Bon punt

Anton Marco | Cambrils

 

A vora de casa hi tenim un camp d’olivers. Vells, i si bé em puc atrevir a dir que encara no deuen ser del tot centenaris, sens dubte que són una curiosa relíquia. Em llevo al matí i allí estan: serens, esvelts, perennes, plantats en quadrícula. Un dia els vaig comptar i me’n van sortir setanta-nou, prop de la platja i rere uns quants blocs d’apartaments, van estar uns quants anys descuidats de l’amo del tros… fins que l’home es va jubilar i, ara deu fer vuit o deu anys, se’n va tornar a ocupar. Va ser com si el propietari del terreny hagués volgut reconciliar-se amb la natura; o com si li haguessin entrat remordiments d’haver-los tingut tants anys abandonats. Ara fan bon goig. La setmana passada, el dia de La Pilarica, a la primerenca, van començar a collir olives. Caminant jo cap a la mar, i mentre estenien les llargues borrasses verdes i els hi escarrassaven el fruit mecànicament amb unes mànegues hidràuliques, veig en el curt horitzó marítim un estol de velers, tots ells de vela blanca, sembla que van de Cambrils a refugiar-se al port de Salou. I bo i malgrat el soroll del tractor, sento com canten els quatre escarrassadors. Llancen a l’aire crits entusiastes que em recorden les masculines cançons de batre a l’era, però no els entenc; deuen ser marroquins. Engego el cotxe per no unflar les rodes de la bicicleta i me’n vaig tranquil·lament a Salou a fer un cafè amb llet. Lentament els velers van arribant i encabint a port. Els vaig comptant, i quan estic a punt d’arribar prop dels cinquanta, sento l’estrident xiulet del tren… i vet-aquí que perdo el punt.

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús