En castellà… i una mica bilingüe

Anton Marco | ves a saber per on para

 

Pablo Iglesias sigue mostrando su apoyo a Syriza y a Tsipras. A su juicio, ese acuerdo “ha demostrado que las correlaciones de fuerzas son complicadas, que la política es una partida de ajedrez y que, en esa partida, algunos hacen trampas y hay que ceder posiciones”. Y añade que, lo ocurrido en Bruselas, “ha revelado la cara más dura de la política en Europa y ha demostrado que los niveles democráticos en Europa son más que precarios”. El líder de Podemos asegura que ni a él ni al Gobierno griego les gusta ese acuerdo pero que lo que le preocupa es que “algunos estén muy contentos con que aquí mande Merkel”.

Que en Pablo Iglesias és tot un líder ja ho ha demostrat, no us hi capfiqueu més. Fixeu-vos bé el que diu que diuen que va dir a la Cadena Ser els de la Cadena Ser; síntesis que ara em disposo a analitzar:

“…ese acuerdo “ha demostrado que las correlaciones de fuerzas son complicadas”.

Tota la clarividència d’un líder, sí senyor! Quasi profeta, vaja.

“… la política es una partida de ajedrez y que, en esa partida, algunos hacen trampas y hay que ceder posiciones”.

Hay que ceder posiciones porqué hacen trampas? ¿Quién hace las trampas, Pablo? ¿En ajedrez se pueden hacer trampas? Pablo? No serà pas una metàfora de les teves, Pablo, o serà que no saps jugar als escacs? O no seràs pas com aquells que NO saben perdre? Tot líder, sí senyor!

“…ha demostrado que los niveles democráticos en Europa son más que precarios”.

Vols dir, Pablo? ¿Más que precarios? Segur? ¿Niveles democráticos? ¿Qué son los niveles democràticos? No serà pas com allò dels nivells de colesterol i encara ens ho haurem de fer portar a a analitzar? Tot un líder, ja ho us he dit. La sap embolicar pel damunt i pel davall. Quan no li convenen els resultats, resulta que no són democràtics! ¡Oh, democracia, divino tesoro, te vas… pero volverás. Qui ho va dir això? Sòcrates segur que no. ¿Vale?

“…ni a él ni al Gobierno griego les gusta ese acuerdo”.

Bo, vaja, però és o no és un acord? Acuerdo, per si ho has de cercar en el diccionari de la RAE, Pablo. Tot un líder, ja ho us he dit: capaç d’identificar-se amb qualsevol que sigui capaç de signar qualsevol cosa malgrat el seu íntim desacord. En Yanis segur que no l’hauria signat. Ni jo, vale? Per cert, on deu parar en Yanis, encara es mou per entre el complicat entramat de correlacions de forces? No seguirà pas, doncs, fent trampes?

“…pero que lo que le preocupa es que algunos estén muy contentos con que aquí mande Merkel”.

Algunos? Qui deuen ser els algunos? Jo no, us ho asseguro… i a en Yanis em sembla que tampoc, m’agradaria que quedés ben clar. Vale?

¡Oh, democracia! Divino tesoro, te vas… ¿o no te vas?

No sé el perquè que em ve a la meva mala memòria el en altra hora famosíssim lema “OTAN, de entrada NO”, que va presidir l’imaginari col·lectiu espanyol en un dels grans exercicis de gimnàstica democràtica a l’Espanya de finals de segle i mil·lenni; i en el qual, per cert, a les quatre circumscripcions electorals catalanes va guanyar el NO. Però encara avui no sé com s’hauria d’interpretar aquell NO dels catalans, perquè si tenim en compte que els que hi volien ser de totes totes van passar del tema i del lema, i els que no hi volien entrar de cap de les maneres es van escarrassar en fer votar la gent que Sí… podria ben bé ser que els catalans votant NO hauríem volgut que surtis el SÍ. O no? Perquè com els nostres aliats els grecs ben contents que hi són i hi som ara com ara, no? Ara com ara sí, demà ja ho veurem i passat demà ja en parlarem.

En tot cas als aliats se’ls ha d’ajudar, no? Ells també ho farien, segur, malgrat les desconfiances que sembra en Pablo parlant de fer trampes i dels dèficits democràtics més o tant en precari. 200 euros per cap diu en Pujalte que ens ha tocat a escot. Als catalans també. Ja hi som, sempre mirant la pela. En Pujalte no, ell no, bon un, un altre especialista en saber aconsellar a fer els comptes com les del Gran Capitán, en Pujalte no, ell sí que no, bo i malgrat escenificar la dàdiva com si els deu mil milions fossin seus, patint de cos i d’ànima com si li arranquessin el queixal del seny només de poder arribar a pensar que en Yanis es canviï la moto. I si ho poséssim a referèndum, senyor Pujalte, això dels escots que dieu que diuen que ens toquen a pagar? No? Tampoc està previst a la Constitució? Vaja, a veure si en Pablo encara acabarà tenint raó amb la qüestió dels dèficits, que si no m’erra la meva mala memòria crec recordar que ja es tenia per aclarit que no tenim ni un ral al calaix i que a méss d’un no li queda ni un trist llengüet a la post. Que de quins dèficits estem parlant ara com ara? Ara com ara, sí; demà ja ho veurem i passat demà ja en parlarem si ens canviem la moto, continuem amb la mobylette o hem de seguir pedalant costa amunt i amb pinyó fix.

Tot tan complicat com ens suggereix el nostre benvolgut amic Pablo, no?, a qui tan sols ha faltat dir que l’aigua sol estar mullada. Entre perogrullades i oximorons es mouen, ara per ara, els polítics de toda banda; només hi faltaven els que ara s’acaben de despenjar dient estar preparats, ara sí, per “liderar la revolució del seny”. Qui els entengui que els pentini, que diu aquell. Per cert on devia parar la Merkel mentre a Catalunya es votava NO a l’OTAN. Voleu dir que hi estava d’acord? Sí, no? Hi estaria d’acord avui? I si se li hagués presentat l’oportunitat de votar en aquell referèndum de 1986, hauria votat que Sí seguint els consells del marxista Felipe Gonzalez, hauria passat del tema com va fer en Rajoy, o hauria votat NO com els catalans? Qui els entengui que els pentini i, de pas, que els posi colònia.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús