Tot un elenc

L'Anton... a mig camí de l'Espagne

 

Aquestes darreres setmanes la gran majoria de la premsa mundial ens ha ofert les portades més escandaloses a propòsit de la majoria de Donald Trump, l’home que va prometre deportar 12.000.000 d’indocumentats. Ara diu que no n’expulsarà pas tants com el seu predecessor. I és que de la gent que ens hem de guardar són els anònims (la majoria?) que el van votar volent, això sí, de totes totes, que fossin dotze els milions de víctimes. Pobre Trump, però quina culpa hi pot tenir el pobre home! A veure si comencem a posar en relleu els noms dels veritables i no tan anònims responsables de tanta ignomínia. Dels que llencen la pedra (o el vot) i amaguen la mà,  aplaudeixen i victoregen les més grans pallassades i se’n van a dormir tan tranquils. O com la nodrida selecció de tertulians habituals, autèntics portaveus de les majories silencioses -que només saben armar cacau al caloret d’un quadriennal míting dionisíac- i que fins i tot cobren per a enverinar-nos alquímicament els pensaments.

Car l’home o dona tertuliana és un ser escollit. No ho pot ser pas tothom, s’han hagut de fer mèrits. Els que s’hi apunten i hi duren arriben a gaudir de l’estatus de celebrity. Qui no té tall rosega els ossos, els tertulians parlen sobre temes de política i societat (res més) a canvi d’un catxé  que, a tot estirar, pot arribar als 300 euros i el beure per intervenció (cadascú ja es  paga el taxi).

Fet i refet el recompte de lo milloret que surt en antena, el ranking, vaja, dels tertulians espanyols, celebrities que no et pots estalviar, tothora, en qualsevol canal de televisió, en destacaré els mèrits -citats ja sobradament en premsa digital- que han hagut de fer per a poder ser invitats assíduament: la flor i la nata del parlar, la Weltanschauung espanyola del 2016:

– Eduardo García Serrano. El passat de taca d’oli: “zorra, guarra, puta, mal follada…” els adjectius que millor sap fer servir.
– Alfonso Rojo: fundador de El Mundo, el que “compartió casa, anillo de boda y se trajinaba a Ana Rosa Quintana tiempo atrás” -en paraules tertulianes-, ara tragina altres barrals.
– Carlos Cuesta, a qui el mateix Armando de Miguel se li ha ofert a donar lliçons de com insultar amb més traça, malgrat ser el que: “maneja un desprecio absoluto por la izquierda, los sindicatos y los nacionalistas, una mención constante a la Constitución como si fueran las Tablas de la Ley de Moisés y un discurso liberal de ciudadano humillado por tasas, impuestos y chupópteros del sistema“.
– Ángel Exposito: el que fou director de l’ABC. L’únic que se m’acut dir d’ell és que se li noten massa els sentiments de goig quan es troba amb qualsevol dels tres personatges que el precedeixen en aquesta llista.
– Isabel Durán. Gata maula de la que diuen “ha aprendido el lenguaje de las cámaras y se mueve por los debates como si fuera la reina, cortando e interrumpiendo a su antojo, llevándose los turnos de palabra como si fueran caramelos”.
– Eduardo Inda. Posseïdor de la ciència cosmovisionària adquirida en el Marca. Voleu més mèrits?
– Jaime González: el que “pasea foulard, aplomo y portes de tertuliano old school“. Oleee!, que diria en Dalí.
Tots d’un ventre i cadascú del seu temple, el tertulià de la meva predilecció és en Paco Marhuenda. Aquest si que és bo de veritat. Màxim justificador del subterfugi, astut guàrdia pretorià de la causa antirufiana, es nota que al Maluhenda no li van ni li venen els euros que pugui tocar per sessió. Tot un home de lletres, amb ulleres de veritable intel·lectual i tot, el que “sabe cumplir con su papel de mosca cojonera” i “docteur en droit et licencié en journalisme“, segons la Wikipedia. Algun acòlit redactor hi hauria pogut afegir: mestre en l’art de l’argumentació impensada.

Fin des citations.

A causa de la seva portentosa celebritat, qui sap si acabaran tots trobant feina a l’ultramar. Allà hi manca gent de tal calanya. Gent avesada a guanyar-se les garofes escudant els continus post-truth(1) a què la classe política de torn ens comença a tenir ja massa familiaritzats. Ara diuen que, si així no fos, tot aquest fastuós elenc seria l’encarregat de retocar-nos música i lletra de… la Constitució. Sincers o no, peons de l’escola o secta que representen, lloen i deslloen dia rere dia conforme escrupolosos seguidors de l’anòmica facció que, vulguem o no, ens ha de seguir governant sota el mil·lenari imperi dels post-truth.

Anem bé… cirerer.

 

——————

(1) post-truth: paraula recentment integrada en el Diccionari d’Oxford que es pot traduir a l’espanyol d’us tertulià per: “¿pero tú qué coño te creias?”

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús