Una de Gaston Bachelard

“A penes entrem en l’espai del somni que l’espai es desintegra, s’adorm; s’adorm una mica abans que nosaltres mateixos, perdent les seves fibres i els seus vincles, perdent la seva força d’estructura, sa coherència geomètrica.

Lespai on vivim les nostres hores nocturnes no té res de llunyà. El tenim proper, síntesi de les coses i de nosaltres mateixos. Si somiem amb un objecte, entrem en aquest objecte com en una closca. El nostre espai oníric sempre té un coeficient central. De vegades en els nostres somnis de vol, ens creiem que anem molt alts, però no som més que efluvis volants. I els cels que escalem són dos molt íntims: desitjos, esperances, orgulls. Estem massa sorpresos per l’extraordinari viatge per fer-ne una oportunitat d’espectacle. Seguim sent el centre de la nostra experiència onírica. Si un estel brilla és qui dorm qui s’estrella. Un petit encenall a la retina adormida dibuixa una efímera constel·lació, evocant el record confús d’una nit estrellada “.

 

Tret de “Fragments d’un journal de l’homme”, Le Droit de rêver, Paris : PUF, 1970.
A.M.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús