Qui menja sopes

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

La primera vegada que la vaig veure em va clavar un ensurt. Només perquè, en un matí fosc i plujós, va aparèixer de sobte en un indret del parc on no m’esperava trobar ningú: un raconet que queda mig ocult per uns matolls davant una mena de boca de metro (o entrada a catacombes) que sempre està tancada per una reixa (només algun cop hi he vist treballadors municipals entrant o sortint). La noia, en si, no sembla pas perillosa: prima, baixa, jove, vestida discretament (sempre amb el mateix anorac de color bordeus amb caputxa)… En resum, res que cridi l’atenció.

També era sorprenent pel temps: un quart i mig de nou del matí, el moment d’anar a treballar per tanta gent. En aquelles hores, el parc es mostra prou desert i, si hi ha algú, no està precisament quiet. O corre literalment o corre figuradament (per no fer tard a la feina o a l’escola). I la noia es veia, simplement, dreta, quieta. Ni tan sols passejava, fumava o mirava el mòbil, entreteniments típics de les persones que esperen al mig de la via pública.

A spot in the park

Qui devia ser? En una altra hora, en un altre lloc i amb un altre abillament hauria pensat en l’anomenat ofici més vell del mon (que a Luxemburg també han de patir malauradament moltes noies i dones) o en la venda de substàncies (especialitat masculina, tanmateix). Per tant, hi havia d’haver una altra explicació, però quina? A més, la presència no era ni regular: alguns dies hi era, altres no… i sense possibilitat de deduir-ne un patró, més enllà del fet de ser més present a l’hivern que a l’estiu. Cada cop que hi coincidia, elaborava una hipòtesi diferent: espera que la vinguin a buscar, espera un company de feina per arribar-hi junts, espera un missatger, fa tai-xi prelaboral…

Finalment, no fa gaire, se’m va revelar algun indici més: un matí la vaig trobar en companyia de dues persones més, un noi i una noia, vestits d’oficinistes. A canvi d’uns diners, la xinesa del parc els passava uns gots segellats, com de cafè per emportar però força més grans, i unes bossetes de plàstic transparent que contenien, ben visiblement, arròs bullit. La següent vegada que hi vaig coincidir em vaig fixar en un detall que no havia distingit abans: entre uns arbustos jeia una bossa d’aquelles tèrmiques. En la meva defensa només puc dir que el paquet estava ben amagat (i que la bossa era en tons verds).

La setmana passada vaig adonar-me que ha ampliat el negoci. No només cada vegada la veig amb una clientela major, malgrat no haver augmentat ni regularitzat els dies de presència, sinó que per comptes d’una bossa ara n’amaga tres. Fins i tot, un dia que era sola, llegia atentament un plec de tres o quatre fulls on s’hi veia una taula bastant plena de noms i xifres.

Em faltaria només saber si exerceix com a autònoma o bé com a mitjancera per a algun restaurant del país. Tindria ganes de preguntar-li i de tastar les sopes o plats que forneix als oficinistes asiàtics de la zona. Per desgràcia, seria un fet tan prodigiós i inesperat que segurament li clavaria un ensurt. Més o menys com el de la noia que s’apareix als revolts de la coneguda llegenda urbana.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús