Teatre a l’engròs

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Contaminat per la perspectiva catalana, durant anys vaig confondre el Teatre Nacional de Luxemburg, una estructura de mida mitjana (ja en vaig parlar un dia) amb el Gran Teatre de la Ciutat de Luxemburg, abans Teatre Municipal, que el triplica en mida i recursos. Diria que la confusió es va dissipar cap a finals de 2003, quan van enllestir les obres de reforma del Gran Teatre i el vaig començar a freqüentar.

L’aleshores Teatre Municipal es va inaugurar el 1964 i, la veritat, es nota: l’estructura externa sempre m’ha recordat un aparcament cobert. Parets de ciment brut, gris, foradades per diversos nivells de finestres, algunes en forma de paral·lelepípede i d’altres en forma de trapezi. Amb els teatres i les persones, tanmateix, el que compta és l’interior i, en aquest cas, l’estètica millora. Només una mica, tanmateix: la profusió de marbres de colors, línies dretes i grans làmpades li donen un aspecte luxós però kitsch. Que alguns troben entranyable, val a dir.
Luxemburg Grand Theatre 2
El que realment compta és el contingut i, en aquest cas, som de ple en l’excel·lència. Aquest teatre és el que acull les obres de gran format, de producció nacional o estrangera, i el seu equip (que també dirigeix el Théâtre des Capucins, l’altre teatre municipal) finança coproduccions amb les millors companyies de teatre, dansa i òpera del món. I no és una manera de parlar: faci ràbia o no, circulen molts diners per Luxemburg. Després d’anys d’invertir-los en infraestructures i altres partides pressupostàries més aviat prosaiques, els cabals també es destinen a la cultura, cosa que permet dur a Luxemburg grans estrelles mundials i obres de primeríssima línia.

A la sala gran d’aquest teatre he admirat dues vegades la grandíssima Juliette Binoche (una fent de senyoreta Júlia i una, d’Antígona, en un muntatge excepcional), hi he gaudit de versions perfectes de peces ben conegudes com The Pirates of Penzance (dir. Mike Leigh), An Inspector Calls (dir. Stephen Daldry) o recentment Kiss Me, Kate (dir. Lee Blakeley). I diumenge 27 aniré a veure com se’n surt Isabelle Huppert en el paper de Fedra (versió extreta de Wajdi Mouawad, Sarah Kane i J.M. Coetzee).
Luxemburg Grand Theatre 5
El teatre compta també amb una sala més petita, l’estudi, per a produccions més arriscades o menys convencionals. La darrera que hi he vist, The Emperor, és una autèntica obra mestra (l’actriu, Kathryn Hunter, sensacional), però no és l’única peça recent que destacaria. El Winter’s Tale de l’any passat o la personalíssima versió del mite de Frankenstein titulada Viktor F també mereixen alguna mena de comentari.

Per si fos poc, el teatre com a institució també emprèn una lloable tasca didàctica. Al principi de moltes obres, un professor universitari presenta una breu conferència, d’uns vint minuts, per posar els espectadors en context (de l’obra, l’autor, l’època). A l’altre extrem, al final de les obres, però només sovint és possible conversar amb els actors i els autors o directors.

Si és que el Grand Théâtre no és només garantia de gran format sinó de gran qualitat. Només en dues ocasions va patir allò que en italià anomenen una caduta di stile: els anys 1973 i el 1984, quan va acollir el festival d’Eurovisió. Tanmateix, com amb les persones, tot es pot perdonar si hi ha propòsit d’esmena.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús