You are never fully dressed without a badge

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
No sé com és a Catalunya, perquè, fet i fet, només he treballat seriosament i durant un bon període de temps aquí a Luxemburg, però des del primer dia m’ha cridat l’atenció el gran nombre de persones d’aquests verals que fan servir targetes d’identificació o accés per treballar. Allò que en català correcte s’anomena badge. Entre grans bancs, institucions europees, voluntaris de grans esdeveniments i altres edificis on algú pateix la paranoia de la seguretat, aquest país va ple de persones amb una cinta i una targeta penjades del coll. I avui, que Luxemburg assumeix la Presidència de torn del Consell de Ministres de la Unió Europea, imagino que encara n’hi haurà més.

De portadors d’aquesta mena d’objectes, n’hi ha de moltes menes. Hi ha els que porten la identificació tot el dia, des d’hores abans fins hores després de treballar i en qualsevol context: al bar, a l’autobús, pel carrer, en alguna botiga… Sembla gairebé com si l’exhibissin, orgullosos de treballar per a qui treballen. A l’extrem contrari, hi ha els que l’oculten: porten el distintiu el mínim temps possible, que vol dir el minut de passar el control d’entrada a l’edifici on treballen. Entenc totes dues actituds: abans em semblava que el badge era un símbol de distinció, d’estatus, i em semblava fins a un cert punt lògic que algú volgués fer-lo visible; ara que estic obligat a dur-lo, em sembla poc menys que el collaret del gos, un senyal de submissió i propaganda de l’amo.

Natura morta al "badge"

En tots dos sentits, no n’hi ha per tant: només és un mitjà per saber, de manera aproximada, qui pul·lula per segons quins edificis on no convé que entri qualsevol i on el porter no coneix a tothom. Això sí, ja que cal carregar-la, cadascú porta la targeta a la seva manera. Alguns la pengen dels pantalons o d’una butxaca (a l’estil dels treballadors del MacDonald’s o els mormons). Altres personalitzen la cinta que li fa de suport de les maneres més originals: amb el logotip de la institució o empresa per a la qual treballen, amb els colors de la bandera del seu país (o d’algun que van visitar un dia), amb publicitat d’alguna promoció comercial o turística, amb l’evidència del partit polític que voten… El grau zero, el més habitual, és un cordó negre i el més extrem, adaptar-lo segons com vagi un vestit. Existeixen autèntics experts en aquesta curiosa disciplina.

Per part meva, en certa manera, també intento considerar la targeteta i el cordillet dues peces de vestir indispensables. Més que res ho faig per pensar-hi i no trobar-me, com sovint em passa, a la porta de l’edifici on treballo ensenyant el DNI i demanant que m’hi deixin entrar. L’experiència contrària també la conec: alguna vegada he sortit a passejar degudament identificat, que tothom sàpiga qui sóc, com em dic i on treballo. Això em sol ocórrer perquè duc el cordó penjant del coll però la targeta dins la butxaca de la camisa. Com que no es balanceja, ni m’adono que hi és.

Amb tot, tinc la sospita que a l’edifici on treballo la funció d’aquestes targetes no és identificar el personal sinó recordar els vells temps. La foto de la identificació la fan el primer dia i no canvia per anys que passin i, en el cas dels més veterans, n’han passat vint. Al final, doncs, permet recordar quina cara feien els companys quan no tenien cabells blancs o quan encara tenien cabells. En el meu cas només han passat sis anys des de la foto en qüestió, però ja no tinc cabells, duc unes ulleres totalment diferents i m’ha crescut la barba. Tot i que tinc la vaga intenció de demanar algun dia que em facin una fotografia més actualitzada, no me’n recordo mai. No passa res: em conec i sé que segurament un dia perdré la targeta. Aleshores tindré l’excusa ideal per demanar que em facin finalment una cara nova.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús