Kleng Infraronda op d’Stadt

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Aquesta entrada s’inspira en un article de Tina Vallès inspirat, al seu torn, en Georges Perec.

El meu tram de carrer l’inaugura un edifici amb una forma hexagonal i una posició poc habituals, com si volgués sortir del rengle per defensar-nos. Una mica com els bastions de les muralles que descriu Sánchez Piñol a Victus (els autèntics, els de Vauban, es troben fàcilment en altres punts de la ciutat, per cert). És un edifici imponent, de principis del segle XX, temporalment en obres. Per sort, van respectar-ne la façana i només van reconstruir l’interior. El bar Le Capital, que ocupava la planta baixa, obria des del matí fins a hores intempestives, segurament més enllà del que permeten les ordenances municipals. Il·luminació escassa. Clientela gairebé exclusivament masculina. Cambrers sempre diferents. Un vespre a la setmana tocava karaoke i una vegada al mes hi actuaven dues ballarines brasileres que semblaven acabades d’aterrar del carnaval de Rio… com si haguessin fet tot el trajecte aeri amb les plomes i els lluentons posats. Deien que servia un cafè excel·lent i, per tant, al matí era més ple que mai i amb un públic més divers. Per alguna raó era el bar preferit dels albanokosovars residents a Luxemburg, cosa que va fer que la independència de Kosovë se celebrés allà mateix.

Perdó: ara me n’anava, sense voler, als fets “espectaculars”. Torno al carrer.

El primer edifici del meu tram porta, de fet, el número 2: Retouche Serviceuna estreta falca entre el bastió i el número 4 on, als baixos, hi ha un petit establiment, “Retouche service”, una d’aquestes botigues on fan vores de pantalons, estrenyen faldilles balderes i transformen un abric en jaqueta torera (el que abans en deien una modista, potser). L’aparador té uns vidres, fumats o bruts, que donen al local un aspecte de mitja clandestinitat o mig abandonament. També hi tenen un parell de maniquins passats de moda que provoquen una lleugera angúnia. No hi he vist mai entrar ni sortir ningú i em pregunto com sobreviu el negoci, perquè davant per davant hi ha una bugaderia-taller de costura que n’és l’antítesi: molts metres quadrats, finestrals diàfans i constant anar i venir de clients.

Paret per paret, un restaurant italià acull una clientela, de moment, escassa. En el temps que fa que visc per aquí, ha lluït diversos noms: Mona Lisa, La Zagara, Made in Sud, Beverly i, ara mateix, Mona Lisa II. Els canvis han estat tan sobtats que, per exemple, un rètol lateral que anunciava La Zagara va perdurar fins a l’era Mona Lisa II. I l’anunci de “Restaurant Beverly a 100 metres” va continuar cobrint les obres del bastió vaubanià mesos després que el restaurant hagués passat a la història. Ja fem juguesques sobre la propera denominació. Com en altres punts de Luxemburg, a cada finestra dels pisos superiors una petita parabòlica apunta cap a un altre país.

Al costat s’han aplegat els dos hotels del tram: el Cristophe Colomb, que diuen que està bé i, l’Hotel des Ducs, del qual no tinc cap referència. Aquest darrer comparteix edifici amb una agència immobiliària a la planta baixa. Els segueix un bloc de pisos en tons rosats que, als baixos, presenta un petit restaurant també italià que també ha canviat de nom, però a un ritme més lent. Ofereix cuina senzilla i sembla que té força èxit. Un dels propietaris, napolità, simpàtic, sosté que Luxemburg és una mina per als restauradors perquè la gent d’aquí no sap cuinar. Em temo que ho deia amb segones.

Segueix un immoble groc amb algun rectangle decoratiu vermell terrós entre les finestres o sota. Una curiositat: vaig estar a punt d’anar-hi a viure. Als baixos s’obre pas una entrada profunda: un túnel que arriba fins al fons del bloc. Allà hi ha les portes dels garatges i la que dóna accés a la zona dels apartaments. Aquest túnel sol estar ocupat per alumnes de l’institut del davant. Assegudes al pedrís i aixoplugades, fumen, mengen, xerren o, sobretot, potinegen els mòbils. De nit, sovint hi veig una noia tenyida d’un ros pàl·lid gairebé blanc, dreta indiferent a tot, que, abans, em trobava palplantada en una cantonada uns quants carrers més avall. En aquella època la veia pujar als cotxes, mentre que ara puja al pis i els cotxes aparquen fora de qualsevol manera, de vegades barrant el pas. Completa aquest edifici un centre especialitzat en problemes auditius que rep el sobrenom de “L’orella” a causa del rètol amb què s’anuncia.

A continuació s’obre un gran buit: un solar en obres per l’ampliació de l’hospital. Buits al carrerTant s’estenen les obres que es mengen tota la vorera i per continuar avançant cal creuar el carrer. Allà hi ha uns cartells que informen de la prohibició d’aparcar i de la data prevista de finalització de la molèstia: mitjan 2017.

Entre dos buits s’alça un edifici anodí, en tons crus, amb un túnel pel qual accedeixen els cotxes al garatge i els residents a l’interior de l’edifici. També s’hi refugien les estudiants de l’institut però menys. Com que és més ombrívol que l’altre, de nit alguna vegada l’aprofiten toxicòmans o indigents. El buit de més avall potser un dia l’omplien cases, perquè algunes traces a les parets dels edificis contigus semblen indicar-ho, però jo no les he vistes mai. El limiten un marge d’uns dos metres d’alçada i una pesada reixa de metall que s’obre lateralment. Abans servia d’entrada als proveïdors de l’hospital i ara a la maquinària pesada de les obres.

Li arriba el torn a una construcció de la qual preferiria no parlar, perquè conté massa històries. Tot seguit ve un altre buit… que s’omplirà ben aviat perquè les obres estan molt avançades. Hi van enderrocar la caseta de dos pisos i mansarda sota el sostre que acollia una taberna a la planta baixa, sempre plena d’homes grans. A la façana en tons grisos del següent edifici hi destaquen alguns quadrats verds, blaus o taronja, amb els quals algú va pensar de trencar la monotonia. Planta baixa i primer i segon pis estan ocupats per un gabinet mèdic. A baix, una vidriera immensa, sempre coberta amb cortines, menys quan ja han tancat i hi treballa el personal de neteja.

A continuació, s’alça una caseta verda, petita, la més coquetona del tram. Sembla que, per dins, conté fins i tot un jardinet. La secunda una caseta similar, més senzilla, per desgràcia condemnada: llueix el cartell de l’Ajuntament amb el permís d’obres preceptiu i no trigarà a anar a terra. A la planta baixa funcionava el restaurant Il Cavallino, que, mal que feia por de veure (aspecte brut i fosc), gaudia de bona reputació. La casa del costat és, per poc, més alta. Als baixos atén, amb cita prèvia, un bufet d’advocats. En algun moment, hi devia haver una botiga amb una major necessitat d’obertura, perquè el completa un aparador immens… amb vidres translúcids.

L’entrada als apartaments de l’immoble successiu es fa per una porta al fons d’un passadís curt que migparteix un local comercial amb un doble aparador avui desert. Fins no fa gaire l’omplia una mena de ferreteria combinada amb botiga de components electrònics. A banda i banda, encara perduren, sense cap funció, les típiques capses metàl·liques de les alarmes, una de les especialitats de l’establiment. Com a atraccions principals tenia una càmera de vigilància enfocada al carrer que projectava la imatge a quatre monitors que també s’abocaven enfora. Era divertit passar-hi i procurar veure-s’hi sense mirar a càmera. L’altra era una caixa metàl·lica, oberta al mig del camp visual, amb el cartell “En aquest establiment no hi ha diners en metàl·lic en cap moment del dia ni de la nit”. Devia ser veritat i per això han hagut de traslladar-se.

A continuació es dreça un altre edifici ordinari: rectangular, gris, alt. A la planta baixa se succeeixen tres portes: una estreta per als residents, una ampla per als cotxes i una ni ampla ni estreta que no sé quina funció té. L’edifici següent fa cantonada i tanca el tram. Tot i no ser res d’extraordinari, presenta dues particularitats: primer, s’hi accedeix des de l’altre carrer i, segon, la façana exhibeix els únics balcons de tot el tram.

En comparació amb la de Tina Vallès, notareu que aquesta “ronda infraordinària” té més arquitectura i menys humanitat. Això es deu al fet que fa menys de tres anys que visc aquí i als horaris luxemburguesos: quan surto de casa les botigues no han obert i, quan torno, ja han tancat. De tota manera, ara procuro fixar-me una mica més en el que m’envolta per evitar que, de tan vist, el món esdevingui invisible.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús