D’en QUIM i en SÀNCHEZ

Anton Marco | encara en el Paradís

 

D’un temps ençà vaig seguint, o més ben dit espiant, en un fòrum de l’Internet les converses d’un tal Quim i un tal Sànches. Parlen de tot, futbol, dones, menjar, beure i lleure. Hi aprenc moltes coses… espero que em perdonin si els molesta que reprodueixi aquesta darrera perla cibernètica:

QUIM - Segons que diuen les últimes notícies europees, sembla com si haguessin deixat als grecs penjats, Que s’han passat el referèndum pel forro i ha quedat tot en paper mullat. Què et sembla tot això Sànches?

SÀNCHES - Si noi. No aconsegueixo entendre res. Jo creia que el referèndum donaria a Tsipras una relativa força i autoritat moral davant la negociació amb la Unió Europea i resulta que ni de lluny ha estat així. El plec de condicions que ara diuen que han imposat a Grècia és igual, si no pitjor, que el proposat abans de la consulta, i el senyor Tsipras l’accepta amb una immediatesa sorprenent; d’altra banda, el parlament grec aprova acatar un primer paquet de reformes mentre una part del poble es revolta al carrer. Què no entenc? Què és el que no m’expliquen?

QUIM - Vols dir, doncs, que per a alguns la voluntat del poble ha estat sempre “paper mullat” i que potser no hi ha cap dubte en què són els diners, altrament anomenats mercats, els que dominarien el món? I que, si així fos, ni tu ni jo no ho acabem d’entendre perquè molt probablement no entenem ni acabarem d’entendre mai el subjecte principal de l’afer: els diners, altrament anomenats mercats?

SÀNCHES -  Probablement dec voler dir alguna cosa així, si no del tot similar.

QUIM- -Però no et sembla, Sànches, que el que no acabem d’entendre, no hauria de ser massa difícil d’entendre?

SÀNCHES -  Mira Quim, el poder dels diners, emmascarats actualment sota la disfressa de mercats, no és una evidència recent, sinó que va néixer amb la moneda i perdurarà per sempre més. És molt probable que no l’entenguem mai aquest subjecte principal que tu dius, almenys jo, però és que no em fa falta, perquè el que a mi em preocupa és el qui i el com. Qui i com mou els diners, o els mercats, per a sotmetre societats senceres als seus peus i guanyar domini i poder, per a crear imperis o per a enfonsar estats. I el qui i el com no el vol regular ningú, ja t’ho pots ben creure. Ara tan sols veiem el fusell que ens apunta i la bala com ve, però el qui prem el gallet s’ha tornat invisible, ens maten i no veiem l’enemic, és molt trist això. I, pel mig, per a donar credibilitat a la funció, tot un reguitzell de democràcia, llibertats, prestacions, eleccions, referèndums, càrrecs públics, denúncies, judicis, mitjans de comunicació, debats, tertúlies …, que el que fan, sobretot, és carregar de nòmines els pressupostos de qualsevol territori i saturar les consciències dels ciutadans d’inquietuds, dubtes i inseguretat.

La voluntat del poble no és paper mullat, és la voluntat del predicador que li sap vendre. El poble no té opinió, té addicció a la voluntat i opinió d’uns líders polítics, socials, mediàtics o econòmics que han sabut transformar els seus interessos en ideals de les masses socials.

QUIM - La voluntat del poble? Però per on te’m despenjes ara? Però no havíem quedat que el subjecte principal eren els diners?

SÀNCHES - Vaja!

QUIM -  Els diners són el que són. I com acabes de dir, no és una evidència recent. Ja no vivim en el paleolític, tots ens hem criat en contacte amb els diners. Tots ens hem comprat, des de molt joves, un xupa-xups o un gelat de vainilla amb diners. Diners que ens donava la mare, la tieta o la padrina. O potser és aquí on rau la dificultat que tenim en entendre l’enigmàtica qüestió dinerària: els diners ens els donaven! I el que és encara més perniciós, ni les tietes ni les padrines ens explicaven d’on provenien els diners, era com aquella explicació del tabú que venia de París.

Quan vàrem cobrar el primer sou ja vàrem començar a comprendre d’on venien o s’originaven els diners. Malgrat tot el tabú subsistia. Almenys en els anys setanta del segle passat, quan en el nostre país ningú sabia explicar ben bé el perquè uns havien estudiat en universitats mentre que altres companys de primera comunió feien de manobre de paleta, ajudant de fuster o aprenent mecànic. Tabú. Ves i pregunta-li a un paleta com es fan els diners. Et mirarà amb cara estranya i dins de la seva elemental simplicitat segur que pensarà; però aquest paio no havia anat a la universitat?

SÀNCHES -  Sabies que Plató va proposar que els diners fossin un «símbol» arbitrari? Així, deia, es facilitaria l’intercanvi. Era hostil a l’ús de l’or i de la plata ja que, segons ell, el valor dels diners havia de ser independent del material amb què es fabriquen les monedes.

QUIM - No, no ho sabia pas.

SÀNCHES - Una abstracció, pura abstracció. Platonisme, vaja.

QUIM - El que sí sé és que el primer que va aplicar les teories que dius d’en Plató va ser en Nixon i que les teories monetàries actuals reconeixen i accepten els canvis realitzats en el sentit de la progressiva abstracció de la moneda.

SÀNCHES - No fotis! A veure si resultarà encara que en Varoufakis i el Nixon són parents? Però tranquil, que segons diuen els acadèmics, Aristòtil, en conscient oposició a la teoria de Plató, ho va arreglar amb el següent raonament: (partint d’aquestes premisses) l’existència d’una societat no comunitària implica l’intercanvi de béns i serveis; aquest intercanvi pren al principi la forma de troc; però la persona que desitja el que una altra té manca, potser, del que aquesta desitja; (conclou) serà, per tant, necessari acceptar a canvi alguna altra cosa que no es desitja, amb la finalitat d’obtenir el desitjat per mitjà d’un altre troc; llavors aquest fet induirà a la gent a triar una mercaderia com a mitjà de canvi; els metalls acostumen a ser escollits per les seves característiques d’homogeneïtat, divisibilitat, manejabilitat i estabilitat relativa del valor. Aquesta visió metal·lista ha predominat fins fa molt poc, fins que va arribar el senyor Nixon, que va trencar el tabú aristotèlic!

QUIM - Sí, sí… raonaments… però nosaltres, deixant reposar les explicacions en els tabús, com et deia, ens vàrem anar fent grans. Fins que un cop grans, cercant explicacions racionals, trobem que fins i tot els especialistes en la matèria no ho saben. No arriben a saber el que sap un senzill paleta. Deixant a banda tot el titellam d’economistes estil de “l’home del temps”, ens trobem dins del món acadèmic a uns premis Nobel que ho expliquen d’una manera i uns altres premis Nobel que no ho expliquen ni similar ni semblant. Tabú, vet aquí. (Per cert, Sànches, com és que ja no surten homes del temps a la tele? I ho solen fer les maniquís que no han pogut entrar en el casting de la passarel·la Cibeles? A veure si el que no entenem ni tu ni jo ho entendran millor els paletes!).

SÀNCHES - Ja podria ser, ja.

QUIM - Els americans deuen ser els que ho entenen millor tot això del calé. I ves a saber si és per això que tanta gent els té de cap de llibre. En no ser massa racional el tema (com tampoc ho és el d’anar a passejar-se per la Lluna, tot sigui dit), els americans senzillament diuen que la cosa consisteix en tenir-ne o no. Mentre que aquí en el vell continent encara anem amb allò tan gastat del “to be or not to be“. Mentre aquí els locutors passen el temps lamentant que la gent no acudeix als camps de futbol, els americans inventen les Pom pom girls.

SÀNCHES - I ja em tens a tots els manobres i paletes cap al futbol!

QUIM - Racionalment els diners no es poden explicar, vet aquí (com tampoc es pot explicar el futbol sense els diners que diuen que el Florentino té).

SÀNCHES - Enguany també!!!

QUIM - Ho veus? Tot son i·llusions, esperances i promeses de pre-temporada, com els virtuals diners que diuen que el Florentino té.

SÀNCHES - Però en té o no en té?

QUIM - Vés-ho a saber. Saps d’algú que en tingui de bo de bo i no hagi hagut de donar explicacions davant d’un jutge?

SÀNCHES - Eppp!

QUIM - Tot són promeses. I tu et creus que es pot explicar racionalment una promesa? Perquè quan parlem de diners parlem sempre de moneda fiduciària, de fides, de creure en una promesa. I vet aquí el que diu la Wikipedia al respecte:

Promesa (en llatí: promissa ) és un concepte polisèmic de rellevància per a les ciències socials. Des del punt de vista soci-cultural és un oferiment de donar alguna cosa a una altra persona. Des d’un punt de vista jurídic és un contracte pel qual una de les parts (o ambdues) s’obliga dins de cert lapse, sigui pel venciment d’un termini o el compliment d’una condició, a celebrar un contracte futur determinat. Aquest contracte es denomina també preparatori, ante-contracte, pre-contracte i contracte preliminar.

Històricament es va discutir si la promesa és un contracte autònom, o si simplement és preparatiu del que serà un contracte definitiu. Avui dia sembla clar que la promesa és autònoma, puix que és un contracte amb objecte propi (aquest és el contracte futur), i que seguirà sent vàlid encara que el contracte futur no se celebri, donant dret a indemnització de perjudicis.

Tanmateix, la doctrina alemanya ha sostingut que no pot haver-hi promesa de contracte, perquè és contrari al règim jurídic de la contractació que algú s’obligui a celebrar un contracte futur i determinat en cert termini. L’objecció no ha estat simplement teòrica, sinó que ha rebut reconeixement en molts codis que no han admès la promesa de contracte. En contra d’aquesta objecció, els codis que accepten el contracte de promesa (com el francès, l’italià i el mexicà) estimen que dins d’aquesta llibertat absoluta de contractació hauria d’anar-se restringint cada vegada més el seu camp d’acció, perquè es presenten infinitat de contractes en els quals no hi ha possibilitat de discutir si se celebren o no se celebren.

Ja ho vas entenent, Sànches? Jo tampoc, Sànches.

A veure si encara tot aquest enrenou se’ns haurà muntat perquè tots aquells que perden el cul en fer-se fotografiar amb els premis Nobels no els queda lleure per a consultar la Wikipedia!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús