Territori Moiën

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
M’agrada viure a Luxemburg perquè, de tant en tant, perdo la noció de l’espai i no sé si visc a Catalunya i segueixo les notícies del Gran Ducat a distància o és a l’inrevés. Darrerament, també a Luxemburg, es parla força de llengua, com ara de la supervivència del luxemburguès. Al juny, se celebrarà un referèndum sobre el dret de vot dels residents estrangers en les eleccions legislatives nacionals. Un dels arguments dels partits que defensen el no és que, si els que no parlem la llengua nacional tenim capacitat de decisió o influència en la legislació nacional, el luxemburguès acabi reculant fins a desaparèixer. Un dels partits proposa, de fet, que el dret de vot s’obtingui, en tot cas, fent més flexibles les condicions que permeten adquirir la nacionalitat luxemburguesa, però sense renunciar a un requisit que ells troben essencial: aprovar un examen de luxemburguès.

No sé si exageren o aquesta por té raó de ser. Sí sé que, si tingués dret a decidir, jo, que no parlo luxemburguès i l’entenc amb penes i treballs, votaria sempre els partits que defensessin aquesta llengua, encara que això em suposi incomoditat o dificultat. Malgrat ser un convidat, em puc posar perfectament en la seva pell.

Cyclistes et cavaliers

Tanmateix, hi ha un cas concret que demostra la capacitat d’integració i la bona salut del luxemburguès: el salut. A les pistes cyclables, quan es troben dos desconeguts, la salutació es sempre un molt luxemburguès «moiën», mal que un sigui italià i l’altre, portuguès. Suposo que, com que en aquests casos la conversa sempre és mínima, qualsevol es pot aventurar a saludar en una llengua que no coneix. Que sense imposicions de ningú, l’opció natural sigui una llengua concreta, diu força de l’arrelament i la percepció d’aquesta llengua.

No sé com és a Catalunya perquè, al meu país d’origen, no hi he recorregut gaires quilòmetres en bicicleta. Recordo que, a l’escola, quan visitàvem algun poble realment petit (el nostre era un poble massa gran per saludar qualsevol que passés pel carrer), ens saludaven i saludàvem dient «bon dia». Desconec, tanmateix, si encara avui aquesta és la fórmula que s’utilitza. En moto, he comprovat que s’empra una salutació sense paraules… i els ciclistes què fan? Si descobreixo que se saluden (o s’insulten que, pel cas, seria el mateix) en català, deixaré de creure que d’aquí a cinquanta anys no parlarà ningú aquesta llengua.

A mi m’agrada aquest costum de saludar desconeguts només perquè comparteixen una afició i un territori en un moment concret. Em sorprenc, sovint, que em saludin a mi, que em sento permanentment un intrús. No per la meva condició de català sinó perquè sóc un ciclista tirant a impresentable. Un dia vaig explicar que els ciclistes amateurs d’aquí no es moquen amb mitja màniga. Quan surto a voltar, veig passar bicicletes i vestits que no desentonarien entre els aspirants a guanyar el Tour de France, mentre que jo surto amb la meva bicicleta d’anar per la ciutat, que encara fa patxoca i servei però té més de deu anys, i amb el mateix xandall barat que duc a casa i, si s’ha escapat una llàntia d’oli fent el sopar, no passa res. Ens creuem, «moiën», «moiën» i somriures respectius. Si això no és una prova que a Luxemburg tothom es pot integrar, «addi».

1 comentari

  • Xavier Parellada Vidal

    14/05/2015 14:04

    Tens raó, amic meu. Jo també he comprovat la bona salut del luxemburgues passejant en bicicleta pels camins que envolten la ciutat. I ho vaig fer amb una de les teves bicicletes.
    Penso que el català gaudeix de bona salut tot i els atacs de ministres ignorants ja que al carrer és una llengua ben viva.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús