Signatures oposades per la llengua

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Catalunya i Luxemburg tenen un feix de característiques comunes i, si li pregunteu a l’Anton, us en pot donar força detalls. Per ara explicaré només que comparteixen la passió amb què discuteixen sobre llengua i llengües. El debat a Catalunya ja el coneixeu i no em refereixo als diacrítics. A Luxemburg, la qüestió lingüística ha revifat aquests dies, sobretot gràcies a dues peticions contraposades presentades al Parlament del país.

Per posar-vos en context, Luxemburg és un país plurilingüe; no només perquè hi ha tres llengües oficials (luxemburguès, francès i alemany) sinó també perquè això és l’ONU i hi viu gent de tots els perfils lingüístics. La població del país la formen, a grans trets, un 60% amb nacionalitat luxemburguesa i un 40% que no la té. Al carrer, es pot sentir parlar gairebé qualsevol idioma; a l’escola, els nens aprenen les tres llengües del país, que es van rellevant com a llengua vehicular segons el cicle educatiu. L’administració empra les tres llengües: els debats al Parlament són en luxemburguès però la legislació s’escriu en francès; mentre que la comunicació oficial amb els ciutadans es fa en les tres llengües i, si la qüestió és realment important i cal assegurar que arriba a tothom, hi afegeixen el portuguès i l’anglès.

Davant d’aquest panorama, el ciutadà Lucien Welter va presentar a l’agost una petició al Parlament per demanar que el luxemburguès sigui la llengua principal de l’administració, és a dir, que tots els documents oficials i administratius (incloses les comunicacions amb els ciutadans i les sentències judicials) siguin en luxemburguès. El desig que el mou, segons el text presentat, és protegir la llengua, que considera amenaçada de desaparició. Sorpresa: la petició va assolir un rècord de signatures de suport, gairebé 15.000.
Petició
Potser la sorpresa és només relativa, és clar, perquè al juny de 2015 més del 70% de luxemburguesos van votar en contra de donar el dret de vot als estrangers residents.

A l’octubre, un altre ciutadà del Gran Ducat, Joseph Schloesser, va presentar una petició en sentit contrari, és a dir, per demanar, explícitament, que el luxemburguès no sigui l’única llengua de l’administració. Es justifica afirmant que el plurilingüisme i l’obertura envers els altres són els trets que defineixen el país i que seria ruïnós renunciar-hi perquè el 72% de la població activa són estrangers. De moment ha recollit gairebé 2.500 signatures, que no està gens malament.

Us deixo alguns articles amb informació al respecte (Le Quotidien, més Quotidien, WOXX, Wort SÍ, Wort NO), la pàgina de la Chamber i un parell de posts d’aquest blog (1, 2).

Com a català resident a Luxemburg de fa catorze anys i mig i que no parla luxemburguès (de vegades em sorprenc i m’adono que l’entenc força bé, però això no altera el fons de l’assumpte), no sé ni quin partit prendre ni quina petició hauria de signar. Aprovo que els luxemburguesos estimin la seva llengua i la vulguin protegir (mentre no sigui amb motivacions etnicistes), com molts catalans defensem el català. No obstant, no sé com pot funcionar la integració si els treballadors no poden triar l’administració (només la municipal i amb condicions) i ella els parla en una llengua que amb prou feines entenen. D’altra banda, si parlés només en luxemburguès, no tinguis por que ja l’aprendríem tots plegats, que facilitats n’hi ha. Com n’hi ha a Catalunya, on jo defensaria l’oficialitat única del català si aquesta mesura en garantís la supervivència, que no ho sé.

Com veieu, no ho tinc clar. Només tinc clara una cosa, de fet: ni tenint un estat propi (sobirà, independent, interdependent, en xarxa o l’eufemisme que preferiu) s’acabarà el debat de la llengua. I no vull parlar dels diacrítics, ja ho he avisat abans.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús