La que faltava

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Intenció de parlar de la tardor no en tenia ni cap ni una ni zero ni mitja, per reproduir una fórmula que empràvem amb uns amics, fa anys, per expressar la negació més rotunda. Tanmateix, resulta que els fans d’aquest blog han insistit per unanimitat (sí, tots dos) que era de justícia completar les quatre estacions. De fet, tenen raó: només són unes ratlles i ja puc tancar el cercle climàtic.

Si no, de debò, preferiria no parlar-ne: la tardor és l’estació que menys m’agrada. Pobreta, ella no en té la culpa, però no la suporto. Primer, perquè ve just després de la meva preferida, que sempre em fa pena que s’acabi. També m’enutja que els dies siguin cada cop més curts. En especial després del canvi d’hora, quan plego de treballar i ja és de nit, em sembla que ens estem endinsant en un túnel i que no n’hem de sortir mai més. Finalment, em rebenta que comenci el fred. Em veig com en un striptease invers i cruel a càmera molt lenta: avui he de recuperar els mitjons (i, amb ells, les rentadores i les dificultats per aparellar-los quan en surten), demà passat la jaqueta, la setmana que ve la samarreta…

Tardor 2010

Per més inri, a Luxemburg és l’estació més plujosa amb diferència. D’altra banda, no és que plogui a raig durant unes hores i ens deixin en pau, no: plou tot el sant dia una mena de plugim fi que no acaba de caure sinó que queda en suspensió. Així l’anem travessant fins a quedar xops, sense que ens pugui fer cap servei el paraigua (en bona lògica, per aquí dalt la majoria fa servir impermeables). En francès en diuen crachin, que ve del verb «escopir»: deu voler dir que no sóc l’únic a qui no agrada aquesta modalitat de pluja. Amb aquestes condicions climàtiques, l’ús de la bici esdevé cada dia una mica més complicat o una mica menys plaent. I, quan no plou, o està núvol o hi ha boira. Que mulla o no, però boira.

En fi, la tardor, com el matrimoni, també té coses boniques, sobretot frases boniques… Perdó, això era el matrimoni: la tardor el que té són imatges boniques. A Luxemburg hi ha arbres de tota mena i, a la tardor, van canviant de color cadascun al seu ritme i cadascun amb la seva tonalitat. Com les persones: ens hem passat l’estiu torrant-nos al sol i, quan tornem de vacances, cadascú tenim un color diferent. En el cas dels arbres, val a dir, fan més goig. En passejar pel centre de la ciutat, amb els seus parcs, o fora, per qualsevol dels prats i boscos del país, els marrons, ocres, verds, grocs, carabasses, vermells i llurs matisos canviants ofereixen un suau espectacle a la vista. Sobretot si és un dia de sol (no abunden però tampoc es poden descartar). També trobo especialment boniques les catifes de fulles seques: les passes queden amortides, se’n desprèn una olor que et retorna a la natura, s’esmussa el soroll urbà…

Aquesta estació també marca el retorn d’alguns aliments que m’agraden i la reactivació del panorama cultural de la ciutat. A més, com que es tracta d’atreure els clients i fidelitzar-los, les infraestructures culturals tendeixen a programar el millor al principi de la temporada. Com a esquer, gairebé. Per exemple, un dels que torna a la feina és el Centre Català.

En el fons, potser hem d’agrair que la tardor existeixi i es noti la diferència amb la resta d’estacions, malgrat l’inexorable canvi climàtic i el desgavell generalitzat. En aquest sentit, em permeto recomanar la novel·la Primavera con una esquina rota, de Mario Benedetti. En un capítol meravellós i entranyable, la filla dels protagonistes afirma que la tardor no existeix, que no és més que una invenció de la seva mare. Ves per on, resulta que a la tardor llegeixo més.

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús