Xerrics i xipolleigs

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

Avui us parlaré d’una institució luxemburguesa. Es tracta d’un hospital o, per fer servir el prefix de moda, d’un post-hospital. El prefix li escau més que a la veritat, perquè s’hi arriba normalment després d’haver passat per un hospital convencional. El nom oficial és Centre National de Rééducation Fonctionnelle et de Réadaptation, mal que tothom el coneix com Rehazenter. Es tracta doncs d’un centre especialitzat en la reeducació i la rehabilitació de pacients que necessiten, pel motiu que sigui, un treball físic específic.

Fundat el 1978 a Hamm, un barri lluny del centre de la ciutat, a principis de 2006 el Rehazenter es va traslladar a la seva ubicació actual, al Kirchberg, el barri de les institucions europees i les grans empreses. L’edifici actual, rectangular i amb la majoria de la superfície exterior de vidre, com bona part dels edificis de la zona, es podria definir com a “dantesc”. Ep! No en el sentit absurd i injustificat que ha adquirit aquest adjectiu, sinó en l’etimològic i més adient de “propi del poeta italià Dant”. Ho afirmo perquè està dividit en tres, tant en horitzontal com en vertical, repartiment numerològic que hauria aprovat sens dubte l’Aligheri.

Rehazenter

Començo per la divisió vertical. Tres plantes componen aquest centre: primer pis, planta baixa i soterrani. La divisió sembla jeràrquica: a dalt, les habitacions dels pacients interns; a ras de terra, els despatxos dels metges i dels psicòlegs, el menjador, l’administració, la sala de conferències i la infermeria; finalment, sota terra, la zona terapèutica. Tot i situar-se al subsol com l’Infern de la Divina comèdia, i ser un lloc on no manca el patiment, s’aproxima més al Purgatori pel fet que, si hom hi va a raure, sap que no hi passarà tota l’eternitat i espera que la sortida es produeixi com més aviat millor.

El soterrani també es divideix seguint el màgic número tres. El primer sector és la piscina, més ben dit, les piscines, perquè n’hi ha… sí: tres. Cap d’elles serveix, estrictament, per nedar sinó per realitzar-hi exercicis diversos. Constitueix la zona més alegre: rep força claror a través de claraboies i grans finestrals, i s’hi sent un constant xipolleig, com de nens que es diverteixen en un bassal o una bassa. Fet i fet, alguns dels exercicis, per més que comportin un gran esforç, no deixen de semblar jocs infantils.

El segon sector és bastant més seriós i, de fet, el menys semblant al Purgatori, perquè allà els períodes d’estada resulten bastant més extensos. Està dedicat a la reeducació i a la fisioteràpia per als que pateixen malalties cròniques, del sistema nerviós o muscular, o deformacions congènites que afecten a la mobilitat i a l’autonomia. En els casos més greus, les esperances de millora del pacient es queden a la porta i la teràpia serveix només per aprendre a viure amb el mal i els seus efectes.

Finalment, en el tercer sector de la planta -1, es troben els pacients que han sofert traumatismes o amputacions o a qui han col·locat pròtesis. Es tracta sobretot de recuperar la mobilitat i combatre alguns dolors. El temps d’estada varia en funció de la gravetat de la lesió, igual que al Purgatori la pena depèn de la gravetat dels pecats. El formen una sèrie de gimnasos adaptats a necessitats diferents: treballar braços, cames, esquenes, rebre massatges, recuperar múscul o aprendre a fer tasques quotidianes (fins i tot, hi tenen una cuina, un cotxe i tallers). Curiosament l’element més característic són les politges, que intervenen en nombrosos exercicis. Per això en aquestes sales el so més habitual són els xerrics… normalment de les politges (o dels aparells de gimnàstica passiva, normalment de la marca Kinetec), tot i que, de vegades, hi ha alguna articulació no exactament silenciosa.

També hi ha una planta -2 on no es pot accedir. No crec que sigui com La cinquena planta de la novel·la “hospitalària” de Manuel Baixauli, però no se sap mai.

D’altra banda, el centre també reflecteix el garbuix lingüístic del país: la llengua escrita més habitual és el francès, mentre que el luxemburguès regna en la comunicació oral. El web és en alemany, francès, anglès i portuguès, llengües que sonen, en un moment o altre, pels passadissos i les sales de treball. Pel que fa als pacients, com al país, hi ha de tot i cadascú parla el que pot. Al final, encara que sigui amb xerrics i xipolleigs, tant al país com al Rehazenter, tothom aconsegueix entendre’s.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús