Gent de pas

Blanca Ortiz de Pablo | Luxemburg

 

12190999_10208149434759653_4856461005128277830_n

 
Luxemburg és, segons les estadístiques, una de les ciutats europees amb més percentatge d’estrangers. Els de fora som la meitat de la població de la Ville, l’entrada i sortida de gent és continuada. De nosaltres, els estrangers, es podria dir que som Expats. És a dir, gent de pas.

Jo quan vaig arribar a Luxemburg no pensava quedar-m’hi més que un parell d’anys: aviat en farà onze que hi visc. Per què m’he quedat? No ho sé: potser en el fons del meu cor sóc mercenària i una mica apàtrida. O potser perquè a poc a poc aquest país m’ha arribat a fer el pes, amb les seves virtuts i defectes.

Ja sigui per unes setmanes, uns mesos o uns anys, tots hem arribat aquí convençuts que marxarem al cap d’un temps. Molts ho fan: a Luxemburg el fenomen Expat es desplega en tota la seva esplendor. Ara fa uns anys vaig veure la pel·lícula L’auberge espagnole, una comedieta francesa que recomano per entretinguda. Veient-la ja vaig tenir un dejà-vu dels temps en què jo treballava i estudiava a la Universitat Politècnica i sortia amb gent d’Erasmus. De vegades aquí a Luxemburg també tinc aquesta sensació quan surto amb grups de gent nova. És com un Erasmus permanent però on la gent és una mica més grandeta, i que treballen en lloc d’estudiar.

Arribes a un lloc nou sense conèixer ningú i et trobes més sol que un mussol, sobretot els diumenges a la tarda. Fer noves amistats costa, però és possible. Sortir de nit, conéixer gent és l’opció tradicional, i cada vegada hi han més mecanismes muntats per fer que el nouvingut es relacioni i faci amics. Des del tradicional Club Polyglotte de tota la vida fins al Internations o el més recent Meetup. També tenim les  associacions culturals de tota mena: res millor que una activitat lúdico-cultural per conéixer gent amb els teus mateixos interessos.

Les relacions fetes sota el prisma Expat tenen un toc efímer i intrascendent, un aire de diversió sense conseqüències ni lligams. Com molts dels expatriats arribem sols, tractem de pal·liar aquesta solitud ajuntant-nos amb altres Expats en la mateixa situació. A vegades sortint amb gent amb qui al nostre país potser no ens hi hauríem ni creuat dues paraules, sigui per diferència de cultura, d’edat o de caràcter, però que aquí són companyia prou acceptable. D’alguns t’hi acabes fent amic, i això és molt enriquidor. A d’altres els hi acabes veient el plumero, i te’n canses. Tant les bones experiències com les altres, totes t’acaben ensenyant alguna cosa.

La natura efímera d’aquestes relacions d’expatriat és part del seu encant, però també passa factura als que ens quedem enrere quan els que han de marxar finalment ho fan, molt sovint no girant mai la vista enrere abans de continuar amb les seves vides. No em malinterpreteu: potser és així com ha de ser. Amb els anys ja tinc una mica de pràctica a treure’m l’espina de trobar a faltar als que han marxat, tot conservant-ne els records bons. Però sempre hi ha aquell moment en què, abans de fer-me amiga d’algú nou, m’aturo a considerar per un moment si el nouvingut serà o no serà, en el fons, gent de pas.

 

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús