L’hivern que he passat més fred va ser un estiu a Luxemburg

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
L’estiu és l’estació més definida de Luxemburg: si la sort acompanya, comença el 22 de juny al vespre amb les festivitats de la Diada Nacional Luxemburguesa (i un petit pròleg el dia 21 amb la festa de la música) i acaba quan acaba la Schueberfouer, al voltant de l’onze de setembre; si la sort fa vacances, el bon temps acaba quan comença la Schueber (segons la saviesa popular luxemburguesa). Sé que puc despertar burles i ires dels originaris del sud d’Europa, però trencaré una llança (o una pala de ventilador): durant aquesta estació, fa sol i calor. El que passa és que alguns no se n’adonen o no se’n recorden per diversos motius. Primer, és més fàcil recordar un estiu fred que un de calent; segon, fa menys calor aquí que al Mediterrani; tercer, no sempre fa sol i calor i qualsevol estiu no sorprèn que plogui durant setmanes seguides; i quatre, la meitat dels del sud passen les vacances estivals a fora i no tenen ni idea del temps que ha fet al Gran Ducat mentre no hi eren.

De tota manera, la naturalesa és sàvia i afortunadament la calor no s’acarnissa amb Luxemburg, perquè no estem preparats. Per començar, les cases i les oficines estan concebudes per, quan fa fred, retenir el màxim d’escalfor dins dels edificis. Si el mercuri s’enfila de debò (com enguany), l’únic remei és tancar portes i finestres, abaixar persianes i treure’s roba. Ens hauríeu d’haver vist fa quinze dies; més que funcionaris europeus semblàvem activistes subversius: suats, espitregats i a les fosques. D’altra banda, fora de la feina i de casa, les alternatives per refrescar-se són escasses. El mar més pròxim és a Bèlgica, a uns 300 quilòmetres i els llacs del país, la majoria artificials i amb un accés no del tot senzill, solen estar hipermassificats. Jeure a 37ºC a dos centímetres d’un desconegut o, en el pitjor dels casos, d’una minigraella on couen sardines, davant un llac verdós i llotós no resulta gaire agradable. Queden els parcs amb fonts, les piscines i alguna platja artificial (a Hollerich, a Hesperange, al Kirchberg), que tampoc constitueixen l’alleujament ideal per als fogots estiuencs.

En tot cas, no importa: per a mi l’estiu és una estació fantàstica (aquí i a Vilanova i la Geltrú). D’una banda hi ha menys gent i, de l’altra, abunden les activitats interessants en oferta. Quan arriba juny, comença l’emigració: tothom marxa de vacances i els que no marxen es fan veure menys. Les multituds que prenien el sol al parc a la primavera, ara s’amaguen per no socarrimar-se. Hi ha menys trànsit, menys gent a l’autobús… fins i tot menys bicicletes (en aquest cas, perquè alguns estan de vacances i els que treballen no l’utilitzen per por a patir una lipotímia o a provocar-la amb ferums axil·lars excessivament potents). Els treballadors són substituïts per turistes, diürns i no massius, amb la qual cosa l’ambient a ciutat adquireix, com diria Sartre, «un vague petit air de fête qui ne cesse de solliciter l’attention et s’évanouit dès qu’on y prend garde».

L’ambient relaxat i vagament festiu es deriva també de l’oferta d’oci. Els teatres i les grans sales tanquen, però, a canvi i en recanvi, proliferen les activitats a l’aire lliure. Pel que fa a la música, voldria esmentar quatre festivals a l’aire lliure: el MeeYouZik, de músiques del món, el Rock um Knuedler, de rock i pop, l’OMNI, simplement eclèctic, i el Jazz’n’blues Rally… de cant gregorià. Només l’OMNI és de pagament, per cert. Més enllà de la música, una altra activitat lúdica estival és el cinema a la fresca. L’entranyable Cinémathèque programa una selecció variada del seu repertori i cada divendres i dissabte entre finals de juliol i finals d’agost planta una pantalla i cent cadires davant del palau del Gran Duc (primer) i en un pati proper a la seva sala (després). Seure al mig del carrer, quan s’acaba de fer fosc, a mirar una bona (o curiosa o interessant o divertida) pel·lícula és un petit gran plaer que et connecta amb la ciutat.

Això sí, ho confesso, de vegades l’estiu luxemburguès ens en fa alguna. Més d’una vegada ha plogut durant un concert o ha fet un fred insuportable per seure dues hores a l’aire lliure. Recordo dues pel·lícules exemplars en aquest sentit. Fa molts anys, a l’agost, Blade Runner. Tot i dur jaqueta, pantalons llargs i mitjons, vaig tornar a casa tremolant (i no pas d’admiració davant l’obra mestra). En un termòmetre d’una farmàcia vaig veure la temperatura: 12ºC… Més recentment, amb uns amics, vam veure Harold&Maud sota una pluja fina i persistent protegits només amb un regenponcho (impermeable d’un sol ús) que l’organització té el detall de distribuir quan es posa a ploure (abans aturaven la projecció i la reprenien a la sala de cinema; de fa uns anys ens consideren més aguerrits). Vam necessitar chocolat chaud per recuperar la temperatura corporal. Pel que fa a la pluja, pregunteu als Txarango, per exemple, com pot descarregar a l’estiu a Luxemburg.

L’error que no es pot cometre és vestir-se segons el calendari: convé guiar-se sempre pel mercuri i estar preparat per al pitjor. Si no, passa el que passa i hom acaba creient que el títol d’aquesta entrada (un estirabot i una paradoxa) podria fins i tot ser veritat.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús