I ♥ Luxembourg

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

En les darreres setmanes, he tornat a sentir les acusacions habituals que ha de patir Luxemburg. Tant les he hagudes d’escoltar que no puc evitar mirar de rebatre-les, per més mandra que em faci tornar-m’hi a posar. Si seguiu de fa temps aquestes planes, la qüestió no us semblarà cap novetat; si no, potser hi trobareu algun interès. Espero, doncs, que per una vegada em perdoneu que em comporti com una companyia telefònica o un banc qualsevols i tracti millor els clients recents que els de tota la vida.

Criticar Luxemburg és fàcil i tothom s’hi apunta, luxemburguesos i estrangers residents. Tanmateix, les crítiques s’acaben ràpid: és petit, és lleig, hi fa mal temps, és avorrit i és un paradís fiscal. Contestaré un per un i en ordre aquests càrrecs injustificats.

Comencem pel més objectivable: les dimensions del país. Luxemburg és petit… Segur? Doncs depèn: dins dels “petits estats d’Europa”, és dels més grans. És més, des que Malta es va adherir a la Unió Europea, no és el país més petit (ni en extensió ni en població) d’aquesta blasmada organització internacional. Veiem les dades, potser: el país presenta una superfície d’uns 2500 quilòmetres quadrats i una població de mig milió d’habitants, cent mil dels quals a la capital. No parlem precisament de Ciutat de Mèxic, Nova York o Pequín, amb tot el que això comporta.

Tanmateix, quan diuen “Luxemburg és petit” jo sento “Luxemburg té una mesura humana”. Els que li critiquen la petitesa solen procedir de ciutats grans i troben a faltar tota una sèrie de molèsties de les grans urbs sense les quals sembla que no sàpiguen viure: gent a tot arreu, soroll, anonimat… A mi m’agrada anar a treballar en bicicleta en poc menys de vint minuts i poder arribar, amb el mateix mitjà de transport, del centre del país a la frontera. M’encanta anar sol a qualsevol lloc amb la tranquil·litat de saber que m’hi trobaré algun conegut. Finalment, la visió dels carrers buits durant gran part del dia i de la nit pot resultar desoladora, però la prefereixo a les aglomeracions contínues que cal sofrir en indrets amb més glamur, per dir-ho a la manera d’un bon amic.

La lletjor, com la mida, és relativa (allò que diuen dels gustos) però jo m’atreveixo a afirmar que Luxemburg no és lleig. És cert que hi ha alguns monstres arquitectònics i urbanístics (que potser algú troba bonics); és cert que la majoria de cases i monuments no deuen figurar en cap top ten (o top cent) de cap autoritat turística; i és cert que les atraccions del país s’acaben aviat. Però no és menys cert que hi ha cases, carrers, jardins i palaus que mereixen una visita, que el conjunt resulta agradable i atractiu i que la natura que envolta la capital és una meravella, sobretot quan la varietat de colors s’eixampla, és a dir, a la primavera i a la tardor.

Autumn panorama, by Ivan Mamic

Parlant d’estacions, toca rebatre el mite del mal temps o, més ben dit, l’exageració del mal temps. Dada mitjanament objectiva (l’Anton, expert en estadístiques, potser pot aportar-ne de més exactes): a Luxemburg fa més fred que a Vilanova i la Geltrú i hi plou, aproximadament, un dia de cada dos. Escoltant els hipercrítics, sobretot els procedents del sud d’Europa, semblaria que aquí plou cada dia, les vint-i-quatre hores, que la temperatura mitjana, estiu o hivern, és de tres graus positius i que és l’únic país de tota la galàxia coneguda on el temps és sempre desagradable. Uns exagerats. Amb el temps cal un bri de paciència (cal donar temps al temps?). Jo he necessitat només catorze anys per acabar creient-me una mica la frase amb què repliquen els alemanys quan ens senten als del sud rondinar sobre la pluja, la neu o el fred: cap temps es pot considerar “dolent”, només cal vestir-se de la manera adecuada.

I el clima luxemburguès també té trets positius. Primer, que encara hi ha certes diferències entre estacions. Admeto que cada vegada menys, tot i que malauradament no en poden culpar Luxemburg sinó el canvi climàtic. L’hivern el trobo especialment desagradable, més per les poques hores de llum que no per les inclemències; ara: l’estiu d’aquí l’envegen a Vilanova. I, com que el món està mal repartit, a mi m’agraden els estius xafogosos. Què hi farem!

De moment, el que farem és acabar l’entrada. La setmana que ve penjaré la segona part d’aquesta apologia del petit país anomenat Gran Ducat.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús