No m’agrada viatjar

Màxim Serranos Soler | On the road

 

Això de viatjar ha tingut, des de sempre, una bona premsa immerescuda. Deu ser una reminiscència dels temps en què érem nòmades. Si no, no m’ho explico, perquè aquesta pràctica malsana de desplaçar-se sense necessitat, com escrivia fa poc Jordi Llovet, té tots els elements d’un càstig diví. Viatjar, com diria Paul Morand, es pot resumir en marxar lluny per trobar les ganes de tornar a casa.

Viatjar resulta francament incòmode, per dir-ho suau. Implica una sèrie de molèsties a les quals no tenim cap obligació de sotmetre’ns i, en canvi, ens hi lliurem de gust. Amb entusiasme, gairebé. Per començar, llevar-se a hores en què la prudència i la decència recomanen ser al llit o, si més no, a casa. Després, deixar els nostres llocs còmodes i pràctics, que ja hem adaptat a nosaltres, per entrar en formiguers inhumans desendreçats, bruts i sorollosos, com ara aeroports o estacions de tren, carregant tota una sèrie d’objectes que tampoc caldria haver tret de casa, i fatigar-nos en mitjans de transport de tota mena. Perquè tots cansen: hores inacabables de carretera, sacsejades sense treva en un ferrocarril, aquell esgotament antinatural dels viatges en avió, el mareig dels vaixells.

Un cop arribats a destinació tampoc s’acaben les noses. Toca dormir en llit estrany, en una habitació provisional, de vegades poc acollidora, i menjar àpats als quals l’estómac no està gens avesat i que pateix per digerir. I tot per què? Per passejar, amb la roba arrugada o mal combinada o directament bruta, gràcies als límits que imposa l’equipatge, per indrets on no se’ns hi ha perdut res i que amb prou feines recordarem en tornar a casa. Segur, haurem pres un centenar de fotografies, però, com tothom sap, les fotos no serveixen per recordar res, només per exhibir-les davant dels amics i fer el fatxenda: oh, és que vam ser aquí i vam ser allà i allò és tan bonic!

Aquí rau el problema principal: la pressió social. Presumir davant de parents i coneguts d’haver estat en algun lloc exòtic és tot el plaer que reporta haver-hi estat. És tan absurd com provocar l’envelliment de la pell per demostrar que un disposa de temps lliure. S’ha d’acabar: hem de deixar d’incitar-nos els uns els altres a cometre aquests disbarats. No és sostenible des de cap punt de vista, començant per l’ecològic. Quedem-nos a casa.

Perquè viatjar no millora a qui viatja ni a qui acull viatgers. Viatjant ni s’aprèn res ni es cura el nacionalisme. “Oh, és que viatjant surts de la rutina”, diuen alguns. Primer, la rutina no fa cap mal; segon, viatjar no és una rutina, al cap i a la fi? D’altra banda, les persones que belluguen pel món tampoc reporten beneficis als llocs que els entomen. Alguns indrets es transformen per acollir millor els turistes i deixen de ser com eren… malgrat que el fet de ser com eren fos el que atreia els turistes. Altres apugen els preus per a tothom, s’embruten o, directament, acaben destruïts per l’erosió i el vandalisme dels ramats humans que hi aflueixen. Absurd! Ja ho he dit: cadascú a casa seva, que estarem tots millor.

Si ni tan sols els turistes poden pair els turistes! Quantes vegades un company d’oficina, explicant un viatge, comenta “era molt bonic però hi havia massa turistes”?

I que consti que miro de ser objectiu: puc admetre que viatjar té algun, insignificant, element positiu. Durant un desplaçament, segons el mitjà de transport, resulta fàcil concentrar-se i llegir (activitat que les activitats quotidianes sovint no permeten). Seria com seure al sofà de casa, gaudir d’un llibre una bona estona i, en alçar-se, trobar-se en un altre lloc. No, no vull dir amb el cap als núvols, tot i que aquesta experiència també la conec.

Un altre tret positiu són les anècdotes, que sempre van bé per atreure una mica l’atenció o, al contrari, distreure el personal quan un sopar s’allargassa. He viatjat poc, però posseeixo un repertori ben classificat. La darrera incorporació és de fa uns mesos: estàvem en un autobús ple de gom a gom que anava del centre de Trieste al castell de Miramare i vam tenir la mala sort de coincidir-hi amb un home gran, amb els cabells blancs, bermudes blau cel, polo verd i un tatuatge al braç (només hi vaig llegir “American”). Duia una cara de mala llet que feia por. Era com si, per ocupar aquell transport públic, tots els passatgers l’estiguéssim ofenent de manera imperdonable. Potser per això, amb els colzes i sense dissimular, empenyia tothom que podia fora del vehicle. De resultes vam baixar unes sis parades abans del que ens tocava.

Amb tot, viatjar no compensa. Per a mi, la millor manera de veure món és la de l’incommensurable Jean Floressas Des Esseintes. Si no fos que m’hi veig obligat pel fet de viure en un lloc i provenir d’un altre, on s’han quedat massa persones que vull veure regularment, només viatjaria com ho va fer ell. I per mitjà dels llibres, és clar.

Etiquetes

1 comentari

  • Tirs

    22/06/2016 11:45

    ALGÚ HO HAVIA DE DIR!
    La veritat és que jo avorreixo viatjar… i hi estic condemnat, com ja saps. De fet, l’únic motiu que justifica és visitar amics. Quan, degut a raons internes o externes, em passa pel cap anar a alguna banda, el primer que penso és: “a qui conec per allà?”. La incomoditat del trajecte és la mateixa, però almenys tens el confort d’una companyia grata quan arribes a destinació (i, de vegades, fins i tot un allotjament acollidor, si la residència de l’amic ho permet).
    Visitar família és capítol a banda, per raons que no ve al cas comentar aquí perquè les famílies són un altre món, no escollit, i cadascun se sap la seva. Ara que està de moda despotricar dels “cuñaos”, per exemple, he de dir que el meu és molt callat, és impossible que ens barallem (per qüestions purament idiomàtiques), i em regala una ampolla d’excel·lent whisky cada cop que ens veiem.
    Apa.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús