Antonio Damasio: understanding consciousness


Transcript Translated by Carme Cloquells
Reviewed by Llorenç Pons
I’m here to talk about the wonder and the mystery of conscious minds. The wonder is about the fact that we all woke up this morning and we had with it the amazing return of our conscious mind. We recovered minds with a complete sense of self and a complete sense of our own existence, yet we hardly ever pause to consider this wonder. We should, in fact, because without having this possibility of conscious minds, we would have no knowledge whatsoever about our humanity; we would have no knowledge whatsoever about the world. We would have no pains, but also no joys. We would have no access to love or to the ability to create. And of course, Scott Fitzgerald said famously that “he who invented consciousness would have a lot to be blamed for.” But he also forgot that without consciousness, he would have no access to true happiness and even the possibility of transcendence.So much for the wonder, now for the mystery. This is a mystery that has really been extremely hard to elucidate. All the way back into early philosophy and certainly throughout the history of neuroscience, this has been one mystery that has always resisted elucidation, has got major controversies. And there are actually many people that think we should not even touch it; we should just leave it alone, it’s not to be solved. I don’t believe that, and I think the situation is changing. It would be ridiculous to claim that we know how we make consciousness in our brains, but we certainly can begin to approach the question, and we can begin to see the shape of a solution.


And one more wonder to celebrate is the fact that we have imaging technologies that now allow us to go inside the human brain and be able to do, for example, what you’re seeing right now. These are images that come from Hanna Damasio’s lab, and which show you, in a living brain, the reconstruction of that brain. And this is a person who is alive. This is not a person that is being studied at autopsy. And even more — and this is something that one can be really amazed about — is what I’m going to show you next, which is going underneath the surface of the brain and actually looking in the living brain at real connections, real pathways. So all of those colored lines correspond to bunches of axons, the fibers that join cell bodies to synapses. And I’m sorry to disappoint you, they don’t come in color. But at any rate, they are there. The colors are codes for the direction, from whether it is back to front or vice versa.


At any rate, what is consciousness? What is a conscious mind? And we could take a very simple view and say, well, it is that which we lose when we fall into deep sleep without dreams, or when we go under anesthesia, and it is what we regain when we recover from sleep or from anesthesia. But what is exactly that stuff that we lose under anesthesia, or when we are in deep, dreamless sleep? Well first of all, it is a mind, which is a flow of mental images. And of course consider images that can be sensory patterns, visual, such as you’re having right now in relation to the stage and me, or auditory images, as you are having now in relation to my words. That flow of mental images is mind.


But there is something else that we are all experiencing in this room. We are not passive exhibitors of visual or auditory or tactile images. We have selves. We have a Me that is automatically present in our minds right now. We own our minds. And we have a sense that it’s everyone of us that is experiencing this — not the person who is sitting next to you. So in order to have a conscious mind, you have a self within the conscious mind. So a conscious mind is a mind with a self in it. The self introduces the subjective perspective in the mind, and we are only fully conscious when self comes to mind. So what we need to know to even address this mystery is, number one, how are minds, are put together in the brain, and, number two, how selves are constructed.


Now the first part, the first problem, is relatively easy — it’s not easy at all — but it is something that has been approached gradually in neuroscience. And it’s quite clear that, in order to make minds, we need to construct neural maps. So imagine a grid, like the one I’m showing you right now, and now imagine, within that grid, that two-dimensional sheet, imagine neurons. And picture, if you will, a billboard, a digital billboard, where you have elements that can be either lit or not. And depending on how you create the pattern of lighting or not lighting, the digital elements, or, for that matter, the neurons in the sheet, you’re going to be able to construct a map. This, of course, is a visual map that I’m showing you, but this applies to any kind of map — auditory, for example, in relation to sound frequencies, or to the maps that we construct with our skin in relation to an object that we palpate.


Now to bring home the point of how close it is — the relationship between the grid of neurons and the topographical arrangement of the activity of the neurons and our mental experience — I’m going to tell you a personal story. So if I cover my left eye — I’m talking about me personally, not all of you — if I cover my left eye, I look at the grid — pretty much like the one I’m showing you. Everything is nice and fine and perpendicular. But sometime ago, I discovered that if I cover my left eye, instead what I get is this. I look at the grid and I see a warping at the edge of my central-left field.


Very odd — I’ve analyzed this for a while. But sometimes ago, through the help of an ophthalmologist colleague of mine, Carmen Puliafito, who developed a laser scanner of the retina, I found out the the following. If I scan my retina through the horizontal plane that you see there in the little corner, what I get is the following. On the right side, my retina is perfectly symmetrical. You see the going down towards the fovea where the optic nerve begins. But on my left retina there is a bump, which is marked there by the red arrow. And it corresponds to a little cyst that is located below. And that is exactly what causes the warping of my visual image.


So just think of this: you have a grid of neurons, and now you have a plane mechanical change in the position of the grid, and you get a warping of your mental experience. So this is how close your mental experience and the activity of the neurons in the retina, which is a part of the brain located in the eyeball, or, for that matter, a sheet of visual cortex. So from the retina you go onto visual cortex. And of course, the brain adds on a lot of information to what is going on in the signals that come from the retina. And in that image there, you see a variety of islands of what I call image-making regions in the brain. You have the green for example, that corresponds to tactile information, or the blue that corresponds to auditory information.


And something else that happens is that those image-making regions where you have the plotting of all these neural maps, can then provide signals to this ocean of purple that you see around, which is the association cortex, where you can make records of what went on in those islands of image-making. And the great beauty is that you can then go from memory, out of those association cortices, and produce back images in the very same regions that have perception. So think about how wonderfully convenient and lazy the brain is. So it provides certain areas for perception and image-making. And those are exactly the same that are going to be used for image-making when we recall information.


So far the mystery of the conscious mind is diminishing a little bit because we have a general sense of how we make these images. But what about the self? The self is really the elusive problem. And for a long time, people did not even want to touch it, because they’d say, “How can you have this reference point, this stability, that is required to maintain the continuity of selves day after day?” And I thought about a solution to this problem. It’s the following. We generate brain maps of the body’s interior and use them as the reference for all other maps.


So let me tell you just a little bit about how I came to this. I came to this because, if you’re going to have a reference that we know as self — the Me, the I in our own processing — we need to have something that is stable, something that does not deviate much from day to day. Well it so happens that we have a singular body. We have one body, not two, not three. And so that is a beginning. There is just one reference point, which is the body. But then, of course, the body has many parts, and things grow at different rates, and they have different sizes and different people; however, not so with the interior. The things that have to do with what is known as our internal milieu — for example, the whole management of the chemistries within our body are, in fact, extremely maintained day after day for one very good reason. If you deviate too much in the parameters that are close to the midline of that life-permitting survival range, you go into disease or death. So we have an in-built system within our own lives that ensures some kind of continuity. I like to call it an almost infinite sameness from day to day. Because if you don’t have that sameness, physiologically, you’re going to be sick or you’re going to die. So that’s one more element for this continuity.


And the final thing is that there is a very tight coupling between the regulation of our body within the brain and the body itself, unlike any other coupling. So for example, I’m making images of you, but there’s no physiological bond between the images I have of you as an audience and my brain. However, there is a close, permanently maintained bond between the body regulating parts of my brain and my own body.


So here’s how it looks. Look at the region there. There is the brain stem in between the cerebral cortex and the spinal cord. And it is within that region that I’m going to highlight now that we have this housing of all the life-regulation devices of the body. This is so specific that, for example, if you look at the part that is covered in red in the upper part of the brain stem, if you damage that as a result of a stroke, for example, what you get is coma or vegetative state, which is a state, of course, in which your mind disappears, your consciousness disappears. What happens then actually is that you lose the grounding of the self, you have no longer access to any feeling of your own existence, and, in fact, there can be images going on, being formed in the cerebral cortex, except you don’t know they’re there. You have, in effect, lost consciousness when you have damage to that red section of the brain stem.


But if you consider the green part of the brain stem, nothing like that happens. It is that specific. So in that green component of the brain stem, if you damage it, and often it happens, what you get is complete paralysis, but your conscious mind is maintained. You feel, you know, you have a fully conscious mind that you can report very indirectly. This is a horrific condition. You don’t want to see it. And people are, in fact, imprisoned within their own bodies, but they do have a mind. There was a very interesting film, one of the rare good films done about a situation like this, by Julian Schnabel some years ago about a patient that was in that condition.


So now I’m going to show you a picture. I promise not to say anything about this, except this is to frighten you. It’s just to tell you that in that red section of the brain stem, there are, to make it simple, all those little squares that correspond to modules that actually make brain maps of different aspects of our interior, different aspects of our body. They are exquisitely topographic and they are exquisitely interconnected in a recursive pattern. And it is out of this and out of this tight coupling between the brain stem and the body that I believe — and I could be wrong, but I don’t think I am — that you generate this mapping of the body that provides the grounding for the self and that comes in the form of feelings — primordial feelings, by the way.


So what is the picture that we get here? Look at “cerebral cortex,” look at “brain stem,” look at “body,” and you get the picture of the interconnectivity in which you have the brain stem providing the grounding for the self in a very tight interconnection with the body. And you have the cerebral cortex providing the great spectacle of our minds with the profusion of images that are, in fact, the contents of our minds and that we normally pay most attention to, as we should, because that’s really the film that is rolling in our minds. But look at the arrows. They’re not there for looks. They’re there because there’s this very close interaction. You cannot have a conscious mind if you don’t have the interaction between cerebral cortex and brain stem. You cannot have a conscious mind if you don’t have the interaction between the brain stem and the body.


Another thing that is interesting is that the brain stem that we have is shared with a variety of other species. So throughout vertebrates, the design of the brain stem is very similar to ours, which is one of the reasons why I think those other species have conscious minds like we do. Except that they’re not as rich as ours, because they don’t have a cerebral cortex like we do. That’s where the difference is. And I strongly disagree with the idea that consciousness should be considered as the great product of the cerebral cortex. Only the wealth of our minds is, not the very fact that we have a self that we can refer to our own existence, and that we have any sense of person.


Now there are three levels of self to consider — the proto, the core and the autobiographical. The first two are shared with many, many other species, and they are really coming out largely of the brain stem and whatever there is of cortex in those species. It’s the autobiographical self which some species have, I think. Cetaceans and primates have also an autobiographical self to a certain degree. And everybody’s dogs at home have an autobiographical self to a certain degree. But the novelty is here.


The autobiographical self is built on the basis of past memories and memories of the plans that we have made; it’s the lived past and the anticipated future. And the autobiographical self has prompted extended memory, reasoning, imagination, creativity and language. And out of that came the instruments of culture — religions, justice, trade, the arts, science, technology. And it is within that culture that we really can get — and this is the novelty — something that is not entirely set by our biology. It is developed in the cultures. It developed in collectives of human beings. And this is, of course, the culture where we have developed something that I like to call socio-cultural regulation.


And finally, you could rightly ask, why care about this? Why care if it is the brain stem or the cerebral cortex and how this is made? Three reasons. First, curiosity. Primates are extremely curious — and humans most of all. And if we are interested, for example, in the fact that anti-gravity is pulling galaxies away from the Earth, why should we not be interested in what is going on inside of human beings?


Second, understanding society and culture. We should look at how society and culture in this socio-cultural regulation are a work in progress. And finally, medicine. Let’s not forget that some of the worst diseases of humankind are diseases such as depression, Alzheimer’s disease, drug addiction. Think of strokes that can devastate your mind or render you unconscious. You have no prayer of treating those diseases effectively and in a non-serendipitous way if you do not know how this works. So that’s a very good reason beyond curiosity to justify what we’re doing, and to justify having some interest in what is going on in our brains.

Thank you for your attention.


Sóc aquí per a parlar de la meravella i el misteri de la ment conscient. La meravella és sobre el fet que en despertar aquest matí recuperem sorprenentment la nostra ment conscient. Recuperem la ment sota una completa sensació de ser i una sensació d’existència pròpia, però gairebé mai ens aturem a considerar aquesta meravella. Hauríem fer-ho, en realitat, perquè sense la possibilitat d’una ment conscient, no tindríem cap coneixement sobre la nostra humanitat; no tindríem cap coneixement sobre el món. No tindríem dolors, però tampoc alegries. No accediríem a l’amor o a la capacitat de crear. I per descomptat, com va dir Scott Fitzgerald: “Qui va descobrir la consciència va cometre un pecat mortal. ” Però ell també va oblidar que sense consciència no hauria accés a la veritable felicitat, i fins i tot, a la possibilitat de transcendir.Fins aquí per la meravella, ara el misteri. Aquest és un misteri que ha estat extremadament difícil d’elucidar. Des dels començaments de la filosofia i sens dubte, al llarg de la història de la neuro-ciència, aquest ha estat un misteri que sempre s’ha resistit a l’elucidació, i ha plantejat grans controvèrsies. I fins i tot hi ha molts que pensen que no hauríem tractar-lo; hauríem deixar-ho com està, que no serà resolt. Jo no ho crec, i crec que les circumstàncies estan canviant. Seria ridícul afirmar que sabem com es crea la consciència en els nostres cervells, però per descomptat, podem començar plantejant la qüestió i començar a veure el desenvolupament d’una solució.

I una altra meravella per celebrar és que tenim tecnologies d’imatge que ens permeten entrar al cervell humà, i accedir, per exemple, al que veuen en aquest moment. Aquestes són imatges del laboratori Hanna Damasio, on es mostra la reconstrucció d’un cervell viu. I aquesta és una persona viva. Aquest no és l’estudi d’una autòpsia. I fins i tot el que els mostraré a continuació, és una cosa que pot sorprendre’ls realment, i que va per sota de la superfície cerebral, i fins i tot observant en el cervell viu, les connexions, les vies reals. De manera que aquestes línies acolorides corresponen a grups d’axons, les fibres que uneixen els cossos cel·lulars en les sinapsis. I disculpin per decebre’ls, aquestes no són de colors. Sigui com sigui, elles són allà. Els colors serveixen per indicar la direcció, si va de darrere a endavant o viceversa.


De tota manera, què és la consciència? Què és una ment conscient? I a primera vista, podríem dir que és allò que perdem en caure en un somni profund sense somnis, o sota anestèsia; I és allò que recobrem al despertar o després dels efectes de l’anestèsia. Però què és allò que perdem precisament sota anes-tèsia, o en estat de son profund sense somnis? Bé, en primer lloc, és una ment, el que significa que és un flux d’imatges mentals. I per descomptat considerar les imatges com a patrons sensorials. En aquest cas, les imatges són visuals, en relació a l’escenari i a mi, o imatges auditives, en relació a les meves paraules. Aquest flux d’imatges mentals és la ment.


Però hi ha alguna cosa més que experimentem en aquest recinte. No som exhibidors passius d’imatges visuals, auditives o tàctils. Tots tenim un si mateix. Tenim un jo que és present involuntàriament en les nostres ments en aquest moment. posseïm les nostres ments I tenim la sensació que cada un de nosaltres ho està experimentant, i no la persona asseguda al seu costat. Així que per tenir una ment conscient, tindran un si mateix dins de la ment conscient. Per tant, una ment conscient és una ment amb un si mateix en ella. El sí mateix introdueix la perspectiva subjectiva en la ment, i només som completament conscients quan el si mateix ve a la ment. Llavors el que necessitem saber per abordar aquest misteri és, en primer lloc, com la ment s’uneix al cervell i segon, com es construeix el sí mateix.

Doncs bé, el primer problema és relativament senzill, però és una cosa que s’ha abordat progressivament en neurociència. I està ben clar que per constituir la ment, és necessari construir mapes neuronals. Així, imaginin una quadrícula com la que mostro, i imaginin en aquesta quadrícula un full de dues dimensions; imaginin neurones. Una presentació, si es vol, una cartellera digital, amb elements que poden il·luminar o no. I d’acord a com es creï el patró d’il·luminació o no, els elements digitals, o en aquest cas, les neurones en el full, podran construir un mapa. Això que els mostro és, per descomptat, un mapa visual però s’aplica a tot tipus de mapa, per exemple, auditiu, en relació a les freqüències de so, o els mapes construïts amb la pell, quan es palpa un objecte.



Per entendre el prop que està la relació entre la quadrícula de neurones i la disposició topogràfica de l’activitat neuronal i la nostra experiència mental, els explicaré una experiència personal. Si cobreixo el meu ull esquerre- parlo de mi i no de cap de vostès -, si cobreixo el meu ull esquerre, i miro la quadrícula, molt similar a la que els estic mostrant; tot està bé, correcte, i perpendicular. Però fa algun temps vaig descobrir que si cobreixo el meu ull esquerre, el que veig és això. Veig una deformació a la vora de l’àrea central esquerra.



Molt estrany; l’he analitzat durant un temps. Però fa algun temps, mitjançant l’ajuda d’una col·lega oftalmòloga, Carmen Puliafito, qui va desenvolupar un escàner làser de la retina, vaig trobar el següent. Si escaneig meva retina mitjançant un pla horitzontal com el que es veu allà al racó, el que s’obté és el següent. A la part dreta, la meva retina és perfectament simètrica. Observin la baixada cap a la fòvea, que és on comença el nervi òptic. Però a la meva retina esquerra hi ha un sot, assenyalat per la fletxa vermella. Correspon a un petit quist situat per sota. I és això exactament el que causa la deformació de la meva visió.




Pensin en això: tenen una quadrícula de neurones, i es produeix un canvi mecànic pla en la posició de la quadrícula, i s’obté una deformació de la seva experiència mental. Mostra la proximitat que hi ha entre la seva experiència mental i l’activitat de les neurones a la retina, que és la part del cervell localitzat en el globus ocular, o en aquest cas, una capa de l’escorça visual. Llavors, va des de la retina cap a l’escorça visual. I per descomptat, el cervell afegeix molta informació respecte a els senyals que provenen de la retina. I en aquella imatge, veuen una varietat d’illes, les que anomeno regió de creació d’imatges en el cervell. L’àrea verda, per exemple, correspon a la informació tàctil, i la blava a la informació auditiva.


I una altra cosa que passa és que, aquella regió de creació d’imatges, on hi ha el traçat d’aquests mapes neuronals, pot proveir de senyals a aquest oceà porpra que s’observa al voltant, que és l’escorça d’associació, i és on es pot arxivar el que va succeir a les illes de creació d’imatges. I la veritable bellesa és que es pot passar de la memòria, a aquelles escorces d’associació, i reproduir imatges en les mateixes regions que tenen percepció. Pensin en quan meravellosament pràctic i mandrós és el cervell. Així, preveu àrees de percepció i de creació d’imatges. I aquelles seran exactament les que s’utilitzaran per a la creació d’imatges quan recordem informació.



Llavors, d’aquesta manera, el misteri de la ment conscient es redueix una mica, perquè tenim un coneixement general de com creem aquestes imatges Però que passà amb el Jo? El Jo és realment difícil d’aprehendre. I durant molt de temps, la gent ni volia abordar-lo, perquè plantejaven: “Com es pot tenir aquest punt de referència, que es requereix per mantenir una continuïtat dels Jo dia rere dia. ” I vaig trobar una solució a aquest problema. I és la següent. Creem mapes cerebrals de l’interior del cos i els utilitzem com a referència per als altres mapes



I permetin-me explicar com vaig arribar a això. I ho vaig aconseguir perquè, si tenim una referència que coneixem com sí mateix, el mi, el jo en el nostre processament, necessitem que sigui estable, que no presenti moltes desviacions dia a dia. Doncs passa que tenim un únic cos. Un cos sol, no dos ni tres. I aquest és el començament. El cos és justament un punt de referència. Però el cos, per descomptat, té molts membres, que creixen a ritmes diferents, tenen diferents mides i persones diferents; però, no succeeix el mateix amb l’interior. Amb aquells elements relacionats al que es coneix com el nostre medi intern. Per exemple, la gestió integral dels compostos químics interns del cos, són de fet mantinguts intensament, dia rere dia, per una molt bona raó. Si es desvien massa en els paràmetres propers a la mitjana, sobre la base del rang de supervivència que permet la vida, es produirà la malaltia o la mort. Així que tenim un sistema incorporat en les nostres vides que assegura cert tipus de continuïtat. Una cosa així com una gairebé infinita uniformitat dia rere dia. Perquè si no existeix aquesta uniformitat fisiològica, ens emmalaltim o morim. I hi ha un element més per a aquesta continuïtat.



I és que existeix un acoblament estret entre la regulació del nostre cos en el cervell i el cos en si; a diferència de qualsevol altre acoblament. Per exemple, estic creant imatges de vostès, però no hi ha cap vincle fisiològic entre les imatges de vostès com a audiència i el meu cervell. No obstant això, hi ha un vincle estret i sostingut permanentment entre el cos regulant parts del meu cervell i el meu propi cos.



Així és com es veu. Observin l’àrea. El tronc encefàlic es troba entre l’escorça cerebral i la medul·la espinal. I aquesta regió que ara els marcaré, és l’allotjament de tots els dispositius reguladors de la vida del cos. És tan específic que si, per exemple, observen l’àrea en vermell, a la part superior del tronc cerebral, es produeix un dany, com un accident cerebrovascular, el resultat és un coma o estat vegetatiu, un estat en el qual, per descomptat, la seva ment desapareix; desapareix la seva consciència. El que passa en realitat, és que es perd la base del Jo, ja no tindran accés a cap sensació de la seva existència, i de fet poden succeir imatges formades en l’escorça cerebral, però no sabran que hi són. En efecte, han perdut la consciència si s’ha danyat la secció vermella del tronc encefàlic.


Però si considerem la regió verda del tronc encefàlic, no passa el mateix. Això és molt específic. Així, en el segment verd del tronc encefàlic, quan es fa malbé, i passa sovint, el que es produeix és una paràlisi completa, però es manté la ment conscient. Vostès senten, que hi ha una ment completament conscient, de la qual poden donar compte molt indirectament. Aquesta és una afecció espantosa, no voldrien veure-la. I les persones estan realment empresonades dins dels seus cossos, però tenen la seva ment. Hi va haver una pel·lícula molt interessant, una de les poques ben fetes sobre un cas similar a aquest, de Julian Schnabel, sobre un pacient amb aquesta afecció.


Els mostraré una foto. Prometo no dir res llevat que els espanti. Només especificar que en la secció vermella del tronc encefàlic, hi ha, i per simplificar, petits quadrats que corresponen als mòduls que en realitat formen els mapes cerebrals dels diferents aspectes del nostre interior, de les diferents parts del nostre cos, Són exquisidament topogràfics i estan exquisidament interconnectats en un patró recurrent. I és gràcies a això i a aquest estret acoblament, entre el tronc encefàlic i el cos, que, podria equivocar-me, encara que no ho crec, es genera aquest mapatge corporal que proveeix de base al Jo sota la forma de sensacions, els sentiments primordials, per cert.



Aleshores, què és aquesta foto que veiem allà? Observin “l’escorça cerebral” i “el tronc encefàlic”, observin “el cos”, i obtindran la interconnexió, mitjançant la qual el tronc encefàlic proveeix de base al si mateix, en una estreta interconnexió amb el cos. I tenim l’escorça cerebral proporcionant el gran espectacle de les nostres ments amb l’exuberància d’imatges, que són en realitat, el contingut de les nostres ments, i al que normalment li prestem més atenció, i hauríem, perquè veritablement és la pel·lícula que es veu en les nostres ments. Però observin les fletxes. No estan allà per casualitat. Són allà perquè hi ha una interacció molt estreta. Vostès no tenen una ment conscient si no tenen aquesta interacció entre l’escorça cerebral i el tronc encefàlic. No tenen una ment conscient si no tenen la interacció entre el tronc encefàlic i el cos.


Una altra cosa interessant és que el tronc encefàlic també ho compartim amb altres espècies. És així que en els vertebrats, el disseny del cervell és molt similar al nostre, i aquest és un dels motius pel qual altres espècies tenen una ment conscient com la nostra. No tan rica com la nostra, perquè no tenen la nostra escorça cerebral. Allà rau la diferència. I estic en total desacord amb la idea que la consciència sigui considerada com el gran producte de l’escorça cerebral. És la riquesa de la nostra ment, i no el fet que tinguem un sí mateix al qual puguem referir sobre la nostra pròpia existència, i aquesta sensació de ser persona.


Ara, hi ha tres nivells de si mateix: el proto-jo, el jo-central i el jo-autobiogràfic. Els dos primers són compartits amb moltes espècies i són produïts en gran mesura pel tronc encefàlic i tot el que derivi de l’escorça en aquestes espècies. És el jo-autobiogràfic el que posseeixen algunes espècies, crec. Cetacis i primats posseeixen un jo-autobiogràfic fins a cert punt. I els gossos domèstics tenen en certa manera també, un jo-autobiogràfic. Però la novetat és aquí.


El jo-autobiogràfic es construeix sobre la base dels records del passat i dels records dels plans que hem fet; és la vida passada i el futur projectat. I el jo-autobiogràfic ha provocat la memòria ampliada, el raonament, la imaginació, la creativitat i el llenguatge. I d’ells han sortit els instruments de la cultura: la religió, la justícia, el comerç, les arts, la ciència, la tecnologia. I és dins d’aquesta cultura que podem aconseguir, i aquest és el descobriment, cosa que no està establert biològicament del tot. Està desenvolupat en les cultures. El desenvolupen els éssers humans en col · lectiu. I aquesta és, per descomptat, la cultura en què hem desenvolupat una cosa que anomeno la regulació sociocultural.


I finalment, podrien encertadament preguntar, Què importa això? Què importa si la primera preocupació és el tronc cerebral o l’escorça cerebral i com estan formats? Tres raons. La primera, la curiositat. Els primats són extremadament curiosos i els humans més que cap. I si ens interessa, per exemple, el fet que la antigravetat allunya galàxies de la Terra, Per què no estarem interessats en el que succeeix a l’interior dels éssers humans?


Segon, comprendre la societat i la cultura. Però hem de considerar com la societat i la cultura, en aquesta regulació sociocultural, és una tasca que continua. I finalment, la medicina. No oblidem que algunes de les pitjors malalties de la humanitat són la depressió, Alzheimer, i l’addicció a les drogues. Pensin en un accident cerebro-vascular que pot desbastar la ment o deixar-los inconscients. No hi ha oració que tracti aquestes malalties de manera efectiva i tampoc de manera atzarosa si no se sap com funciona. Així que és una molt bona raó, més enllà de la curiositat, per justificar el que fem i justificar el interès per saber el que passa en els nostres cervells.

Gràcies per la seva atenció.




(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús