La desgràcia de ser ric

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
L’altre dia, sortint d’un bar a les dues de la matinada, em vaig trobar un conegut que feia mesos que no veia. Mal que vaig intentar esquivar-lo, va ser més hàbil que jo i em va etzibar: “No et reconec!”. Quan li anava a respondre que com m’havia de reconèixer, borratxo com anava, va completar la frase: “En el teu blog, tot et sembla bé! Em pensava que eres més negatiu”. El vaig engegar, és clar, i va marxar fent esses i imitant en Van Gaal. Tanmateix, ja a casa, li vaig acabar donant la raó i acceptant que li devia alguna mena de desgreuge. Heus-lo ací.

Avui he decidit parlar del pitjor que té Luxemburg. És una substància que fa malbé tot el que toca i que aquí es troba en una elevada concentració. Em refereixo als diners. Que en circulin tants és realment una desgràcia per a aquest país.

Tenir alguns diners no fa mal però, quan abunden, tot es torça. Com que al país hi ha calés de sobres, no cal fer cap esforç per administrar-los bé i així es cometen atzagaiades. En posaré un exemple petit però vistós: regularment canvien sense cap necessitat totes les flors del parc que travesso cada matí. Amb el temps i les reiteracions, s’esmussa l’esperit. En un moviment similar d’ineficiència, abundància i inèrcia, alguns mercats s’inflen fins a extrems inimaginables. L’exemple paradigmàtic és l’immobiliari: els lloguers són estratosfèrics i el preu del metre quadrat, cas de voler comprar, és directament galàctic. Els constructors tenen diners i en volen més i saben que la majoria dels potencials llogaters i compradors no passen gana precisament. I així amb tot, fins al punt de pagar preus absurds per molts serveis (alguns de poca qualitat).

Obres al centre - Luxemburger WortUna altra nosa que acompanya el dineral inesgotable són les obres. Atès que hi ha recursos per construir o renovar, l’activitat no s’atura. De fet, podríem fer un blog dedicat només a les obres a Luxemburg: descrivint una obra a la setmana, tindríem material per anys (perquè indefectiblement abans d’acabar una obra ja n’ha començat una altra). Malgrat agrair viure en un país amb bones infraestructures, trobo que el desfici constructiu destrueix. Per culpa d’algunes obres s’han enderrocat edificis històrics, tallat boscos o desfet obres anteriors que havien costat fortunes (i anys de treballs). Tanmateix trobo que el pitjor de les obres són les molèsties bàsiques (tràfic, soroll, pols) i la pèrdua progressiva de personalitat: edificis moderns, cada vegada més estandarditzats, van substituint edificis tradicionals, potser no prou singulars per ser qualificats de patrimoni, però que, al final, serien els que diferenciarien aquest país dels veïns.

El que val per al país en general també val per a les persones concretes. Molts no administren bé el que tenen, alguns no es preocupen per millorar i, una bona part, acaben perdent tot contacte amb la realitat. Viuen pels diners i sense preocupacions (o només amb les preocupacions tedioses i incomprensibles de qui té les necessitats cobertes), gairebé sense inquietud. Una mica com el que va escriure Marguerite Duras sobre el ric amant de la Xina del Nord: «C’est aussi la richesse qui lui enlève la force».

Si més no, indígenes i estrangers pateixen aquest mal gairebé en igual mesura. En el cas dels vinguts de fora, però, amb un punt d’esquizofrènia. Vénen a buscar diners i els troben… sovint sense la felicitat (com diu la dita). Era d’esperar, tanmateix, si la motivació per mudar-se al Gran Ducat no era pas el prestigi, la història, la gastronomia, el nom glamurós ni les pel·lícules on apareix. Amb tot plegat, aquí es fan rics però odien viure-hi. Com diu la Blanca, són gent de pas. Encara que duguin vint anys aquí continuen de pas: tenen el cap i el cor a casa seva i aquí amb prou feines el capital.

Per acabar de donar la raó a aquests materialistes polaritzats, si Luxemburg fos una persona, seria un nou ric, la categoria humana més detestada. Al segle XIX, això era un camp de patates d’on escapaven els habitants; la fortuna va començar força més tard amb l’acer i, sobretot, amb els bancs i els serveis a les empreses. En els darrers temps s’ha trobat amb tanta pasta que no sap què fer-ne i mira de recuperar el que no va tenir en el passat: una història, una cultura, una ànima, bona reputació, els millors professionals europeus…

Al final, tal vegada, acabarem marxant tots. Jo, per exemple, marxo a esmorzar. Hi ha una cafeteria excel·lent al centre on, per només divuit euros amb noranta cèntims, menges de meravella. Segurament m’hi trobaré el pesat de l’altre dia i, amb una mica de sort i de raspall, em convidarà. És el típic que té massa diners i que confon convidar coneguts amb tenir amics.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús