Música al menjador de casa

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Un dels múltiples avantatges de Luxemburg és que les distàncies són curtes i hi acabem coneixent les persones justes; és a dir, aquelles amb qui tenim afinitat. Al cap d’anys anant a concerts on el públic érem, de vegades, vint persones, vaig acabar fent coneixença amb els altres assistents i, sobretot, amb els organitzadors. I ara tinc la sort de tenir-los com a amics i que em convidin als concerts que, de tant en tant, munten a casa seva. Sí, al saló de casa.

No sé si heu anat mai a un concert de saló, però és tota una experiència que jo, com tantes altres, he descobert a Luxemburg. Tanmateix, es veu que la pràctica ve de lluny temporalment, però de prop geogràficament; en concret, dels Països Baixos. No ho sé. Es veu que als artistes els encanta (coneixen gent, es fan conèixer, proven coses noves). D’altra banda, es crea una estreta complicitat amb els músics, que no tenen problema a acceptar errors, a variar el repertori, a explicar anècdotes i, en general, a deixar-se anar. Fins i tot sembla que seria més rendible del que hom imaginaria. De fet, en el post-concert, un podria pensar en una reunió de “tapermusic”: s’hi venen força discs i altres objectes promocionals (i queda l’opció de passar el barret, metafòricament).

Si per als músics paga la pena, per al públic és una autèntica delícia. S’instal·la un ambient tranquil i agradable (només faltaria: un a casa hi convida només qui vol, no?). De vegades, sembla pura màgia. L’experiència també es distancia de la dels concerts en grans locals en què regna un silenci absolut, tothom escolta amb més atenció i, quan l’artista ho demana, la interacció és immediata. En el meu cas, em fan un gran servei i, especialment, el fan a la gent que m’envolta; perquè servidor, en els concerts convencionals, es comporta com un energumen: canto totes les cançons fins a esgargamellar-me (i no canto gaire bé), salto i ballo sense parar (amb la qual cosa, sempre acabo trepitjant més d’un peu i fent pudor d’aixella). Em sap molt de greu i me n’avergonyeixo, però no hi puc fer més: la música se m’acaba enduent. En canvi, als concerts casolans no goso moure’m ni piular perquè tinc els músics a menys de tres metres i perquè m’interessa conservar els amics.

Paolo Benvegnù a ElvangeL’amic que més m’ha convidat a aquesta mena d’esdeveniments és en Berardo, locutor de ràdio, viciat de la música i organitzador de concerts en general amb l’associació Panoplie o per lliure. El més recent en una sala de concerts va tenir lloc aquest dilluns, però el darrer a casa seva va ser el mes passat: Paolo Benvegnù, un músic italià magnífic que ha influït en la música que es fa avui al seu país. El recomano vivament (i també el seu anterior grup, Scisma). A la “Moostash Cavern” he escoltat, entre altres, Dente, Toni Bruna (bé, aquest va ser al Centre Català, però el format era gairebé de house concert), Athebustop i Alexira amb Emilie Bold, i algun que no recordo ara mateix. Destaco, per sobre de tots, l’admirat Pasquale De Fina, a qui vaig aconseguir posar nerviós la darrera vegada que va actuar. Segons sembla, vaig cantar totes i cadascuna de les seves cançons (en veu inaudible, per una vegada). Davant un fan saberut, el pobre va patir tota l’estona per si s’equivocava. No li calia patir: ho va fer tan bé com sempre. Ara que hi som, aprofito i recomano la seva cançó “Venere”.

També he anat a concerts a casa d’altres persones fantàstiques que he tingut la gran sort de conèixer a Luxemburg. Fins i tot un dia vaig sortir del cercle italià (entschëllegt, Roby): una companya búlgara havia acollit a casa uns músics que feien una tournée per Europa i em va preguntar si volia venir al concert que pensaven muntar. Va resultar espectacular: Sandy Dane, una cantant holandesa amb veu i tècnica excel·lents. Acabat el recital, vaig estar xerrant amb un dels dos nois que l’acompanyaven i em va explicar que era músic de carrera i professor de música. Després del que havia sentit em vaig imaginar que la noia devia tenir un perfil similar. Doncs no: és mestra d’escola. De matemàtiques, per ser exactes.

De moment, visc en un pis petit però si algun dia em mudo a un escenari adient, potser m’hi poso jo també. El que no tinc clar és amb qui començaria… potser amb el genial Pere Tapias.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús