No és un pop: és l’Unipop

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

En més d’una ocasió m’he referit en termes elogiosos a la filmoteca de Luxemburg, anomenada Cinémathèque. En la mateixa línia, avui explico una iniciativa d’aquesta indispensable institució: la universitat popular del cinema, també anomenada “Unipop”. Enguany arriba a la vuitena edició i aconsegueix una fita desconeguda en anys anteriors: que hi participi jo.

UnipopCom moltes grans idees, el principi és senzill: una vegada al mes, conferència seguida d’una pel·lícula. Evidentment no es tracta ni d’una conferència qualsevol ni d’una pel·lícula qualsevol. Per a la part teòrica de cada sessió, conviden un professor universitari de cinema expert en la matèria. Del setembre ençà hem tingut el plaer d’escoltar alguns grans noms com Jacques Aumont, Diane Arnaud o Alain Bergala. Sempre és interessant escoltar-los i encara més comparar-los, perquè tenen estils ben diferents d’enfocar la lliçó. La pel·lícula posterior és sempre una obra mestra. No faré la llista de títols però la podeu veure aquí o, cremant-vos les pestanyes, en la fotografia que acompanya aquest paràgraf.

Els temes i els films no es trien a la babalà sinó seguint un programa, una idea. De fet, aquesta és la paraula clau de l’edició actual: una idea del cinema. El títol del programa complet és “D’Eisenstein a Lynch: 10 autors per a 10 idees del cinema” i la lliçó inicial, el que seria el cap del pop (i considerem la resta com els tentacles, també per l’ambició d’arribar arreu i abastar-ho tot), s’anomenava “Què és tenir una idea del cinema?”. Les set edicions anteriors han seguit un patró similar. Aquí cal citar les persones que se n’ocupen: un professor de la Universitat de Luxemburg, Gianmaria Torre, i el director de la Cinémathèque, Claude Bertemes.

Ep, i funciona com una autèntica universitat: hi ha apunts, material didàctic, llista de lectura complementària, llista de pel·lícules complementàries (cada diumenge a la tarda entre una sessió i la següent, projeccions incloses en el preu de la inscripció al curs), estudiants (per a alguns alumnes de la Universitat són crèdits amb el mateix valor que altres assignatures) i examen final. Fins i tot tenim menjar escàs i no plenament satisfactori, com a qualsevol menjador universitari (i no hi ha mai pop). Sí, entre la conferència i la pel·lícula fem una pausa per estirar les cames, esbargir el cervell i agafar forces per a la segona part de la sessió. Per ajudar-nos, l’organització serveix un piscolabis en el qual no llueix ni la quantitat ni la varietat. Tanmateix, seria injust queixar-se’n.

Sí puc suggerir àmbits de millora. Per exemple, la gestió de les entrades: cal venir força abans de la sessió per no acabar al galliner, una àrea que gaudeix de gran encant però de poca visibilitat, acústica mediocre i cadires incòmodes. I tot i així, amb l’entrada adquirida, els alumnes tendim a esperar al rebedor de la sala fins l’inici de la projecció, amb la qual cosa es forma una cua eterna i l’entrada és lenta, participant a participant (han de prendre nota de la nostra presència i lliurar-nos el material didàctic).

Perquè un dels problemes de la Cinémathèque, en general, és la falta d’espai: quan platea i balcó són plens, vol dir que la gent no cap als espais previs a la sala (escales i rebedor). El lloc és preciós però exigu. Quan toca anar a buscar el menjar en una taula i la beguda en una altra i pel mig hi ha un centenar de persones en rotllanes o cues, entrant i sortint, amb les mans plenes, el desori és total. Sincerament no sé com millorar-ho, només apunto un problema per si algú hi troba alguna solució.

Sí tinc un suggeriment pràctic, ben simple, que ens faria la vida més fàcil a tots: un penja-robes. En especial a l’hivern tots anem carregats (abrics, paraigües, bosses, material escolar) i no hi ha cap lloc previst per deixar-ho. Acabem acumulant-ho a les butaques, sobre els genolls, per terra entre els seients… Un bonic penjador d’estil escolar, que ocupi tota una paret, amb rodetes per treure’l del mig quan no faci falta, ens permetria estar a tots més còmodes.

Acabo amb una confessió: fins ara no he estudiat gaire i no sé com anirà l’examen final. Això sí: si m’obliguen a repetir estaré content i tot.

(Nota: després d’escriure aquest text van descobrir que les venerables butaques de la sala de projeccions acullen xinxes i la Cinémathèque ha tancat temporalment per desparasitació. En principi, dilluns hi ha classe, però ara mateix no n’estem del tot segurs.)

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús