Sísif finalment feliç?

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

El mateix infortuni que l’any passat em va dur a un centre de rehabilitació amb piscina, enguany m’ha dut a un gimnàs. Si en aquell establiment hi trobava les tres dimensions de l’altre mon dantesc, aquí n’hi veig una de sola: l’infern. I és que, de fet, en té tots els elements: posició subterrània, dolor, turments diversos, dimonis… I, si no em creieu, continueu llegint.

M’han sentenciat a gimnàs perpetu per un delicte que no he comès (una de tantes injustícies que es perpetren cada dia: no cal pensar-hi més). Això sí: m’han deixat triar on vull complir la condemna i, per no forçar més la meva pobra mandra, he triat el més proper a casa (tots aquests inferns s’assemblen prou… crec). És un indret subterrani amb una particularitat: només s’hi pot accedir (o sortir-ne) amb escales mecàniques o ascensor. “A dintre, cansa’t, però només un cop dins”, podrien escriure a la porta. Prou més modern i discret que el clàssic “Lasciate ogni speranza”.

Pel que fa al repartiment d’espais, no hi ha nou cercles ni res de semblant: tot just una gran sala on les màquines de tortura s’apleguen per zones, un petit tancat per a classes col·lectives i dos espais més reservats per a estiraments (segons un cartell… després hi he vist gent que hi fa de tot) i per a crossfit (del qual em mantinc ben lluny). Com correspon a l’avern, és un espai trist, sense ànima, amb un sostre baix que sembla que no hagin acabat de construir (amb tot de tubs, bigues, fils i conductes a la vista) i una il·luminació blanca que ressalta tots els defectes del cos humà suat.

El que l’acaba de fer inhòspit és la música de fons. Tenen sempre sintonitzada una emissora de ràdio que deu transmetre directament des de l’inframon (si no hi som nosaltres, és clar, a l’inframon) o, si més no, en això em fan pensar les cançons que sonen. Ritmes acceleradíssims i repetitius (allò que se’n diu “matxacons”) i, per més inri, d’aquells que se’t fiquen al cervell i no t’abandonen. No sé si cada vegada són les mateixes cançons o només s’assemblen massa, però de veritat que fan mal. Les falques anuncien el nom de l’emissora (que no he aconseguit entendre encara: el deuen pronunciar a l’inrevés o en la llengua de la nena de L’exorcista) i que es dediquen en exclusiva a la fitness music. Deu ser un eufemisme per música satànica o rebenta-cervells.

Amb aquestes tonades de malson de fons, ens dediquem tots plegats a activitats igualment de malson: córrer sense moure’s de lloc, pedalar sense avançar ni un mil·límetre, pujar escales que no porten enlloc… De vegades hi ha algú que et persegueix i tot: per sort, tots dos avancem el mateix i Aquil·les no atrapa mai la tortuga. Els exercicis es completen amb altres moviments que no porten enlloc: aixecar parts del cos o objectes de tota mena, deu vegades o cinquanta o cent o mil. Sense cap finalitat. No és que desplacem materials per dur-los a algun lloc, que els apilem per construir alguna cosa o que produïm energia o aliments. Res: tot el que fem són moviments absurds de tan gratuïts. Ocupació sense acció. El pobre Sísif, si més no, veia una pedra arribar a algun lloc, encara que després li toqués tornar a començar. Si ens mira des del seu racó de l’hades, deu riure mentre pensa “a l’infern hi són els altres”.

I aquí també hi ha dimonis que torturen, només que no els anomenen dimonis ni diables sinó entrenadors o personal trainers, que deu fer més fi. Han renunciat a la forca, la cua i les banyes, però saben ser igualment imperatius: obliguen els condemnats als esforços més inversemblants i esgotadors. Puja seixanta vegades aquest graó amb una pesa de quinze quilos a l’esquena. Ara fes abdominals llençant aquesta pilota medicinal. Ara salta sobre un peu mentre amb les mans alces peses. Ara flexions intercalades amb salts. Ara que ja no pots més puja a la bici estàtica. Però pedala més de pressa!

Crec que la gent que hi ha sempre la mateixa gent (o potser no: regalimant de suor i vestits de fluorescent em sembla tothom igual), per això imagino que no se’n pot escapar. Això és el que em fa més mal (més que els músculs l’endemà): que hi he de tornar. Espero, tanmateix, que no duri tota l’eternitat.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús