Operació Cantona

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Quin Sant Joan, ahir. La tradició als Països Catalans en aquesta data mana foragitar els mals esperits, trencar amb el passat i entrar nets en el nou cicle cremant-ho tot. Doncs sembla que això van fer els britànics amb el seu vot al referèndum (celebrat, per cert, el dia de la festa nacional luxemburguesa). Malgrat els bons auguris dels que en volien veure pertot, he de dir que m’ho esperava. Potser perquè sovint m’espero el pitjor.

Com potser sabeu els àvids lectors i seguidors fidels d’aquest blog, treballo en una institució europea i, per aquest motiu i per conviccions personals prèvies, crec en la idea d’Europa (que diria George Steiner). Divendres al matí, als passadissos, hi havia estupefacció i tristor. I això que no treballo entre britànics, l’estat d’ànim dels quals em puc imaginar, tot i les bones paraules del President de la nostra institució ahir mateix. Més enllà de l’impacte emocional, la votació ja ha tingut conseqüències pràctiques: he de treballar durant el cap de setmana per tenir a punt uns documents que es votaran dimarts en un plenari extraordinari del Parlament Europeu.

No em queixo de tenir feina perquè ben aviat podria perdre-la, si això va com ho pinten els profetes més apocalíptics: efecte dòmino fins a la fi del món. Val a dir que un dels mèrits principals de la Unió Europea és haver aconseguit que França i Alemanya hagin passat un temps rècord sense matar-se entre elles. Sense la Unió i amb populistes de dretes a banda i banda, no sembla que res pugui impedir el retorn d’aquesta tradició secular. Malauradament potser aquesta vegada no vindran britànics, soviètics i americans a separar-los (o potser hauria d’escriure «separar-nos»).

Tanmateix, miro de trobar elements positius. Un és que ha estat un procés prou democràtic i això reforça la democràcia mal que sigui només com a concepte. Un altre és que el Regne Unit no s’ha trobat mai bé dins la Unió Europea i sempre ha treballat per impedir que avancés. Alguns hi veien la tradició escrupolosament liberal i radicalment democràtica oposada a la intervencionista i burocràtica Europa continental, i altres, una simple reticència ancestral envers «el continent». Sigui com sigui: la pèrfida Albion s’ha oposat sovint a la integració europea i ha mirat als Estats Units. Recordo un cas simptomàtic de fa anys, en què empreses britàniques que treballaven en projectes comuns amb altres empreses europees revelaven secrets industrials a competidors estatunidencs. Amb amics així…

Per no pensar-hi més, ahir a la tarda vaig anar al cinema. Va coincidir que a la meva estimada Cinémathèque projectaven Looking for Eric de Ken Loach. I així no em vaig allunyar pas del problema: una pel·lícula amb director britànic i producció britànica, francesa, belga, italiana i espanyola, que parla d’un carter anglès, d’un futbolista francès… i de l’amistat. Fins i tot hi surt el Barça (el dels temps pre-Qatar). En una escena magnífica, el filòsof Cantona emet una sentència: You have to trust your teammates. Always. Otherwise we’re lost. Traducció aproximada: has de confiar en els teus companys d’equip. Sempre. Si no, estem perduts.

Doncs això ens ha passat: el nostre company d’equip ha perdut la confiança en nosaltres. Ell era una mica peculiar des del primer dia i nosaltres segur que ho hauríem pogut fer millor. El podem deixar marxar, sí, però ara hem de fer que els membres que queden a l’equip recuperin la confiança entre ells perquè, si no, estarem realment perduts.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús