Sobre un assaig de Denis Moreau

El matrimoni torna a agafar el toro per les banyes. Les parelles s’apressen cap a ajuntaments, esglésies, temples, sinagogues… Feliços de fer-se ajuntar, beneir, de prometre’s el món i la bolla, com d’estimar-se fins al seu últim dia de vida. Però la bèstia es mor ràpidament, i la majoria aviat enterren aquest paradís conjugal. Els mateixos, poc després, s’apressen cap a bufets d’advocat, jutges, psicòlegs, convençuts ara que la vida en parella és un infern. Aviat s’han convençut que l’ésser excepcional amb qui s’havien trobat no fa pas tant, escollit per sempre, en realitat emmascarava una titella patètica. La seva veritable naturalesa se’ls ha revelat: que si cobdiciós, pervers, odiós, avorrit, etc. Aquest periple s’ha tornat ja tan comú, tan banal, que ja no ens sorprèn.

Denis Moreau, el filòsof, ens recorda -seguint a Plató, i molts altres- com ens hem de plantejar allò que ens és familiar, com reconsiderar-ho amb els ulls nous de la sorpresa. Per tant, aquests incomptables naufragis matrimonials el sorprenen. Tants joves encaminats alegrement a viatges llunyans, desapareguts en el fosc horitzó de l’odiós divorci … Per què? Els fracassos en sèrie no fan realment somriure Denis Moreau. Per contra, tantes separacions, el fereixen, fins i tot el mortifiquen -ell ho veu com una mena d’hecatombe, d’una carnisseria-. Com si havent optat per la conquesta d’una felicitat duradora, els separats es trobessin finalment delmats, amb vides desaprofitades i els cors destruïts.

Vet aquí el perquè, aquest devot catòlic s’embarca en la intensa defensa d’un matrimoni durable. El seu assaig, original i vibrant, alhora que interessat, acaba desconcertant, molestant. És interessant veure un filòsof de fer el contrari del què és costum els nostres dies i s’esforci a defensar el matrimoni com un esport de combat. Per ell es tracta d’aguantar, mantenir-se junts després de la passió, tractant de reconstruir una i altra vegada, malgrat tots els atzars. La unió de per vida, segons ell, per tant, no és com una faula, sinó el que els humans poden forjar de millor. Havent-ho gairebé tothom oblidat, és útil que es digui, malgrat el que cadascú en pugui pensar. De tota manera és desconcertant veure com tan innocentment carrega les culpes al capitalisme i l’imperi dels diners, la propagació generalitzada dels matrimonis avortats o nascuts morts. Més encara, el paper decisiu del diable, el gran separador -sens dubte aliat amb el gran capital, com es ben sabut- en la ruptura de les parelles és desconcertant.

De fet, un exercici de reflexió possible és donar la volta a aquesta sorpresa, tenint en compte la raresa de la posició defensada per Denis Moreau. Car és possible veure-ho tot exactament a l’inrevés: en lloc de considerar als separats com nàufrags, veure’ls com individus alliberats. En lloc de jutjar les seves vides destrossades, pensar que finalment l’han trobat, autònoma i coratjosa. En lloc d’un important fracàs del projecte, el divorci o la separació es converteix en la liquidació reeixida d’un estrany miratge -la vida real després d’haver sortit de la presó. Això suposa admetre que el matrimoni no és ni cosa sagrada ni institució benefica, sinó restricció i confinament. Per donar suport a tals horrors, no només no s’ha de ser creient, sinó probablement lacai del capitalisme, còmplice de Satanàs, agent de Mammó… i no sé quantes coses més. És el risc que es corre.

 

Article de Roger-Pol Droit aparegut a Le Monde el 02 d’octobre del 2014
A.M.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús