Que no, que no i que no

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
En el meu darrer post, parlava de futbol i esmentava, de passada, el referèndum del passat dia 7 a Luxemburg (l’Anton hi al·ludia l’any passat). Aquesta consulta plantejava, en concret, tres qüestions: rebaixar l’edat de vot als 16 anys, permetre el vot dels residents estrangers (amb condicions) i limitar els mandats ministerials a dues legislatures. La resposta a totes tres preguntes va ser un no rotund. Als 105 municipis del país va guanyar el triple no amb percentatges espectaculars. De menys a més: 69,93% (limitació de mandats), 78,02% (vot dels estrangers) i 80,87% (edat de vot). Un triplet tan inapel·lable com l’altre.

jo

No ha estat cap sorpresa que el poble luxemburguès, catòlic com és, hagi emulat Sant Pere i hagi negat tres vegades. Les motivacions deuen ser força més de tres. Segons l’explicació que he sentit més sovint, el Govern es va implicar tard (alguns diuen que tèbiament i tot) en la campanya i la va deixar en mans del Parlament i de la societat civil, és a dir, mitjans de comunicació (els diaris eren especialment favorables al sí), sindicats, Església i diverses associacions d’estrangers (que van ser més aviat discretes per evitar generar l’efecte contrari). Em sembla un argument circumstancial, anecdòtic. Crec que pesa més que els partits de dreta i el CSV, el partit més votat però a l’oposició, hi estiguessin totalment en contra (de fet, el Govern tripartit va optar per l’arriscada opció d’un referèndum perquè no aconseguien l’acord d’aquesta força al Parlament). D’altra banda, la població no està preparada encara per a canvis tan radicals. Així de senzill. Al cap i a la fi, el lema del país és «Mir wëlle bleiwe wat mir sinn», volem continuar sent el que som.

La veritable sorpresa ha estat la magnitud del no. Les enquestes no ho havien previst, segurament perquè deu ser més fàcil negar el dret de vot al teu fill adolescent i al teu veí amb l’anonimat d’una papereta que responent a un entrevistador. Els partits de l’oposició, exultants, han aprofitat aquesta contundent negativa triplicada per demanar dimissions però, de moment, no sembla que n’hi hagi d’haver. El que sí hi ha hagut són reaccions de tota mena. El Primer Ministre, Xavier Bettel, va admetre que havia rebut el missatge i que continuaria treballant. El Viceprimer Ministre, Etienne Schneider, es va declarar decebut. Sam Tamson, dels verds, esperava que els estrangers continuem sentint-nos benvinguts a Luxemburg. El diari Le Quotidien, en un editorial de to fúnebre, afirmava que havien caigut les caretes i el mite de Luxemburg com a país multicultural, europeista i exemple d’integració. Alguns parlen de ferida oberta i de societat dividida.

Sincerament, no n’hi ha per tant (fet i fet, va generar més rebuig la possibilitat de deixar votar el jovent luxemburguès). No em sembla que els luxemburguesos ens hagin dit als estrangers que no ens volen aquí; interpreto que ens diuen que, si volem votar, de moment, hem de completar el procés d’integració, reunir totes les condicions i sol·licitar la nacionalitat luxemburguesa. A més, alguns estrangers s’interessen tan poc per la política local que no votarien ni tenint-hi dret i els luxemburguesos ho saben i ho veuen. I, si sortim del Gran Ducat, avui dia, a cap país de la UE els ciutadans aprovarien otorgar el dret de vot als residents estrangers. El problema és que, a Luxemburg, els integrants d’aquest col·lectiu sumem un 46% de la població i, és clar, això suposa un dèficit democràtic que s’ha de resoldre d’alguna manera.

S’ha malbaratat una gran ocasió però la vida (política) continua i no s’atura la reforma de la Constitució prevista per al 2017 (recomano aquesta entrevista amb el professor Philippe Poirier). Vista la bufetada de diumenge, el Govern no gosarà plantejar un nou referèndum sense l’acord de, com a mínim, el CSV. Amb el suport d’aquest partit, un resultat negatiu sembla més difícil. Estic segur que assoliran els objectius de modernitzar i democratitzar l’administració de manera que tothom quedi satisfet i sense trencar la societat per enlloc. I no s’amoïni, senyora Tamson, alguns continuarem sentint-nos benvinguts al país i els impostos que paguem diria que també.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús