J’aime Luxembourg

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
M’agrada Luxemburg, sí, malgrat que és un país petit i lleig on fa fred i plou… I encara em queden acusacions per refutar en aquesta meva apologia en dos actes. De les que esmentava la setmana passada només queden l’avorriment i el paradís. Fiscal, evidentment.

Si torneu a llegir aquest blog (sencer… aneu fent: tinc força paciència), us adonareu que està orientat sobretot a dissipar el prejudici de l’avorriment. La vida cultural del país, per motius diversos (dels quals destaco els diners i l’origen divers dels pobladors del país), és activa, variada, interessant, productiva. No faré la llista dels grans músics, els grans actors, els conferenciants de primer nivell ni els muntatges teatrals que he tingut el plaer de veure al Gran Ducat. Sí que faré una petita concessió i admetré que això no és París ni Londres. Vull dir que Luxemburg potser ofereix menys que aquestes ciutats, però, dividint per la població, la ràtio acaba resultant favorable a aquest país. A més, gràcies a les dimensions humanes, tenim més possibilitats de participar-hi: les distàncies no són mai extremes, els bitllets no s’esgoten en divuit segons, la superposició d’ofertes és limitada.

Ho he dit i ho repeteixo: a Luxemburg només s’hi avorreix qui vol.

Hell has become Paradise
Seria un argument per afirmar que això és un paradís, com diu el títol d’aquest blog, encara que sigui només fiscal si no fos que, fet i fet, no ho acaba de ser. L’organització que decideix sobre aquests termes manté tres llistes de països, segons les condicions (d’interessos i d’opacitat) que ofereixen els bancs: la blanca, la negra i la grisa. Mentre que a la negra s’hi inclouen els anomenats paradisos, Luxemburg figura en la grisa. A més, està aplicant una sèrie de reformes (en principi, s’haurien de completar enguany) per passar a la llista blanca, el que no fa cap gràcia a determinades entitats estrangeres, en ple procés per deixar el país. Això pel que fa als bancs, és clar. Pel que fa a l’impost de societats, només he de dir una paraula: LuxLeaks.

Aquest escàndol dels acords tributaris amb grans empreses realment indigna i sulfura, per més que ara hagin sorgit els #PanamaPapers per robar-li protagonisme: legislació i acords a mida que provoquen que els més rics paguin menys. No cotitzen als països on generen els beneficis i, a Luxemburg, acaben deixant-hi quantitats ridícules. Hi surt perdent tothom (menys l’empresa i algun intermediari, és clar). La Unió Europea hi vol posar remei, perquè si hi ha un sol estat que es ven més barat que els altres, no serveixen de res ni les directives ni els sistemes tributaris ni les inspeccions fiscals. Això sí: té gràcia que se n’estigui ocupant Jean-Claude Juncker, avui president de la Comissió i abans primer ministre luxemburguès en els orígens dels LuxLeaks.

Tanmateix, permeteu-me una pregunta un xic cínica: i què? No ho disculpo, això mai: a Luxemburg o a Panamà aquestes pràctiques són nocives i vergonyants i les hem de combatre per tots els mitjans. A la islandesa, si molt convé. El que vull dir és que, per a una persona “normal”, viure en un paradís fiscal no té grans conseqüències. Que algunes empreses sense escrúpols no paguin impostos on els haurien de pagar sinó on els han ofert un vestit a mida, no afecta gaire a la vida quotidiana dels ciutadans del país que acaba cobrant les engrunes. Aquests mateixos ciutadans, d’altra banda, no tenim gaire culpa dels acords que, de sotamà, han tramat els polítics del país. Els estrangers, en absolut, perquè no tenim dret de vot; els votants luxemburguesos, només fins a un cert punt: aquest robatori l’han practicat polítics de tots els colors. I pel que fa al malestar, que podríem anomenar “moral”, de compartir país amb gent que té idees tan malsanes, sempre queda el trist consol de pensar que a tot arreu estan igual si fa no fa.

Resumint: els paradisos no existeixen, ni els artificials. Ni els fiscals, per cert, perquè això del “paradís” ve del dia que algú va confondre haven (refugi) amb heaven (paradís). No hi ha cap país perfecte, com no hi ha cap persona perfecta; però igual que és possible trobar una persona amb qui estar bé, também és possible trobar un país on estar bé i Luxemburg és, en aquest sentit, un bon candidat. Si més no, tan bo com qualsevol altre.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús