Encara més cafè

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

Han passat prou mesos des de la meva darrera entrada sobre cafès i esmorzars a Luxemburg: presento, per tant, un nou lliurament de descripcions sobre aquesta beguda universal i els establiments de la ciutat que s’hi consagren.

Començo pel més antic, el Café Knopes. L’empresa va iniciar l’activitat l’any 1936. Primer com a allò que a Espanya en deien ultramarinos i, ben aviat, com a torrefactor de cafè. De fet, el seu local avui més freqüentat i conegut, la cafeteria del pati de l’Avenue de la Porte Neuve on abans hi havia la borsa de Luxemburg, només existeix des de 1997. Prendre-hi un cafè relaxa i anima. El terra i les parets estan recoberts de fusta clara, mentre que el taulell i la barra del costat contrari estan fets de fusta fosca. Tot i que l’oferta nutritiva podria qualificar-se de curta, és de gran qualitat (en destaco un croissant diferent a tots, més lleuger, menys dolç). Hi sol haver més gent els dissabtes que entre setmana, i tothom s’hi comporta com a la biblioteca. Tanmateix, encara avui una bona part de la seva activitat és vendre cafè molt o en gra. Si un pregunta, expliquen amb paciència i amabilitat d’on prové, com s’ha produït, quines propietats té, com preparar-lo… La torrefacció es fa, des de sempre, a les seves instal·lacions a Luxemburg i, segons expliquen, pel mètode tradicional.

4 cafès (collage)

Just a pocs metres una parella del sud d’Itàlia va obrir fa un parell d’anys la Casa del Caffè. L’interior del local és com una d’aquelles granges (DLC: “2 f. [LC] [HO] Lleteria en què se serveixen esmorzars i berenars”) del segle passat: rajoles gris clar a terra, una paret recoberta d’un plàstic gris fosc amb algunes sanefes fetes de puntets brillants, anuncis d’aspecte “antic comprat a l’Ikea”, taules com de terrassa de xiringuito de platja. Aquí també regna la tranquil·litat, sobre tot entre setmana. Els amos són una parella encantadora que presumeix de preparar el cafè a la manera antiga (no he demanat detalls però és molt bo) i de només oferir productes fets per les seves pròpies mans. Val a dir que la gamma de dolços i pastissets és enorme i temptadora.

Per cert, allà al costat hi ha també el Caffè Torino. Deu ser el triangle d’or d’aquesta substància a Luxemburg.

D’un estil totalment divers, més modern, teniu Golden Bean i Coffee Fellows, que acostumo a barrejar i acabo creant engendres com Golden Fellows, Coffee Bean o Golden Coffee. Tots dos cafès compten amb dos establiments cadascú a Luxemburg ciutat, un prop del centre i un prop de l’estació. En tots els casos, els locals són llocs amb línies clares, bona il·luminació (com en la narració de Hemingway), música suau, mobiliari còmode (sofàs o butaques), wifi i horaris amplíssims (obren d’hora, àdhuc diumenge, i tanquen tard). El menjar que ofereixen potser no seria la meva primera opció però en conec molts que no pensen com jo (i els bagels matinals són ben bons i frescos). Totes dues empreses s’especialitzen en fantasies cafeteres ensucrades, sofisticades i tunejades (que al final acaben semblant un pastís amb una canyeta i un lleuger regust a cafè, per entendre’ns) partint d’un cafè de base tan bo que sap greu com l’arriben a torturar amb espècies, aromes i essències. Uns i altres afirmen esforçar-se per oferir un màxim de productes de comerç just i ecològics. Finalment, fan la funció que se suposa que ha de fer una cafeteria segons la idea de Steiner: afavorir la conversa. Vull dir la conversa mitjançant ordinador, tauleta o telèfon amb algú que es troba a l’altra punta del planeta mentre la persona que seu a la taula amb tu fa exactament el mateix.

Diferències? Una de bàsica: Golden Bean és una petita empresa luxemburguesa creada per uns fanàtics del cafè que es van enderiar a trobar els millors cafès del món, mentre que Coffee Fellows és una cadena alemanya amb uns 200 establiments a tot el mon.

Prou per avui. Disposeu de sis mesos per aturar-me si no voleu saber res més sobre cafè. Aproximadament és el que trigaré a prendre quatre tasses, en quatre locals diferents. La primera vegada ja vaig avisar que no era un gran consumidor d’aquesta literària beguda.

Etiquetes ,

2 comentaris

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús