Arbres de Luxemburg

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

De Luxemburg m’agraden molt els espais verds. Tot el país llueix una verdor magnífica i només calen dues cames (o una bicicleta) per explorar-la. I la capital no es queda enrere: hi ha parcs grans i petits, jardins, bosquets, arbredes i multitud de carrers amb arbres a cada vorera. Primavera i tardor esdevenen un festival de colors. Podem afirmar, doncs, que tota la pluja que aguantem acaba tenint alguna mena de compensació.

De la llista d’arbres remarcables de Luxemburg avui en vull destacar només dos, interessants per si sols i pel contrast. Un constitueix un exemple de vida i l’altre, de tot el contrari. Començo pel final.

Al gran parc central de la ciutat, conegut com Kinnekswiss (en luxemburguès, “prat del rei”) es dreça un gran roure amb gairebé una desena de troncs aplegats a l’entorn d’una base. Una mica recorda a una mà que saluda sense acabar d’obrir-se ni de tancar-se. Aquest punt de referència del parc té més de cent cinquanta anys però, ai las, és mort. L’he vist viu, quan vaig arribar al Gran Ducat (aviat farà setze anys), però ja moribund. Darrerament fins i tot li han col·locat una tanca al voltant, perquè els habitants del parc tenien tendència a asseure-s’hi a la vora buscant-hi ombra o suport… i ara mateix res no garanteix que una branca no es desprengui en el moment més inoportú.

RoureUn moment: i per què no el talen o l’arrenquen, si pot resultar perillós? Doncs perquè la mort porta vida i l’arbre resulta ben útil als ocells i a les larves i contribueix d’altres maneres a l’equilibri natural. D’altra banda, nombrosos éssers humans han manifestat que el trobarien a faltar, perquè fa massa temps que forma part del paisatge humà i de la memòria.

L’altre exemple, com deia, n’és el perfecte contrari. Es tracta d’una magnòlia ufanosa, de tronc robust i branques fermes, amb elegants corbes. Destaca per presència i perquè s’adapta a cada estació. Canvia puntualment de fesomia, fins al punt que serveix per saber en quin moment de l’any som: pelat a la tardor i a l’hivern, amb brots al principi de la primavera, totalment florit algunes setmanes després i cobert de lluents fulles verdes a l’estiu. Un espectacle natural en qualsevol moment que el contempleu.

Magnòlia FaberTot i que no és un arbre gens tímid (sobre la timidesa botànica, recomano aquest article), sí que és privat, en el sentit de propietat privada… mentre que el vell roure mort és públic. No sé si és una metàfora i, en cas que ho sigui, de què. Perdó: me n’anava per les branques. Només volia dir que la magnòlia llueix els seus encants des del jardí d’una empresa, la Fiduciaire Fernand Faber, al bulevard Roosevelt, a mig camí entre dos emblemes inorgànics de la ciutat: la Gëlle Fra i el pont Adolphe. S’ha sabut col·locar en un bon lloc per fer-se mirar, certament.

No deixa de tenir gràcia que un arbre luxemburguès remarcable es trobi al pati d’una empresa anomenada Faber: el 1893, Ernest Faber, enginyer forestal, va elaborar una llista dels arbres importants del país que es considera un precedent del llistat que avui compila i manté actualitzat el ministeri competent. He d’admetre, tanmateix, que desconec si la magnòlia hi figura. Si es decideix per votació popular, pot comptar amb el meu vot. Tampoc sé si el senyor Faber que va donar el nom a l’empresa era parent del senyor Faber de la primera llista, però m’agrada imaginar que sí perquè, de fet, en un país tan petit, no cal furgar gaire per trobar relacions familiars.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús