòria, dic jo, però en el combat creatiu entre l’estómac i la fabulació, un cuiner sempre guanyarà l’escriptor. Efectivament, davant dels meus propis ulls Cent anys de solitud foren derrotats per uns simples cogollitos.

———-
Traducció, amb llicència, de la columna de Manuel Vicent apareguda a El País el 27/04/2014.
A.M.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús