Les grans ocasions

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
M’agrada el futbol però no m’agrada parlar-ne. Trobo que, tots plegats, hi dediquem massa temps i energia. Tanmateix, avui faig una excepció i en parlo perquè mirar partits en grup forma part de l’experiència sociològica dels catalans que viuen a Luxemburg.

En aquest país he viscut fins ara tres finals de la Lliga de Campions amb el meu equip pel mig. La primera, l’any 2006, la vaig seguir des del restaurant espanyol Chez Rafael, propietat d’un granadí seguidor del Barça. Hi vaig arribar a l’hora exacta d’inici del partit i em vaig trobar la sala totalment plena. Hi veia bufandes, samarretes, gorres, trompetes i nervis, molts nervis, tots de color blaugrana. Em va tocar passar per sota de la pantalla gegant (si n’era de gegant) i instal·lar-me al fons de tot del restaurant. M’hi vaig trobar un amic belga, excompany de pis, que es va fer un fart de riure descobrint aquella faceta meva de fanàtic, fins aleshores desconeguda per ell. En veure que a París plovia, amb 1-0 a favor de l’Arsenal, vaig donar el partit per perdut. Quan en Belletti va entrar per Oleguer, el meu company de blog, l’Anton, va proclamar que guanyaríem. En canvi, jo, vaig atacar el pobre entrenador amb una frase que, per sort, avui no em retreu ningú:

– Això ens passa per tenir un entrenador que fuma porros.

Em vaig perdre el segon gol del Barça. Resulta que, mentre es construïa la jugada, els espectadors es van posar drets, com si haguessin de rematar ells, i em tapaven. Estirant el coll, vaig veure que la pilota entrava però, entre que tothom saltava, brandava banderes i s’abraçava, no vaig aconseguir discernir ni qui ho havia fet ni com. Vaig haver d’esperar a la tercera o quarta repetició, quan la culerada s’havia esbravat una mica (només una mica), per veure qui havia estat el golejador i empassar-me les meves profètiques paraules.

La final de l’any 2009 la vaig veure al mateix restaurant amb el mateix amic belga, però tot era diferent: havien renovat l’interior del restaurant i la pantalla es trobava a l’extrem contrari de la sala respecte a la final anterior. A més, li havia sortit un competidor al Chez Rafael i, tot i que hi havia bon ambient, el ple no era total. L’anècdota d’aquella ocasió ens la va fornir el fotògraf d’un diari, que va acudir a cobrir la notícia. Va arribar al minut 5 de partit i va estar pendent del públic, desentenent-se totalment de la pilota i dels vint-i-dos ganàpies en calça curta que la perseguien. El partit no va començar gens bé per al Barça i, com que les manifestacions d’angoixa interior continguda no acaben de ser pintoresques, el fotògraf va sortir a fumar. Mala sort: a mitja cigarreta, gol d’Eto’o i explosió de joia. El periodista va viure un dubte existencial però va preferir la cigarreta a la imatge i va tornar cap a dins quan ja ens havíem calmat. Va intentar convèncer-nos de simular una estona, per a la foto, però, d’entrada, ens hi vam negar. Al final vam acceptar sense escarrassar-nos-hi. Va marxar abans d’acabar la primera part, qui sap si en direcció al bar dels seguidors del Manchester.

Al Q42

El 2011 jo també vaig abandonar Chez Rafael i vaig mirar-me la final al competidor que deia abans, el Q42, seu de la Penya Barça de Luxemburg. Era bastant buit perquè era un cap de setmana de pont. Seia en una caixa de fusta en un racó, sense el meu amic belga però darrere dos companys de feina i bons amics. D’aquella ocasió recordo dos moments concrets. Primer, quan Villa va aturar la pilota i es va preparar per xutar, vaig tenir temps de cridar sobre la calma tensa dels barcelonistes contenint la respiració:

– Villa, marca!

L’asturià va marcar i algú em va mirar com dient «T’ha fet cas».

L’altre moment, poc després del gol, va ser gairebé un desdoblament de personalitat. Patia per si el Manchester remuntava el 3-1 i, de sobte, vaig experimentar una trivial i ridícula epifania. Vaig ser plenament conscient que era un mal negoci ser del Barça, perquè no estava gaudint d’un bon partit de futbol i que qualsevol espectador desinteressat podia veure que els blaugrana tenien la final totalment controlada. Jo, malgrat tot, vaig patir fins al xiulet final. Només l’endemà em vaig adonar de fins a quin punt resulta intranscendent aquest esport.

Aquest vespre, veuré el partit a casa d’uns amics, per variar. Pel que fa a la part merament futbolística, el 10 dirà. De tota manera, com el 2011, l’esdeveniment realment important tindrà lloc demà: el triple referèndum que podria donar dret de vot als estrangers residents a Luxemburg. Espero poder-ne parlar aviat.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús