Rèpliques replicadores

Una meditació

… Demà tenim al davant l’inici d’aquesta setmana que veurà l’entrada de Jesús a Jerusalem, muntat en una somera, victorejat amb rams d’olivera i de llorer i amb fulles de palmera pels mateixos que no tardaran a crucificar-lo. Aquesta setmana que veurà el sopar pasqual de Jesús i els seus deixebles, el dijous, que veurà la traïció de Judes, que veurà com els deixebles s’adormen a l’Hort de les Oliveres, perquè l’esperit és a punt però la carn és feble. Aquesta setmana que Jesús serà lliurat, serà jutjat, serà flagel·lat, assotat i escopit i condemnat a morir clavat en una creu. Això serà divendres, anomenat Divendres Sant. Jesús serà crucificat entre dos lladres. La nit abans, Pere, el primer dels deixebles, negarà el seu mestre tres vegades i després plorarà amargament…  … Tot això passarà en aquesta Setmana Santa en què els esquiadors baixaran per la neu que encara queda i els àvids de sol es despullaran a les platges enfredorides, encara amb un peu a l’hivern… … a l’Empordanet, les carreteres que van d’un poble a l’altre són un formiguer de cotxes i als restaurants cal reservar taula. Tots els barcelonins que hi tenen cases les obren, les airegen, perquè ve el bon temps i ja comença la temporada. I van a la Bisbal, a can Sans a comprar brunyols i bisbalencs i a can Massot a comprar russos. És el ritual de la Setmana Santa laica. Però els llorers són florits, a punt per a la benedicció de demà. A les parròquies és festa grossa. Als pobles suposo que els nens encara es muden, com fèiem nosaltres, per anar a beneir el ram. Als mercats encara es veuen palmes i palmons. La Setmana Santa, a part de la celebració litúrgica, de la narració evangèlica, del relat, que diuen ara, que tothom relata i ningú no diu res, havia generat unes peculiars tradicions populars. A això que ara en diuen les comarques gironines, el dia de Rams era el dia del tortell. Els fillols felicitaven els padrins i aquests els regalaven un tortell. Un tortell de massapà. A mi encara l’olor del tortell se’m barreja amb l’olor del llorer florit i dels palmons ensofrats: això és Diumenge de Rams. Amb aquesta olor començava la Setmana Santa. Ara, per al comú dels joves, les olors tradicionals s’han esvaït. ¿Com s’ho faran sense aquests senyals sensibles lligats a una narració, a una creença, a uns costums i, per què no, a la construcció d’aquesta cosa, creativament tan fèrtil, com és el sentiment de culpa? L’olor del Divendres Sant era l’olor dels brunyols, olor de farina i matafaluga i olis ensucrats, i l’olor del platillo de bacallà, pèsols, escarxofes i ou dur. I al vespre, olor de cera de la processó, barrejada amb l’olor àcida dels excrements dels cavalls i l’olor embafadora dels violers que guarnien els passos. I el Diumenge de Pasqua feia olor de xai rostit i de la xocolata de la mona. Perquè la mona era cosa del dia de Pasqua i no pas de l’endemà com últimament tothom repeteix. La festa és Pasqua. Dilluns de Pasqua només són les escorrialles.

NARCIS COMADIRA, 7/04/201

República

Este año la República caerá en Viernes Santo. Será un 14 de abril coronado de espinas, azotado por los sayones, paseado entre vírgenes llorosas con el corazón traspasado por siete puñales bajo el sonido de tambores y trompetas de una cohorte de centuriones, guardias civiles y legionarios que llevarán el mosquetón a la funerala. En mitad de la noche alguien lanzará desde un balcón una saeta hacia cualquier Cristo muy llagado que esté doblando la esquina en una peana con muchos faroles y aunque el color morado de algunos hábitos y capirotes de nazarenos será similar al de la bandera republicana, más allá del olor a cera y sebo de los hachones de las tétricas procesiones de Semana Santa seguirán floreciendo las acacias, germinará el trigo, habrá espliego en las montañas y el deshielo creará arroyos entre las breñas soleadas mientras el mar honrará los primeros cuerpos desnudos en las playas del Mediterráneo. La República morirá el Vienes Santo pero muchos esperarán que resucite también al tercer día como lo hacen muchas veces los mejores sueños. Son ya escasos los españoles que vivieron aquella convulsa etapa de nuestra historia. Unos la recuerdan como la puerta que abrió todas las pasiones causantes de la Guerra Civil; para otros será siempre como aquel amor que pudo ser y no fue, el principio de la regeneración, la semilla de la justicia y libertad que no pudo fructificar porque fue aplastada de antemano. De hecho la división de España en dos bandos irreconciliables está instalada todavía en la actitud de amor u odio que se tiene frente a la república. Pero hoy ser republicano consiste, no tanto en luchar por ese régimen, como en elevarlo a una categoría de reserva natural que sirva para purificar la vida pública. Todo consiste en elegir el morado del espliego frente al de los nazarenos encapuchados.

MANUEL VICENT, 09/04/2017

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús