La presidència de les sirenes

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Des de l’1 de juliol, Luxemburg presideix el Consell de la Unió Europea. A partir de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, que institucionalitza el Consell Europeu encapçalat per un president permanent (primer Herman Van Rompuy; avui Donald Tusk), aquest honor ha perdut rellevància. Cada presidència de torn es concentra en algunes qüestions més que en altres (allò que en diuen les prioritats), però no passa d’aquí. Això sí, continua sent un honor i aporta visibilitat al país, cosa que, en el cas de Luxemburg, no resulta mai completament superflu.

Presidència

Què comporta, doncs, la presidència europea de Luxemburg? Doncs que les dues institucions anomenades «Consell» es reuneixen al Gran Ducat, que gran nombre de trobades tècniques amb comissaris europeus, eurodiputats i grups d’interès se celebren aquí (pol d’atracció magnètica que ni les famoses sirenes aquelles), que el primer ministre Xavier Bettel viatja més i rep hostes importants, que el ministre d’Exteriors Jean Asselborn acompanya els capitostos de la UE en les missions rellevants, presideix els aplecs dels seus homòlegs europeus i surt a les televisions d’Europa bastant més sovint. El fet que a la cadira més alta hi segui Luxemburg durant sis mesos revesteix una certa importància perquè els luxemburguesos saben manegar-se en aquestes situacions (van fundar la Unió Europea i el fet de ser un país petit, encara que pugui semblar el contrari, els permet actuar amb més llibertat), però no hi hauria grans diferències si li hagués tocat a Finlàndia, Alemanya o Regne Unit. Bé, potser en aquest darrer cas sí hi hauria diferències; en tot cas, ho comprovarem l’any que ve.

Per a la vida pràctica dels habitants de Luxemburg i dels pobladors del Kirchberg, el barri on es troben les institucions europees, hi ha altres repercussions força més bàsiques. Un exemple: han engalanat la ciutat i sembla que es volen afanyar a completar algunes obres com la del tramvia o àdhuc l’autopista del nord (quan vaig venir a viure en aquest país, l’abril del 2002, ja duien temps treballant-hi). Un altre és que s’organitzen conferències, de tant en tant, sobre qüestions europees i algunes activitats culturals o gastronòmiques. Benvingudes siguin. Tanmateix, la majoria de canvis són, parlant clar, molèsties que no compensen ni el pressumpte plaer de tenir a tocar els peixos grossos de la política europea (per cert, una reunió ministerial va permetre que els catalans de Luxemburg coneguéssim l’aleshores Consellera Neus Munté i el representant de la Generalitat davant la UE) ni la comoditat d’anar a les manifestacions de protesta contra els líders europeus només baixant unes escales.

Atès que ara pul·lulen per aquí tota mena de personalitats i manaires, han reforçat la seguretat, modificat el trànsit i desplegat més policia. A cada moment, tallen la circulació d’improvís i passa un cotxe oficial (o dos autobusos oficials, com el dia que va venir la Comissió Europea en ple). A cada moment, el barri s’omple de policia que sembla que s’hagi de jugar un Barça – Madrid a la Place de l’Europe. A més, amb la gent que arrosseguen aquests esdeveniments (vull dir les reunions de dirigents europeus, no els partits de futbol), moure’s per aquesta zona resulta força complex. Fins i tot queda afectada la nutrició: l’edifici on se celebren la majoria de trobades de la presidència solia ser un refugi a l’hora de dinar: hi pot accedir qualsevol, s’hi menja bé i s’hi està tranquil. Ara res d’això: només hi podem accedir els treballadors de les institucions, que ens hem d’identificar i passar controls d’estil aeroport, hem d’aguantar cues llarguíssimes i hi sol haver una bonior que impedeix que l’àpat esdevingui un moment de descans. Una desgràcia.

El pitjor de tot plegat són les sirenes. En aquest país, policia, ambulància i bombers ja demostren de per si una certa afició a fer anar a fons aquests sorollosos dispositius. Amb la presidència, s’ha intensificat: llevat de l’agost, quan l’agenda dels polítics era més tranquil·la, diria que cada deu o quinze minuts ressonen diverses sirenes a tot drap. Sumant-hi l’eco de l’avinguda J. F. Kennedy, per on passen els vehicles oficials i els de l’escorta, us podeu imaginar el panorama sonor.

En fi, paciència. De fet, ja s’ha escolat mig semestre, un mes l’he passat a Catalunya i ara vénen mesos més freds: treballant amb les finestres tancades, espero patir menys el rebombori que acompanya els desplaçaments dels grans líders polítics i econòmics de la Unió Europea. Per tant, deixaré de remugar i de queixar-me. Sobretot si sota la presidència luxemburguesa s’aconsegueix salvar la crisi grega i de l’euro, resoldre el drama dels refugiats i immigrants, encarar la qüestió catalana i, en general, millorar la vida dels europeus. Si és així, donaré els meus timpans per ben sacrificats.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús