El pescador del Cavet

Un home de no massa edat pescava a la punta de l’espigó del Cavet. Un altre de jubilat també s’hi passejava. Molts dies coincidien, allí o vagant pel passeig del Port de Cambrils. Fins que va arribar el bon dia en què el més gran mogué conversa.

—Veig que porteu dues canyes?

—Sí, la brocada i la ribossa.

—Hi passeu moltes hores aquí?

—Ja ho veus, vinc molt sovint.

—Mai us he vist pescar gran cosa.

—No?

—Però es veu que us agrada, no?

—Molt.

—Quan piquen deu ser emocionant…

—Sí, sí que ho és.

—Voleu dir que paga la pena?

—No, no ho és una pena… no és pas una emoció penosa.

—Diuen que pescador de canya i moliner de vent no els cal notari per fer el testament.

—Voleu dir? Això es diu?

—Vull dir que si s’aprofita bé el temps?

—I tant!

—Treballar és però més profitós.

—No, si ja treballo pels matins.

—Tot el dia vull dir.

—Ah.

—Jo mateix me n’he fet un tip de treballar.

—Ah sí?

—Matins, tardes i nits.

—Vaja!

—De jove vaig començar fent de xofer i al cap de cinc anys em vaig comprar un camió per a mi sol. Treballava matí i tarda i a la nit el camió el portava un xofer que tenia llogat. Al cap de cinc anys més vaig poder pagar el camió que tenia i me’n vaig comprar un altre. I als quatre anys més, dos més. I així anant fent fins que en vaig arribar a tenir-ne deu.

—Ai caram!

—Doncs sí! Sempre aprofitant el temps! Que és la manera de fer diners…

El de la canya no perdia de vista l’horitzó més que quan les ones li empenyien el suro cap a les roques. Moment en que arreplegava fil, alçava plom i esquer, que tornava a llençar estirant el braç del tot i apuntant en direcció de l’ampla mar amb tota serenitat. El rodet rodava i el fil filava i el plom s’enfonsava i el suro surava i ell s’ho mirava. L’altre parlant, xerrant i festejant ses proeses.

—I tu, si fessis el mateix, i si col·loquessis bé els guanys, al cap dels anys, amb la paciència que tens també arribaries a milionari i podries fer el que tu volguessis.

—Sí? Com ara què?

—No et dic! Que sí, tossut! Ja em pots creure! Qualsevol cosa que et vingués a voluntat. Anar tots els dies al restaurant a menjar peix…, dedicar-te a passejar i jugar a les cartes tota la tarda…, anar a esquiar a l’hivern… Podries…, podries lliurar-te a les teves aficions més preuades… anar a pescar tant com volguessis, si tant t’agrada!

El de la canya que girant rodet recollia suaument el fil, allargà el braç força enrere fins l’extrem i llençà a raig i amb ganes altre cop l’esquer apuntant a l’horitzó tot dient:

—I quan anys dieu que haurien de passar?

***

Anton Marco | entre Luxemburg i Cambrils 

 

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús