Procés de fisicalització

 

Si bé podem dir que la ciència que pren com a punt de partida la visió de la realitat que proporciona la metafísica aristotèlica és una ciència empírica en la mesura que parteix de l’experiència (és a dir, de les dades que ens proporcionen els sentits), cal apuntar que el fet que aquesta ciència d’arrel aristotèlica consisteixi essencialment en l’explicació de les causes formal i final dels fenòmens observats, fa que esdevingui una ciència de caràcter formalista i finalista (teleològic) que acaba trobant l’explicació dels fenòmens en “qualitats ocultes” atribuïbles, en darrer terme, a l’element formal de les substàncies involucrades, qualitats que facultarien aquestes darreres per a la realització de certs processos i transformacions, els quals transcorrerien, així mateix, d’una manera predeterminada i perseguirien sempre la finalitat general d’assolir la màxima perfecció possible de cada substància i conservar l’ordre còsmic.

Inevitablement, aquest plantejament general fa que la ciència aristotèlica esdevingui una ciència eminentment erudita i, per tant, no apta per a un desenvolupament tecnològic posterior que en proporcioni un rendiment pràctic, a més de convertir-la en una ciència que tendeix a explicar els fenòmens observats en base a models teòrics previs que després no s’esforça a sotmetre a comprovació experimental (per aquest motiu, els aristotèlics, tendeixen a menystenir aquelles observacions empíriques que contradiuen les seues consideracions teòriques i a valorar únicament aquelles que els verifiquen). Per tot això, la ciència de base aristotèlica se’ns mostra com a insatisfactòria: no resulta apta per al domini, transformació i explotació dels recursos naturals i, a més, en tant que font de coneixement, resulta insegura.

A partir de finals del segle XVI, la ciència de base aristotèlica comença a ser qüestionada i, així, Francis Bacon primer, i Galileu i Isaac Newton més tard, procediran a renovar les ciències naturals tot prescindint de les consideracions de la metafísica aristotèlica i mirant de desenvolupar el coneixement científic de manera autònoma. Com a resultat d’aquest esforç irromp una nova forma d’entendre la realitat que substitueix la vella metafísica aristotèlica. Aquesta nova perspectiva acaba constituint una nova descripció metafísica de la realitat, aquella que anomenem Positivisme, i que, lluny d’entendre l’univers com un conjunt de substàncies constituïdes per un element material i un altre de formal que les defineix i determina les seues accions i efectes, passa a considerar la realitat a partir de les següents consideracions:

a. La realitat consisteix en coses i fets, concrets i observables .

b. Els fets que constitueixen la realitat són fenòmens consistents en relacions (és a dir, fenòmens en els quals diversos elements es vinculen entre ells d’una manera determinada).

c. Els fets que constitueixen la realitat poden ser coneguts de manera precisa i segura (ja que admeten ser quantificats i expressables de manera matemàtica).

d.  La realitat admet ser manipulada per l’home de manera que li resulti útil, és a dir, que l’home pugui servir-se’n.

Totes aquestes consideracions poden resumir-se dient que la realitat, per a la nova perspectiva positivista, que substitueix l’aristotelisme clàssic, estaria constituïda, no per substàncies (amb un element formal i un  element material), sinó fets donats[L’expressió “positiu” s’empra per a designar allò que està establert, és a dir, que trobem com a ja donat. Així, parlarem de religió o de dret positius per a referir-nos a les religions històriques concretes o als codis legals que troben elaborats i donats. “Positiu”, per tant, significa tot allò que es pot considerar un fet o una dada que ens limitem a constatar.] cognoscibles a través dels sentits i matematitzables,[2] és a dir, expressables en equacions en les quals es relacionin magnituds mesurables i, per tant, quantificables (com ara l’espai, el temps, la velocitat o l’acceleració), amb la qual cosa, la ciència que se’n derivarà serà una ciència que emprarà com a llenguatge les matemàtiques i se centrarà a descriure com s’esdevenen els fets i no en què consisteixen (no se centrarà, per tant, en la descripció d’essències i primarà, contràriament amb el que succeïa amb la ciència d’arrel aristotèlica, la descripció de la manera com succeeixen les coses, per tal de poder aprofitar els processos naturals i posar-los al servei de l’home).[3]

En definitiva, la perspectiva positivista (que, en realitat, lluny de veure’s a ella mateixa com una nova metafísica, es presenta, més aviat, com la superació de tota metafísica) es limitarà a mantenir-se en el terreny del fets, entenent per fet, no tant els conjunt dades recollides a partir de l’observació sinó les vinculacions –les relacions- que podem establir entre ells, i que constituiran les anomenades lleis científiques.[Així, i seguint l’exemple que hem estat utilitzant fins ara, ara ja no es tractarà de saber en què consisteix la gravetat, sinó en conèixer la llei segons la qual els cossos s’atreuen en l’espai, és a dir, el que coneixem com a llei de gravitació universal, que posa en relació magnituds mesurables com la distància i la massa i que estableix, en expressió matemàtica, que dos cossos en l’espai s’atreuen amb una força directament proporcional al producte de les seues masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa. Amb això no sabem quina cosa és gravetat, però sí que disposem d’un coneixement que ens permetrà, si convé, superar-la i, en tot cas, posar-la a la nostra disposició.] Aquesta nova manera d’entendre la realitat refusa prendre en consideració tot allò que estigui més enllà del fets concrets quantificables.

El pensador que va concretar la nova interpretació metafísica de la realitat que es desprenia de la ciència que, al llarg dels segles XVII i XVIII, s’havia elaborat al marge de la descripció aristotèlica de la realitat va ser el francès Auguste Comte (1798-1857).  Comte, autor del Curs de filosofia positiva i enunciador del Positivisme, va establir que la humanitat havia de passar –i, de fet, havia passat- per tres estadis diferents d’interpretació de la realitat al llarg de la seua història.[5] Es tracta de l’anomenada “teoria dels tres estadis”, que Comte va elaborar l’any 1822:[6]

  1. En un primer moment, l’explicació de la realitat que farien els éssers humans es caracteritzaria per la recerca de les causes últimes dels fenòmens. En aquest estadi de l’evolució del pensament humà, la resposta al perquè i al com s’esdevenen els fenòmens es trobaria en l’existència d’éssers sobrenaturals, de característiques divines, que els provocarien i els controlarien. En un primer moment, segons Comte, més que d’éssers sobrenaturals hauríem de parlar de forces (ens trobaríem aquí en un estadi d’explicació de la realitat en termes màgics), més endavant, aquestes forces serien substituïdes per múltiples éssers sobrenaturals (arribaríem, per tant, a un estadi de politeisme) i, finalment, aquesta pluralitats d’éssers divins es reduiria a un únic Déu (estadi del monoteisme).[7] Aquest primer estadi rebria el nom d’estadi teològic (que correspondria a societats organitzades jeràrquicament, a imitació de com s’organitzaria el món: una realitat diversa sota l’autoritat d’un principi diví).
  2. A continuació, s’abandonaria tota referència a entitats sobrenaturals per passar a descriure la realitat en termes de principis i qualitats abstractes inherents a les coses, és a dir: ja no se cercaria l’explicació dels fenòmens en res més enllà d’ells sinó en tendències existents en ells mateixos. Aquest estadi, que seria el propi de la metafísica i la ciència aristotèliques, rep el nom d’estadi metafísic[8] (que correspondria a una època de transició, en la qual, la multiplicitat d’explicacions metafísiques tendiria a generar inestabilitat).[9]
  3. Finalment, els humans renunciarien a plantejar-se la pregunta sobre el perquè del fenòmens i quina seria la seua darrera causa i se centrarien a explicar com aquests fenòmens s’esdevenen, és a dir, cercarien la llei que segueixen. En aquest estadi els humans haurien renunciat, almenys en principi, a un saber total, absolut, i es conformarien a esbrinar com transcorren els esdeveniments i, aleshores, a saber com influir en ells. Ens trobaríem, arribats a aquest punt en l’estadi positiu (que correspondria a les societats industrials modernes).

En l’actualitat ens trobaríem en ple desenvolupament d’aquest tercer estat, o estadi positiu dels coneixements, que representaria la maduresa intel·lectual de la humanitat. En aquest estadi, la concepció de la realitat seria la que hem exposat més amunt i la ciència que s’elabora:

  • Se centra exclusivament en les dades i, per tant, és estrictament empírica. Evita tota referència a essències i fins en la naturalesa.
  • Permet el domini i l’explotació il·limitats de la realitat.[10]
  • Fa possible un procés efectiu en l’ordre tecnològic que comporta una millora en els condicions de vida de la humanitat.
  • Exclou les disputes basades en diferents concepcions metafísiques subjectives.
  • Facilita la unificació de totes les ciències presentant-les com a branques diferents d’un coneixement únic en obrir la porta a la reducció dels fenòmens biològics a fenòmens químics i aquesta darrers a fenòmens físics.[Seria l’anomenat procés de  fisicalització.]

 

——-

Tret del blog de Jordi Martí i Montllau

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús