El camí del destí

L'Anton | Lluny del Paradís

 

De sobte em trobo en un lloc tant nou com familiar. Camino per un corredor rere una fila d’ànimes en pena que es dirigeixen inexorablement al mateix punt d’arribada. Miro endavant i enrere. Els de darrere empenyen, i vaig seguint. Caminem i seguim. Passem per una cruïlla senyalitzada. Prenem el camí de l’esquerra, el de la dreta indicava amb lletres celestials: El Paradís. Amb les presses no he tingut prou temps de llegir el que deia el rètol del viarany pel qual caminem ara tota la filera.

Tot és tan real i irreal alhora. La fila gira i tomba, com les files dels passatgers que han de fer el xequing abans d’embarcar. Fila llarga amunt i avall, uns carregats de maletes, altres de buit, ara a la dreta, ara a l’esquerra. Revolts i revolts.
La fila mal engorjada s’atura. Temps de respir. El que va davant meu es gira. És un home que va descalç, prim, petit i amb la pell de color oliós.

─ Què, és el primer cop que passes per a aquí?

─ I tu, ja et saps el camí?

─ Oi tant, me’l sé de memòria.

─ I ara què ve?

─ Ja ho veuràs en el proper revolt.

Continuem avançant i en el següent revolt veig a banda i banda altres files col·laterals.

─ Aquests van a un altre lloc, no?

─ Sí, de moment sí.

─ I qui són?

─ Són els que tampoc han entrat per la drecera del Paradís.

Ara sí que ja no sé ben bé si estic somniant o si ja se m’ha acabat el somni.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús