El nom no fa la cosa

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

Ara que ens hem quedat sense presidència de la UE, que l’hivern sembla haver-se instal·lat i que el pare del Gran Duc n’ha fet noranta-cinc, he pensat que seria un bon moment per tornar a parlar de teatre. Avui li toca el torn al Théâtre National du Luxembourg. Amb aquest nom, potser us imagineu un teatre modern, immens, amb columnes imitació grega, palmeres, acers i vidre. O, potser, un teatre burgès vuitcentista, amb seients de vellut vermell, motllures de guix policromat i llums daurats, modernitzat per acollir grans companyies, muntatges espectaculars i senyors amb frac i senyores amb abrics de pells.

Doncs ni l’una ni l’altra. Es tracta d’un edifici rectangular, no gaire gran, que per fora sembla un magatzem i per dintre, un hangar o una nau industrial. Línies rectes, parets nues, cap decoració. La sala on hi ha l’escena és un prisma de dimensions mitjanes on els cables queden a la vista i els actors, a peu de terra. El públic seu amb el cul sobre una fusta plana, estil grades provisionals a la festa major del poble. Si és que no toca seure al costat dels actors, és clar. Abans de la sala hi ha un bar, igualment quadriculat i de mida només lleugerament inferior, decorat, ara sí, amb alguna cadira entapissada, cartells d’espectacles anteriors, una petita tarima (no: no sé per què aquí sí i a l’escenari no) i un piano vertical.

Aquest teatre de propietat pública es va fundar aprofitant l’embranzida de la primera capitalitat cultural europea de Luxemburg el 1995. El van batejar com a nacional perquè el seu objectiu era la internacionalització (sí, els luxemburguesos són així). D’una banda l’equip del TNL busca atreure companyies internacionals que hi vulguin actuar i, de l’altra, produeixen obres que després es puguin exportar a escenaris arreu d’Europa. De fet, d’una banda, l’any passat van acollir una companyia catalana que va representar una obra plurilingüe i, de l’altra, ara mateix tenen una sèrie de muntatges en tournée.

Waiting for Mr. ParadiseSobretot programen teatre contemporani, és a dir, del segle XX en endavant. Ells diuen que defensen el producte local i les llengües nacionals. Potser sí. A mi m’ha semblat sempre un refugi dels anglòfons residents a Luxemburg, però veient la programació històrica, m’adono que la meva percepció pateix un biaix. El fet que hi hagi vist òptimes versions de Pinter, Mamet, Tenessee Williams o una obra escrita i interpretada pel The Circle Theater de Nova York parla només de les meves preferències. De fet, les dues properes obres en cartell són Zuppermäner, de Guy Rewenig, en luxemburguès i Savannah Bay, de Marguerite Duras, en francès (i amb dues actrius que abans havia vist al Théâtre du Centaure).

El darrer que hi he vist em va fer pensar en aquest blog: Mister Paradise and other rare electrical things between people. Es tracta de cinc peces curtes de T. Williams convertides en un muntatge suggeridor gràcies a la directora, Anne Simon. Com en tota obra fragmentària, hi havia moments millors i pitjors. Els més reeixits em van semblar els de la filla fumadora enfrontada a la mare d’ordre (“Lily, why do you smoke so much”) i la nit de cap d’any d’un matrimoni fracassat amb jove aventurer seductor pel mig (“The Fat Man’s Wife”). Dels actors puc afirmar el mateix que de les peces: no tots eren igual de bons però el conjunt valia la pena.

En la meva línia habitual, l’última ocasió per veure aquesta obra era ahir. No patiu, però: la resta d’obres que es poden veure al National són sempre, com a mínim, poc convencionals, interessants i aptes per a l’exportació.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús