Pont i final

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

Tancant aquella operació, havia salvat l’empresa. Ho sabia de feia mesos i aquells papers que li lliurava el secretari simplement ho confirmaven. De fet, en tenia prou veient la cara que feia aquell homenet quan li va lliurar. Se’ls va mirar per mantenir les formes i va somriure. No va dir res i se’n va anar al despatx de l’administrador delegat, on va entrar sense trucar.

– It’s done.

Li va lliurar els papers. El cap es va posar les ulleres de llegir i va examinar aquell document. Quan va pronunciar congratulations, l’altre home ja havia abandonat l’habitació. En tornar al seu propi despatx, travessant la gran sala comuna on els agents de compravenda s’escarrassaven sense saber que els acabava de salvar la cadira a tots, es va mirar aquell espai amb uns altres ulls. Potser perquè havia sortit el sol: Luxemburg, de vegades, té aquests acudits. Va consultar el mail i el telèfon. Va veure que era gairebé un quart de quatre. Aleshores va recollir les coses i l’abric. En sortir del despatx, va avisar el secretari que marxava:

– Mi-temps, pour une fois.

A l’ascensor jugava amb la clau del cotxe igual que feia aquell pesat grec amb el rosari. Un cop a l’aparcament, va desar la clau a la butxaca de l’abric i es va tornar a ficar a l’ascensor. Va pujar fins a la planta 0, on va abandonar l’habitacle amb empenta i decisió. Es va creuar amb la rossa simpàtica del departament de grans clients:

– Pour un jour, je peux marcher.

No quedava clar que ho hagués dit a la noia, que acabava d’entrar a l’ascensor i li girava l’esquena, o al recepcionista, que no li feia cap cas. Per ser març i tenint en compte com s’havia llevat, feia un dia excel·lent. Tot i que tirava a fred, el cel lluïa un color preciós i amb pocs núvols, allunyats del sol. Es va posar a caminar avinguda John F. Kennedy avall. Amb un gest mecànic va treure el paquet de tabac de la butxaca i una cigarreta del paquet. Quan se la va posar a la boca, es va sorprendre, com si algú li hagués entatxonat allà contra la seva voluntat. La va retornar al paquet, que encara duia a la mà dreta, i el va tornar a desar.

Caminava sense pressa, somrient. Inspirava profundament i expirava a poc a poc. Amb cada expiració, exhalava una bona bafarada, que semblava que fumés i tot. Els pocs vianants que passaven, amb un ritme ben diferent del seu, ni el veien. L’avinguda estava tranquil·la, fins i tot a la zona de la Place de l’Europe, on solia haver-hi més trànsit. Va vacil·lar poc abans d’entrar al pont vermell: amb una inspiració encara més profunda que les anteriors va semblar aplegar el valor necessari i va recórrer els sis-cents metres d’aquell prodigi de l’enginyeria. En assolir l’altre costat, va sospirar alleujat.

A la cruïlla posterior, es va endinsar pel parc i va prosseguir aquella passejada. Al gran espai verd del primer parc, dos nois jugaven a futbol sense entusiasme. Un jove amb americana i corbata assegut en un banc discutia, en alemany, amb un telèfon. En arribar a l’espai enjardinat al voltant de la font, es va descordar un botó de la camisa i es va afluixar la corbata. Movia el cap una mica com un autòmat i una mica com si estigués a punt de parlar. Es va dur una cigarreta als llavis i, quan ja l’anava a encendre, li va passar pel costat una noia que escoltava música amb auriculars i cantava sense contemplacions:

– Retencions en l’autopista…

Va desar el tabac i l’encenedor i va continuar caminant. Va sortir del parc per la font, saludant de lluny, per dir-ho d’alguna manera, l’estàtua de la princesa Amélie. Uns metres després, la superfície emmirallada de la Banque de Luxembourg li reproduïa el sol sobre el cel encara net. Es va aturar prop de l’entrada i va treure el telèfon de la butxaca per enviar un breu missatge:

«I’m near your bank. See you later at home.»

Retornat el telèfon a la butxaca, es va tornar a posar a caminar, avall pel bulevard Royal. Aviat va assolir el pont Adolphe i hi va entrar sense alterar el ritme. De mica en mica, això sí, es va anar alentint fins que, al bell mig del pont, es va aturar. Va mirar cap a la torre de la Spuerkess i es va girar cap a la catedral. Amb els colzes repenjats a la barana de pedra, contemplava els reflexos del sol sobre la bandera, sobre la Gëlle Fra, sobre els arbres encara pelats, sobre la catedral i sobre els edificis més moderns que quedaven més lluny, tocant a l’altre pont, que no podia veure. Passava l’esguard d’un objecte a l’altre, movent només els globus oculars. Es va estar així una estona, fins que, amb la mà, va treure de la butxaca el paquet de tabac. Amb dos dits, va extreure’n una cigarreta i amb parsimònia se la va dur a la boca. Amb l’altra mà, va buscar l’encenedor i se’l va acostar a la cara. Va congelar el moviment abans d’encendre la flama.

Pont Adolphe

Va somriure i, per aquella obertura, gairebé li cau la cigarreta. Aleshores, amb la mà lliure, la va recuperar i la va aixecar per observar-la com si fos un objecte inusual, desconegut. D’una revolada, va llençar-la amunt, cap al cel blau que començava a enfosquir-se. El petit cilindre va descriure una breu corba d’elevació i, de seguida, va emprendre un vol en picat en direcció al fons de la vall. Tot i la caiguda lenta, la petitesa de l’objecte va fer que aviat el perdés de vista. Es va quedar contemplant el buit.

Va trigar un moment a moure’s de nou. Lentament. Es va mirar la mà on encara duia l’encenedor i, amb una esgarrapada, li va fer emprendre el mateix trajecte. Aquesta vegada, la corba descrita va ser diferent: es va elevar més, es va distanciar més i va caure amb més rapidesa. Li va perdre la pista aviat, però també es va quedar expectant. Al cap d’uns segons, es va sacsejar com si hagués tingut un calfred o s’escalfés per entrar en acció. Amb la mà dreta va treure el paquet de tabac de la butxaca i el va llançar al buit. Un vianant se’l va mirar un moment de cua d’ull i va continuar caminant.

Aquest cop no va perdre ni un segon i va procurar que altres objectes acompanyessin el petit prisma de cartró: les claus del cotxe, la cartera, el telèfon, algunes monedes que duia a la butxaca, la targeta per accedir a l’edifici de l’empresa, la corbata, la clau USB… Tot ho enviava en l’aire. Només es va aturar un parell de segons abans d’engegar a volar les claus de casa, que van amenaçar de disgregar-se del clauer abans de perdre’s de vista.

El somriure que se li dibuixava a la cara era més ample que mai. Alguns vianants s’hi acostaven però procurant mantenir una certa distància. El pas següent va ser treure’s l’abric amb un gest torero i deixar-lo caure al buit. La pesada peça de roba va planar amb un vol mandrós i va trigar més a esvanir-se que qualsevol dels objectes anteriors. De fet, amb un esforç, el podia intuir jaient al fons de la Pétrusse.

Aleshores es va aturar. Va sospirar. Es va girar d’esquena al paisatge que havia estat contemplant i, contra la barana de pedra, es va deixar lliscar avall fins a quedar assegut a terra. Somreia i movia el cap com dient que no a algun interlocutor imaginari. Es mirava la punta de les sabates, netes, negres i llampants. Els vianants se li havien apropat una mica més, encara sense gosar adreçar-s’hi. De fet, els dos que tenia més a tocar, van parlar entre ells:

– És boig?

Abans que el badoc interpel·lat tingués ocasió de respondre, una senyora d’edat, que s’havia acostat al grup en l’últim segon, va pronunciar el seu veredicte:

– És un savi.

I va continuar caminant com si res.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús