Anatomia d’un vespre

Tot va començar… com per un mal fat. La sort em va radicalment bascular quan un bon company em va recomanar, vivament, de llegir l’última novel·la d’un afamat acadèmic de la llengua. He de dir que em va costar acabar la primera pàgina.

Excepcionlment i sols per la insistència desplegada pel meu amic vaig seguir per la segona. I ara és quan madono de lerror de no fer cas als meus propis principis: si la primera pàgina no l’entens, no et fa prou el pes, si no t’entra, vaja, has de tornar a començar la lectura des del principi; si a la segona lectura de la pàgina primera tampoc hi trobes el que es podria esperar d’un best-seller de pes en el nou món, prendre paciència i tornar-ho a intentar. I si a la tercera la cosa no millora, deixar-ho córrer.
La fe que jo tenia dipositada en el meu amic era tal que vaig passar de la primera a la segona pàgina sense meditar, i em vaig empassar la segona per la desmesurada confiança en el meu mentor i vaig fins i tot arribar quasi al final de la tercera alhora que un irrepetible vòmit m’envaïa la gola. Els raigs d’immundícia que em sorgien de les entranyes em van empènyer a sortir de casa precipitadament. A fora que era, coses del destí, em vaig topar amb l’Arcadio. Em va auxiliar, com un altre bon col·lega, diguéssim. Però què tens? Què et passa? Res, gràcies. Ja està. On vas? A ofegar les penes. Ah, tu també? No, mira, ja t’ho explicaré. Vens?

La invitació, venint de l’Arcadio i en aquelles hores, era inqüestionable. Tan malament em trobava que vaig seguir factualment al desgravat conco sense dir paraula. De fet ja sabia on anava, en aquella direcció i en aquelles hores de fosca l’Arcadio solia anar de putes. A esmolar l’espasa, solia dir sempre, afluixant la suggestiva mitja rialla de fadrí vell.

En entrar ens vam trobar apalancat a la barra a en Xavi. Jo vaig seguir a les palpentes fins a les més que mitges fosques del fons, cercant els lavabos on treure’m l’agra ensalivada que em quedava. Allí estant, un estrepitós rebombori de crits es va produir. Vaig treure el cap per veure el que passava. La guàrdia civil tenia al Xavi emmanillat i cara de moniato mentre l’Arcadio es treia de la xequera  una mena d’identificació salvadora i el deixaven filar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús