Vuit cafès l’any

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

Sóc de beure te i d’esmorzar a casa, abans de vestir-me o, fins i tot, de dutxar-me. Tanmateix, en comptades ocasions, m’agrada concedir-me un esmorzar de forquilla i ganivet en alguna cafeteria (fins i tot, si molt convé, acompanyant-lo amb un cafè).

Europa és un continent de cafès. Luxemburg pertany innegablement a Europa i presenta una oferta variada en aquest sentit. Per executar el meu petit ritual, acostumo a decantar-me pel Coffee Lounge, un local fundat el 2005, en un carreró al costat de correus, en ple centre. El personal, començant per en Peter, el patró, es distingeix per l’amabilitat i la simpatia. Hi solc anar el dissabte (a diferència del de l’Anton, el meu lloc preferit no obre diumenge) per degustar sense presses els excel·lents productes que hi serveixen. No fa gaire, però, em vaig trobar despert ben d’hora i amb la nevera buida (conjunció astral més inusual que la de Venus i Júpiter), motiu pel qual vaig anar a raure al cafè en qüestió abans d’anar a treballar. Era un lloc ben diferent.

Els dissabtes hi arribo tranquil i tard; és a dir, ja ha sortit el sol o hi ha prou claror rere els núvols per imaginar que és de dia. Aquell dimecres, en canvi, encara no havia sortit el sol. Entre això i l’endormiscament natural en aquelles hores, tenia la impressió que tot el que veia formava part del somni que havia interromput abruptament. Més diferències: dissabte no té pressa ningú i accepta amb paciència que el cafè o l’esmorzar triguin cinc, deu o divuit minuts a materialitzar-se sobre la taula. El dimecres vaig presenciar fins a tres vegades la mateixa escena: un client que s’asseu en una taula i, mentre encara s’acomoda, compta monedes i deposita una quantitat, precisa, sobre la taula. Al cap d’uns segons, apareix el cambrer amb la comanda implícita, saluda i s’emporta els diners. A un d’aquests clients express, vestit de ciclista urbà amb tots els elements fluorescents necessaris, li van servir dues tasses minúscules. Vaig imaginar que esperava a algú, però no: es va beure el primer cafè d’un glop, va fumar una cigarreta en dues pipades i, un cop acabada, va assaborir el segon amb una certa lentitud. Després va marxar corrents, és a dir, pedalant.

El Coffee Lounge en una imatge de TripAdvisor

Un altre grup curiós el formaven un senyor i dues senyores amb evident aspecte i catxassa de jubilats. Xerraven sense parar, sobretot del temps i de què més podien demanar. L’home i una de les dones seien a la mateixa taula; l’altra dona seia a la taula del costat i només intervenia a la conversa en els intervals que li deixava la seva activitat principal: caçar pokèmons. Una mica més tard, va aparèixer un altre ciclista urbà, també ben preparat, que va estar a punt de fer caure la meva bicicleta en aparcar la seva. Potser pel casc que tenia al meu costat o per la cara de preocupació diluïda em va identificar com a propietari o genet del velocípede gairebé caigut i em va confessar, amb gran sinceritat i en alemany:

Zuviel Wein gestern.
(“Massa vi ahir”… estàvem en època de sopars de Nadal, val a dir)

Quan vaig marxar, tot just despuntava el dia.

A mi, del cafè, el que més m’agrada és l’aroma que desprèn i la literatura que inspira; per exemple la sentència de George Steiner que ja he esmentat. També m’agraden aquestes frases de l’Anton en aquest mateix blog: “La ciutat és un cos viu, sempre igual sempre canviant. (…) Arriba un moment en el qual, com és el cas dels éssers vius, la ciutat es fa teva, ja forma part de tu mateix”. Si la citació no té res a veure amb el cafè, el text complet sí i fareu bé de llegir-lo. Millor encara si ho feu mentre esmorzeu a la vostra cafeteria preferida.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús