Luxemburg, nits d’hivern

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Ara que ja ve la primavera i que s’ha acabat el festival de cinema de la ciutat de Luxemburg (enguany Luxembourg Film Festival, fins l’any passat Discovery Zone), trobo que és el moment ideal per parlar del Cicle de Cinema Català que muntem cada any, entre gener i febrer, en aquesta ciutat del centre d’Europa. Al Paradís, sempre de rabiosa actualitat.

Abans de començar cal dir que projectar pel·lícules catalanes a l’estranger, per a una associació, cada vegada resulta més complicat. Fa anys, tot era fer una trucada a la persona responsable. Avui cal buscar-se la vida i trucar aquí i allà per acabar obtenint la còpia de la pel·lícula (en formats cada cop més imprevisibles) i els drets per passar-la. Alguna vegada ens hem trobat de tenir la còpia i no disposar del permís i, per tant, haver d’anul·lar la projecció.

Enguany vam tenir prou sort i no vam haver de cancel·lar res. Dilluns 26 de gener va començar el Cicle sent fidels a la tradició: va nevar. Per sort, no a l’hora de la projecció del documental Els homes que volien pujar una muntanya de més de 8.000 metres. Per a l’ocasió vam comptar, a més, amb els dos protagonistes: Pere Herms i Raül Coromines. Protagonistes de la pel·lícula i de l’aventura, perquè ells dos van viatjar fins a l’Himalaia per enfilar-se a un vuit mil i ho van enregistrar tot amb la càmera per explicar-ho després. A Luxemburg ens ho van explicar amb tot detall i gran simpatia. Un documental realment recomanable.

La segona nit, el 2 de febrer, quan el mal temps havia convertit la ciutat de Luxemburg en un escenari semblant al cim del Manaslu, vam veure Barcelona nit d’estiu. L’esperava amb grans expectatives i, com sol passar, la realitat va quedar un xic curta. És una pel·lícula simpàtica, agradable i lleugera. De fet, sembla un d’aquells anuncis «mediterràniament» d’Estrella Damm però a l’engròs (entre d’altres motius perquè la cervesa en qüestió apareix sovint en pantalla). Per passar l’estona i somriure, tot i que té moments excel·lents, els actors resulten prou creïbles i les freqüents postals de Barcelona queden la mar de bé en pantalla gran (i més sabent que, a fora, tot és neu i glaç en una ciutat sense mar).

Una setmana després, amb un temps bastant menys fred però molt més humit, vam tancar el cicle amb Rastres de sàndal. Un cop més, vaig quedar un pèl decebut. La cinta és interessant, gens avorrida, amb una fotografia brillant i tots els actors estan fantàstics (en especial la Nandita Das), però no em va convèncer. La vaig trobar un melodrama, amb massa frases altisonants properes al ridícul, amb un guió previsible, buscant el cop d’efecte a cada moment i sense gruix. A més, l’intent de mostrar postals de Barcelona per comprar el públic em va semblar gratuït (i menys reeixit que a Barcelona nit d’estiu, tot sigui dit de passada). En Xavier Valeri, factòtum del Cicle i expert en cinema, diu que no vaig entendre res i que és una pel·lícula magnífica. Segur que té raó.

Crec que les feines de preparació del Cicle de l’any que ve ja han començat, perquè ja he avisat que cada any és una tasca més complexa. Mentrestant, em dedicaré a esperar la primavera.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús