Drets o arrupits?

Anton Marco | Luxemburg

 

A un pallasso tot li és permès, al capdavall els pallassos sols estan per fer riure, i el riure no va més enllà d’un abrupte esclafir del gargamell. Són els pallassos, de fet, els hereus dels bufons de palau. En Boadella n’és prou conscient, que sempre n’ha reivindicat el dret. El dret del bufó, però, per més cofoi que n’estigui, no és altre que el que en qualsevol moment el rei li foti una puntada al cul per a treure-se’l del davant. Jo pel cas, i posats a demanar, em demano el rol del rei en aquest episodi. El rei d’en Boadella, pel cas que ara ens ocupa n’és la virreina Cifuentes. I els vàlids de la Sifuentes, la rècula de genteta com en Hermann Terstch; genteta que sols poden presumir d’endolls calents i de noms i cognoms indesxifrables… com si un cert exotisme forà els donés dret a què se’ls tractés amb dignitat sobrehumana, extraterrestre o equivalent a la dels grandes d’Espanya, ja m’enteneu.

El bufó es passeja sempre per la cort com si fos casa seva, amb el mateix dret que els eunucs, no en té pas cap altra que estimi més. De fet el bufó de cort no en té res de bufó, quan no és geperut, és un nano panxut, tort de cames, orellut o nassut. Sempre coixeja, en veritat o fingint. Foteta per excel·lència, sap aprofitar la pitjor bescara de l’ànima humana, oferint sempre els seus serveis per dir el que a la gent ben pensant li està vedat; el bufó de mena, per tant, sempre s’envolta o barreja amb ben pensants; els pallassos més reeixits, els que al cap d’una llarga carrera arriben a acumular més patades al cul, poden fins i tot arribar a intimar amb certs premis Nobel, els que són incapaços d’expressar amb pensaments nobles idees tan senzilles com la simple negació d’un dret bàsic, facultat que sí saben conferir, en canvi, a qualsevol de les repúbliques cafeteres, bananeres, mangoneres o productores d’altres vivificants varietats tropicals de les quals són oriünds; si s’ha d’entrar en els territoris del menyspreu ètnic tal com sembla que s’ha endinsat tota la intel·lectualitat jornalera de la malaguanyada capital, entrem-hi tots. La darrera i no postrera perla real-acadèmica i generalitzadora que avui mateix ens hem hagut de sentir: “…su falta de sentido de la democracia, en su cerrilismo, en su intransigencia, en su capacidad para mentir y para tergiversar la realidad, en sus aspiraciones caciquiles, en su espíritu inquisitorial, en su irracional soberbia“...(podeu tranquil·lament fer la cerca de la frase en el google per veure en tota claredat quin il·lustrat de segona o tercera generació ho ha dit, o en tot cas escrit). A mi m’arriba fins i tot a fer vergonya citar-lo quan cita coses com que “El disparate catalán ha alcanzado cotas grotescas, y de una zafiedad intelectual sin límites”. Podria fins i tot  arribar a estar d’acord amb algunes de les expresions quan diu que “En el llamado proceso todo es confuso, puro chafarrinón y marrullería, puro timo” si la meva limitada pensa pogués arribar algun dia a esbrinar lo de chafarrinón, que lo de marrulleria ja ho he entès, i ja sé, per la part d’on ve, de que va.

Però que s’han cregut aquesta gent!!! Gent seguidora de premis Nobel que, en canvi, són capaços d’atorgar-se a ells mateixos –i sempre en nom de la sacrosanta LLIBERTAT- el dret bàsic d’escollir amb qui es vol viure, conviure o tractar-se en qualsevol circumstància o històrica edat de la vida.

Tergiversar la realidad? De quina realitat en pot arribar a parlar el susodicho de segona generació? Que per pallaso que sigui, no és pas ell com en Boadella, que sí és, ell, de primera generació, genuí, pallasso de mena, tant com fidel seguidor del de l’ampul·losa verba que, sempre en nom de la peruana i sacrosanta LLIBERTAT, passarà per aquest món havent-nos deixat textos sublims, i qui sap si ells, mestre i bufó, encara somnien en fer punts perquè els escolars els hagin de recitar de memòria en totes les escoles del regne si un Virrey o una Cifuentes qualsevol ho decideix. Perles genials com quan en una conferència i després d’haver-s’ho pensat molt deixa anar a mena de titular: «el mundo del toro significa, ante todo, un gran respeto por la naturaleza». Heus aquí la ruda, sanguinolenta i cerril idea que l’home es fa respecte del Respecte! Bèstia és qui no sap respectar un animal, i animal l’home que no respecti els drets, sinó els instints culturals bàsics d’un altre home des de la posició d’una malaguanyada prevalença.

Arrupit o geperut, o tombat, dura i durarà com la baldufa que dura dreta fins que s’ajau… o fins que un o una soberbia, inquisitorial, caciquil setciències o Cifuentes qualsevol li retiri la mamella quan se’l vulgui treure dels seus neguits o no li convinguin més les seves pallassades.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús