Gran Ducat busca nova imatge

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

Per explicar què vaig fer el passat cap de setmana, m’he de remuntar a 2014. Durant aquell any, a algú se li va acudir que Luxemburg mereixia una nova imatge i va encetar un procés anomenat nation branding. Sí, en anglès. La idea era dotar el país d’una imatge en principi nova o renovada i allunyada dels bancs, el blanqueig de diners i l’enginyeria tributària. Potser, qui sap, en la línia d’aquest blog, que es diu Des del Paradís per repetir insistentment que Luxemburg no és un paradís fiscal. Es va designar un comitè responsable, format per experts en màrqueting i polítics, que va posar en marxa una enquesta generalitzada entre la població (residents i nacionals) per saber com percebien el país.

El país no ho sé… però l’enquesta no la van percebre gaire bé. Va despertar crítiques i, sobretot, ironia. Tanmateix, prou gent hi va respondre, cosa que va permetre elaborar un perfil aproximat del país. En destaquen tres paraules: obertura, fiabilitat i dinamisme. Per desenvolupar aquests tres conceptes i contribuir al “nation branding”, el comitè responsable va convocar el que sembla que els gurus moderns del màrqueting anomenen Créathon (“création” + “marathon”). A Luxemburg era una primícia, però sembla que la pràctica no és inhabitual.

El Créathon aquest va tenir lloc, doncs, el darrer cap de setmana. Va aplegar artistes, arquitectes, dissenyadors, una directora de cinema, gestors de l’àmbit cultural, sociòlegs, historiadors, estudiants i alguns simples ciutadans, luxemburguesos de soca-rel o estrangers residents enamorats del país, tots voluntaris. L’objectiu era una sessió de treball, de dos dies, per reflexionar sobre la imatge del país. Estic convençut que a mi m’hi van acceptar gràcies a aquest blog, perquè si haguessin llegit la novel·la en què parlo de Luxemburg dubto que em convidessin…

O sí, perquè un altre dels presents era un actor i activista que va contribuir a una obra de teatre titulada, més o menys, Luxemburg, tu fastigós tros de merda.

Per a la primera sessió ens van demanar a tots de portar un objecte que definís, per a nosaltres, Luxemburg. Hi havia de tot: una patata, la pel·lícula Hamilius, una bofferding, una ampolla de vi de la Mosel·la, una foto de Schengen, un castor dissecat… Jo vaig triar el CD Tales From my Pocket per diferents raons: el va produir un amic meu, dels pocs luxemburguesos que conec; conté música en molts idiomes, d’estils ben diferents; molts dels qui hi van treballar ho van fer voluntàriament i per passió. Per cert, érem uns quaranta-cinc i només sis van haver de justificar la tria davant de tothom i, dels sis, un vaig ser jo. La maledicció de la timidesa.

Després d’aquesta presentació, divendres i dissabte, vam treballar en grups de composició variable, per fer ploure idees. Divendres només vam desenvolupar les nocions d’obertura, dinamisme i fiabilitat i els conceptes, exemples i històries que hi associem. Dissabte vam haver de concretar més. Al matí vam discutir la necessitat d’un nou logotip (em vaig quedar sol defensant l’actual) o un nou eslògan. A continuació, l’exercici consistia directament en concebre la campanya. Primer, a raig, en brut, com més millor. Totes les idees que van sortir les vam presentar als companys, que van votar i “salvar-ne” sis. Aleshores va tocar desenvolupar-les i perfeccionar-les fins a fer-ne sis projectes gairebé complets que vam presentar en públic, davant tots els responsables del nation branding, periodistes, algun passavolant i la secretària d’Estat.

Malgrat que no sóc la persona més adient per a aquesta mena d’exercicis (en grup, tinc tendència a diluir-me i a no defensar els meus punts de vista com caldria; sumat al fet que les millors idees se m’acudeixen sempre en moments intempestius), em va semblar interessantíssim i engrescador. L’ambient era molt agradable, els participants van connectar fàcilment, l’organització va resultar impecable. No sé què donarà tot plegat, però sí que van brollar força idees (en podeu veure un resum en aquest vídeo de la televisió luxemburguesa). Ara toca als professionals acabar de donar forma a la imatge del Gran Ducat.

Continuaré amb el tema, però serà un altre dia.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús