Experiència -2-

Buidar el sentit d’una paraula

Durada: 2-3 minuts
Material: el que hi hagi a mà
Efecte: de-simbolitzar
Lloc: en qualsevol lloc, i a qualsevol hora. Això sí, que ningú no us pugui escoltar.

Bé, doncs, en un lloc on ningú no et pugui sentir, agafa el que tinguis a mà, l’objecte més comú, un llapis, un rellotge, una copa, o fins i tot una peça del teu vestit, un botó o cinturó, butxaca o llaç. El que sigui. Tan sols una cosa ordinària. El seu nom és comú, la seva presència és familiar. Per a tu a aquest objecte sempre li ha correspost la mateixa paraula. Idèntica, natural, normal. De manera que agafes aquesta petita cosa sense malícia, sense estranyesa sense risc. Repeteix el seu nom en veu baixa, mirant-te-la bé. Fixant-te bé, per exemple, el llapis que tens entre els dits tot repetint, “llapis”, “llapis”, “llapis”, “llapis”, “llapis”, “llapis”, “llapis”, “llapis”, “llapis” , “llapis”. Pots seguir encara més, si vols. No trigarà gaire. En qüestió de segons, la paraula familiar se’n va, es marceix. Estàs repetint una sèrie de sons estranys. Un seguit de rumors absurds i insignificants, que no nomenen res, ni signifiquen res i romanen ximples, líquids, rasposos. Probablement ja hi havies jugat de nen. Gairebé tots hem experimentat l’extrema fragilitat de la relació entre les paraules i les coses. Tan aviat com la torces o l’estires, tan aviat com la distens, aquesta relació deixa de ser simple. S’embolica o es trenca. El terme s’asseca, s’esmicola. Closca dispersa d’estèril so. El que li passa a l’objecte no és menys impressionant. Sembla com si la seva matèria es tornés més espessa, densa, compacta, més bruta. La cosa és allí més present i d’una altra manera, en la seva estranyesa innombrable tan aviat com cau fora dels vocables de la fina xarxa de vocables habituals. Aquest vell joc dissociatiu, val la pena repetir-ho. Tractar de veure com s’envola el mateix sentit, l’aparició aspra d’allò real afora dels mots. Entreveure la crosta sota de prosa. Redir diverses vegades la mateixa paraula per a la mateixa cosa, dissipa tota la significació. No us sembla meravellós? Espantós? Divertit? En uns moments n’hi ha prou per trencar la fina pel·lícula en la qual ens sostenim, feliços de dir els noms de les coses.

Roger-Pol Droit
“101 expériences de philosophie quotidienne”

—————————————————

Last post: no em sembla pas massa meravellós. Potser divertit, o fins i tot espantós. Infeliços com som d’haver d’escoltar com diuen i re-diuen en el nostre entorn mediàtic la canterella insistent del rosari infinit… pregària buida a divinitats quimèriques, si no vanes, tan utòpiques com irreals i de les quals, tossuts, no volem acceptar de cap de les maneres la seva inexistència.

A. M.

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús