Desaprofitat desembre

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

Vaig sentir per primera vegada l’expressió “els minuts de les escombraries” fa molts anys en alguna transmissió esportiva i hi he tornat a pensar aquests dies. En principi, serien aquells minuts en què tot està decidit i qualsevol bestiesa és possible: fer jugar els pitjors de l’equip, alterar totalment el sistema, canviar l’estrella de torn pel nebot de l’entrenador… El mes de desembre a Luxemburg, ben mirat, serien els minuts escombraria de l’any.

El responsable és Nadal. No pas per l’anomenat “esperit nadalenc” i el que comporta de postissa o autèntica tolerància, bonhomia, paciència, bondat i tota la pesca, sinó més aviat pel que jo anomenaria “a. c.”: d’una banda, “abans de Crist”, perquè el tal Crist se suposa que neix el 25D, de l’altra, un acrònim on la “a” és la preposició i la “c”, un verb en infinitiu corresponent a una acció quotidiana i, en certa manera, també relacionada amb el Nadal (hi ha un tradicional i controvertit personatge del pessebre que la il·lustra perfectament). No em feu escriure males paraules, si us plau. Crec que el que passa és que l’any s’acaba, la gent marxa de vacances, ens trobem pocs al país i a les oficines (com que gairebé la meitat dels residents a Luxemburg provenen d’altres països, quan arriben vacances, es produeix un èxode massiu), ens relaxem tots plegats i, sobretot, esperem que amb l’any nou, superades les festivitats nadalenques, no recordi ningú les atzagaiades dels darrers dies laborals.

El que es vesteix formal, apareix en texans. El que ja es vestia en texans, treu de l’armari aquella rampoina que es va posar per darrera vegada el dia que va ajudar uns amics a empaperar el pis nou. El que arribava puntual es permet cinc minuts matinals o una pausa per dinar més folgada, i el que ja tenia problemes per arribar a l’hora prescrita ni us ho explico. La màquina d’afaitar comença abans les vacances. Els que treballen fins a l’últim moment tenen potser més feina, però se la prenen amb més lleugeresa. Alegria.

A l’esperit “a. c.” hi contribueixen, evidentment, els dinars i sopars de Nadal, que comencen, més o menys, a partir del 10 de desembre. És una mica el que passa amb els estudiants: com que la majoria tornen a casa divendres, la festa s’avança a dijous. Doncs com que molts marxen ja la setmana abans de Nadal (i tornen l’endemà de Sant Esteve per permetre que marxin els que han estat aquí fins a aquell dia), les celebracions s’anticipen. A més, els sopars, dinars, visites al mercat de Nadal i festes es combinen i acumulen: a la feina, amb el grup d’amics, el curs de llengua, la guarderia, els connacionals… Com que n’hi ha més d’una i no es poden posposar, es van anticipant, i així s’explica que acaparin gairebé tot el pobre desembre. Algunes es festegen en hores de feina i altres en horari nocturn. Amb l’alcohol que rega aquesta mena de celebracions, ja us podeu imaginar amb quin esperit es treballa minuts després o l’endemà al matí.

I aquí vaig pensar en les escombraries. Especialment en les típiques festes d’oficina estil “tothom porta alguna cosa”, els minoritaris són els que cuinen a casa. La majoria recorrem a allò que es coneix com “menjar escombraria” (amb una tendència manifesta envers el sucre). En aquests casos, es compleix inexorable la llei cristiana: “escombraria ets i a les escombraries acabaràs”, perquè és impossible (i poc sà) endrapar tota la teca desplegada en aquestes ocasions. Si la festa inclou regals (amic invisible o “Secret Santa”), doncs més escombraries… i no em refereixo només als embalatges. Aleshores, amb el fetge, l’estómac i el cap a punt per llençar a les escombraries, finalment arriba Nadal, la festa del malbaratament i els excessos.

En fi, alegria i bones festes a tothom. Procureu no engreixar-vos gaire i, sobretot, no engreixar gens les escombraries, que el planeta ja ha patit prou enguany.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús