Arxiu de la categoria ‘Visions’

Disonàncies vaticanes

dimecres, 4/09/2019





Visualizing Dimensions

dilluns, 22/04/2019

Thad Roberts is a theoretical physicist, a philosopher of physics, the inspiration behind the New York Times best seller Sex on the Moon: The Amazing Story Behind the Most Audacious Heist in History, and the author of ‘Einstein’s Intuition: Visualizing Nature in Eleven Dimensions‘.


Does anybody here happen to be interested in other dimensions? All right.

Well, thank you all for your time and your space. Good, I’m glad that one worked here.

All right. Imagine a world whose inhabitants live and die believing only in the existence of two spatial dimensions. A plane. These Flatlanders are going to see some pretty strange things happen; things that are impossible to explain within the constraints of their geometry. For example, imagine that one day, some Flatlander scientists observe this: A set of colorful lights that appear to randomly appear in different locations along the horizon. No matter how hard they try to make sense of these lights, they’ll be unable to come up with a theory that can explain them.

Some of the more clever scientists might come up with a way to probabilistically describe the flashes. For example, for every 4 seconds, there’s 11% chance that a red flash will occur somewhere on the line. But no Flatlander will be able to determine exactly when or where the next red light will be seen.

As a consequence, they start to think that the world contains a sense of indeterminacy, that the reason these lights cannot be explained, is that at the fundamental level nature just doesn’t make sense. Are they right? Does the fact that they were forced to describe these lights probabilistically actually mean that the world is indeterministic?


The lesson we can learn from Flatland is that when we assume only a portion of nature’s full geometry, deterministic events can appear fundamentally indeterministic. However, when we expand our view and gain access to the full geometry of the system, indeterminacy disappears. As you can see, we can now determine exactly when and where the next red light will be seen on this line.

We are here tonight to consider the possibility that we are like the Flatlanders. Because, as it turns out, our world is riddled with mysteries that just don’t seem to fit inside the geometric assumptions we have made. Mysteries like warped space-time, black holes, quantum tunneling, the constants of nature, dark matter, dark energy, et cetera. The list is quite long.

How do we respond to these mysteries? Well, we have two choices: We can either cling to our previous assumptions and invent new equations that exist somehow outside of the metric, as a vague attempt to explain what’s going on, or we can take a bolder step, throw out our old assumptions, and construct a new blueprint for reality. One that already includes those phenomena.

It’s time to take that step. Because we are in the same situation as the Flatlanders. The probabilistic nature of quantum mechanics has our scientists believing that deep down, the world is indeterminant. That the closer we look, the more we will find that nature just doesn’t make sense. Hmm… Perhaps all of these mysteries are actually telling us that there’s more to the picture. That nature has a richer geometry than we have assumed.

Maybe the mysterious phenomena in our world could actually be explained by a richer geometry, with more dimensions. This would mean that we are stuck in our own version of Flatland. And if that’s the case, how do we pop ourselves out? At least conceptually? Well, the first step is to make sure that we know exactly what a dimension is.


A good question to start with is: What is it about X, Y and Z that makes them spatial dimensions? The answer is that a change in position in one dimension does not imply a change in position in the other dimensions. Dimensions are independent descriptors of position. So Z is a dimension because an object can be holding still in X and Y while it’s moving in Z. So, to suggest that there are other spatial dimensions is to say that it must be possible for an object to be holding still in X, Y and Z, yet still moving about in some other spatial sense.

But where might these other dimensions be? To solve that mystery, we need to make a fundamental adjustment to our geometric assumptions about space. We need to assume that space is literally and physically quantized, that it’s made of interactive pieces. If space is quantized, then it cannot be infinitely divided into smaller and smaller increments. Once we get down to a fundamental size, we cannot go any further and still be talking about distances in space.

Let’s consider an analogy. Imagine we have a chunk of pure gold that we mean to cut in half over and over. We can entertain two questions here: How many times can we cut what we have in half? and How many times can we cut what we have in half and still have gold? These are two completely different questions, because once we get down to one atom of gold, we cannot go any further without transcending the definition of gold.

If space is quantized, then the same thing applies. We cannot talk about distances in space that are less than the fundamental unit of space for the same reason we cannot talk about amounts of gold that are less than 1 atom of gold.

Quantizing space brings us to a new geometric picture. One like this, where the collection of these pieces, these quanta, come together to construct the fabric of X, Y and Z. This geometry is eleven-dimensional. So if you’re seeing this, you already got it. It’s not going to be beyond you. We just need to make sense of what’s going on.

Notice that there are three distinct types of volume and all volumes are three-dimensional. Distance between any two points in space becomes equal to the number of quanta that are instantaneously between them. The volume inside each quantum is interspatial, and the volume that the quanta move about in is superspatial.

Notice how having perfect information about X, Y, Z position, only enables us to identify a single quantum of space. Also notice that it’s now possible for an object to be moving about interspatially or superspatially without changing its X, Y, Z position at all. This means that there are 9 independent ways for an object to move about. That makes 9 spatial dimensions. 3 dimensions of X, Y, Z volume, 3 dimensions of superspatial volume, and 3 dimensions of interspatial volume. Then we have time, which can be defined as the whole number of resonations experienced at each quantum. And super-time allows us to describe their motion through super-space.

OK, I know this is a whirlwind, a lot faster than I’d like to do it, because there are so many details we can go into. But there’s a significant advantage to being able to describe space as a medium that can possess density, distortions and ripples. For example, we can now describe Einstein’s curved space-time without dimensionally reducing the picture.


Curvature is a change in the density of these space quanta. The denser the quanta get, the less they can freely resonate so they experience less time. And in the regions of maximum density, and the quanta are all packed completely together, like in black holes, they experience no time. Gravity is simply the result of an object traveling straight through curved space. Going straight through X, Y, Z space means both your left side and your right side travel the same distance, interact with the same number of quanta.

So, when a density gradient exists in space, the straight path is the one that provides an equal spatial experience for all parts of a traveling object.

OK, this is a really big deal. If you’ve ever looked at a graph of Einstein curvature before, space-time curvature, you may have not noticed that one of the dimensions was unlabeled. We assumed we took a plane of our world and anytime there was mass in that plane we’ll stretch it; if there was more mass, we stretch it more, to show how much curvature there is.

But what’s the direction we’re stretching in? We got rid of the Z dimension. We blow over that every single time in our books. Here, we didn’t have to get rid of the Z dimension. We got to show curvature in its full form. And this is a really big deal.

Other mysteries that pop out of this map, like quantum tunneling — Remember our Flatlanders? Well, they’ll see a red light appear somewhere on the horizon and then it’ll disappear, and as far as they’re concerned, it’s gone from the universe. But if a red light appears again somewhere else on the line, they might call it quantum tunneling, the same way when we watch an electron, and then it disappears from the fabric of space and reappears somewhere else, and that somewhere else can actually be beyond the boundary that it’s not supposed to be able to get beyond.

OK? Can you use this picture now to solve that mystery? Can you see how the mysteries of our world can transform into elegant aspects of our new geometric picture? All we have to do to make sense of those mysteries is to change our geometric assumptions, to quantize space.

OK, this picture also has something to say about where the constants of nature come from; like the speed of light, Planck’s constant, the gravitational constant and so on. Since all units of expression, Newtons, Joules, Pascals, et cetera, can be reduced to five combinations of length, mass, time, ampere and temperature, quantizing the fabric of space, means that those five expressions must also come in quantized units. So, this gives us five numbers that stem from our geometric map. Natural consequences of our map, with units of one.

There’s two other numbers in our map. Numbers that reflect the limits of curvature. Pi can be used to represent the minimum state of curvature, or zero curvature, while a number we are calling zhe, can be used to represent the maximum state of curvature. The reason we now have a maximum is because we’ve quantized space. We can’t infinitely continue to go on.


What do these numbers do for us? Well, this long list here is the constants of nature, and if you’ve noticed, even though they’re flying by pretty fast, they’re all made up of the five numbers that come from our geometry and the two numbers that come from the limits of curvature. That’s a really big deal by the way, to me it’s a really big deal. This means that the constants of nature come from the geometry of space; they’re necessary consequences of the model.

This is a lot of fun because there are so many punch lines, it’s hard to know exactly who’s going to get caught where. But, this new map, allows us to explain gravity, in a way that’s totally conceptual now, you get the whole picture in your head, black holes, quantum tunneling, the constants of nature, and in case none of those caught your fancy, or you’ve never heard of any of them before, you’ve definitely just barely heard about dark matter and dark energy. Those too are geometric consequences.

Dark matter, when we look at distant galaxies, and watch the stars that orbit about in those galaxies, the stars out at the edges are moving too fast, they seem to have extra gravity. How do we explain this? Well, we couldn’t, so we say there must be some other matter there, creating more gravity, making those effects. But we can’t see the matter. So we call it dark matter. And we define dark matter as something you can’t see. Which is fine, it’s a good step, it’s a good start, but here in our model we didn’t have to take that kind of a leap. We took a leap, we said space is quantized, but everything else fell out from that.

Here, we’re saying, space is made up of fundamental parts, just the same way we believe air is made out of molecules. If that’s true, then an automatic requirement is you can have changes in density, this is where gravity comes from, but you should also have phase changes.

And what stimulates a phase change? Well, temperature. When something gets cold enough, its geometric arrangement will change, and it will change phase. A change in the density here, at the outer regions of the galaxies, is going to cause a gravitational field, because that’s what gravitational fields are, they’re changes in density.

OK? Totally skipped through all that. And now we’ll go to dark energy, in 15 seconds. When we look out into the cosmos, we see that distant light is red shifted, OK? That it loses some of its energy as it’s traveling to us for billions of years.

Now how do we explain that red shift? Well, currently we say it means the universe is expanding. OK? All of our claims that the universe is expanding come from this, from measurements of how the red shift changes, out of this distance to this distance to that distance. And also we measure the expansion that way.

But there’s another way to explain red shift. Just like there’d be another way to explain how if I had a tuning fork tuned to middle C, and I went in a tunnel and you could hear a B note. Sure, you could say it’s because I’m moving away from you inside the tunnel, but it could also be because the pressure of the atmosphere is decreasing while the sound is traveling to your ear.

Here, that seemed a little far-fetched because atmospheric pressure doesn’t decrease fast, but when we’re talking billions of years of light traveling through space, all we need is the quanta themselves to have a small amount of inelasticity and red shift is imminent.

All right, there’s a lot more to explore in this, because if you’re interested, feel free to check out this website and give all the feedback you can. We’re out of time so let me just say, that this blueprint gives us a mental tool, a tool that can expand the reach of our imagination, and maybe, even respark the romanticism of Einstein’s quest.

Thank you.



What reality are you creating for yourself?

dissabte, 9/02/2019

 TRANSCRIPT  Translated by Máximo Hernández
Reviewed by Lidia Cámara de la Fuente
When Dorothy was a little girl, she was fascinated by her goldfish. Her father explained to her that fish swim by quickly wagging their tails to propel themselves through the water. Without hesitation, little Dorothy responded, “Yes, Daddy, and fish swim backwards by wagging their heads”.(Laughter)

In her mind, it was a fact as true as any other. Fish swim backwards by wagging their heads. She believed it.Our lives are full of fish swimming backwards. We make assumptions and faulty leaps of logic. We harbor bias. We know that we are right, and they are wrong. We fear the worst. We strive for unattainable perfection. We tell ourselves what we can and cannot do. In our minds, fish swim by in reverse frantically wagging their heads and we don’t even notice them.


I’m going to tell you five facts about myself. One fact is not true. One: I graduated from Harvard at 19 with an honors degree in mathematics. Two: I currently run a construction company in Orlando. Three: I starred on a television sitcom. Four: I lost my sight to a rare genetic eye disease. Five: I served as a law clerk to two US Supreme Court justices. Which fact is not true? Actually, they’re all true. Yeah. They’re all true.


At this point, most people really only care about the television show.



I know this from experience. OK, so the show was NBC’s “Saved by the Bell: The New Class.” And I played Weasel Wyzell, who was the sort of dorky, nerdy character on the show, which made it a very major acting challenge for me as a 13-year-old boy.



Now, did you struggle with number four, my blindness? Why is that? We make assumptions about so-called disabilities. As a blind man, I confront others’ incorrect assumptions about my abilities every day. My point today is not about my blindness, however. It’s about my vision. Going blind taught me to live my life eyes wide open. It taught me to spot those backwards-swimming fish that our minds create. Going blind cast them into focus.


What does it feel like to see? It’s immediate and passive. You open your eyes and there’s the world. Seeing is believing. Sight is truth. Right? Well, that’s what I thought.


Then, from age 12 to 25, my retinas progressi-vely deteriorated. My sight became an increas-ingly bizarre carnival funhouse hall of mirrors and illusions. The salesperson I was relieved to spot in a store was really a mannequin. Reaching down to wash my hands, I suddenly saw it was a urinal I was touching, not a sink, when my fingers felt its true shape. A friend described the photograph in my hand, and only then I could see the image depicted. Objects appeared, morphed and disappeared in my reality. It was difficult and exhausting to see. I pieced together fragmented, transitory images, consciously analyzed the clues, searched for some logic in my crumbling kaleidoscope, until I saw nothing at all.


I learned that what we see is not universal truth. It is not objective reality. What we see is a unique, personal, virtual reality that is masterfully constructed by our brain.


Let me explain with a bit of amateur neuro-science. Your visual cortex takes up about 30 percent of your brain. That’s compared to approximately eight percent for touch and two to three percent for hearing. Every second, your eyes can send your visual cortex as many as two billion pieces of information. The rest of your body can send your brain only an additional billion. So sight is one third of your brain by volume and can claim about two thirds of your brain’s processing resources. It’s no surprise then that the illusion of sight is so compelling. But make no mistake about it: sight is an illusion.


Here’s where it gets interesting. To create the experience of sight, your brain references your conceptual understanding of the world, other knowledge, your memories, opinions, emotions, mental attention. All of these things and far more are linked in your brain to your sight. These linkages work both ways, and usually occur subconsciously. So for example, what you see impacts how you feel, and the way you feel can literally change what you see. Numerous studies demonstrate this. If you are asked to estimate the walking speed of a man in a video, for example, your answer will be different if you’re told to think about cheetahs or turtles. A hill appears steeper if you’ve just exercised, and a landmark appears farther away if you’re wearing a heavy backpack. We have arrived at a fundamental contradiction. What you see is a complex mental construction of your own making, but you experience it passively as a direct representation of the world around you. You create your own reality, and you believe it. I believed mine until it broke apart. The deterioration of my eyes shattered the illusion.


You see, sight is just one way we shape our reality. We create our own realities in many other ways. Let’s take fear as just one example. Your fears distort your reality. Under the warped logic of fear, anything is better than the uncertain. Fear fills the void at all costs, passing off what you dread for what you know, offering up the worst in place of the ambiguous, substituting assumption for reason. Psycholo-gists have a great term for it: awfulizing.


Right? Fear replaces the unknown with the awful. Now, fear is self-realizing. When you face the greatest need to look outside yourself and think critically, fear beats a retreat deep inside your mind, shrinking and distorting your view, drowning your capacity for critical thought with a flood of disruptive emotions. When you face a compelling opportunity to take action, fear lulls you into inaction, enticing you to passively watch its prophecies fulfill themselves.


When I was diagnosed with my blinding disease, I knew blindness would ruin my life. Blindness was a death sentence for my independence. It was the end of achievement for me. Blindness meant I would live an unremarkable life, small and sad, and likely alone. I knew it. This was a fiction born of my fears, but I believed it. It was a lie, but it was my reality, just like those backwards-swimming fish in little Dorothy’s mind. If I had not confronted the reality of my fear, I would have lived it. I am certain of that.


So how do you live your life eyes wide open? It is a learned discipline. It can be taught. It can be practiced. I will summarize very briefly.


Hold yourself accountable for every moment, every thought, every detail. See beyond your fears. Recognize your assumptions. Harness your internal strength. Silence your internal critic. Correct your misconceptions about luck and about success. Accept your strengths and your weaknesses, and understand the difference. Open your hearts to your bountiful blessings.


Your fears, your critics, your heroes, your villains — they are your excuses, rationali-zations, shortcuts, justifications, your surrender. They are fictions you perceive as reality. Choose to see through them. Choose to let them go. You are the creator of your reality. With that empowerment comes complete responsibility.


I chose to step out of fear’s tunnel into terrain uncharted and undefined. I chose to build there a blessed life. Far from alone, I share my beautiful life with Dorothy, my beautiful wife, with our triplets, whom we call the Tripskys, and with the latest addition to the family, sweet baby Clementine.


What do you fear? What lies do you tell yourself? How do you embellish your truth and write your own fictions? What reality are you creating for yourself?


In your career and personal life, in your relationships, and in your heart and soul, your backwards-swimming fish do you great harm. They exact a toll in missed opportunities and unrealized potential, and they engender insecurity and distrust where you seek fulfillment and connection. I urge you to search them out.


Helen Keller said that the only thing worse than being blind is having sight but no vision. For me, going blind was a profound blessing, because blindness gave me vision. I hope you can see what I see.

Thank you.


Bruno Giussani:

Isaac, before you leave the stage, just a question. This is an audience of entrepreneurs, of doers, of innovators. You are a CEO of a company down in Florida, and many are probably wondering, how is it to be a blind CEO? What kind of specific challenges do you have, and how do you overcome them?


Isaac Lidsky:

Well, the biggest challenge became a blessing. I don’t get visual feedback from people.



BG: What’s that noise there? IL: Yeah. So, for example, in my leadership team meetings, I don’t see facial expressions or gestures. I’ve learned to solicit a lot more verbal feedback. I basically force people to tell me what they think. And in this respect, it’s become, like I said, a real blessing for me personally and for my company, because we communicate at a far deeper level, we avoid ambiguities, and most important, my team knows that what they think truly matters.

BG: Isaac, thank you for coming to TED. IL: Thank you, Bruno.


Quan la Dorothy era petita, li fascinava el seu peix de colors. El seu pare li va explicar que els peixos naden agitant la cua ràpidament per a propulsar-se a través de l’aigua. Sense vacil·lar, la petita Dorothy va contestar, “Sí, Papa, i els peixos naden cap endarrere agitant el seu cap.”(Riallades)

En la seva ment, era un fet tan verdader com qualsevol altre. Els peixos naden cap endarrere agitant el seu cap. Ella ho creia així.Les nostres vides estan plenes de peixos nadant cap endarrere. Fem suposicions i arguments lògics incorrectes. Afavorim els prejudicis. Sabem que tenim la raó i que ells no. Tenim por del pitjor. Ens esforcem per la perfecció inabastable. Ens diem a nosaltres el que podem fer o no. En les nostres ments, els peixos naden cap enrere agitant frenèticament el seu cap i ni tan sols ens n’adonem.


Us vaig a explicar cinc fets sobre mi mateix. Un dels fets no és verdader. Un: Em vaig graduar a Harvard amb 19 anys amb grau d’honor en matemàtiques. Dos: Actualment dirigeixo una companyia de construcció a Orlando. Tres: Vaig protagonitzar una comèdia de televisió. Quatre: Vaig perdre la vista a causa d’una malaltia genètica de l’ull. Cinc: Vaig ser secretari judicial de dos Tribunals Suprems dels EEUU. Quin fet no és verdader? En realitat, tots són verdaders. Sí. Tots són verdaders.


En aquest punt, a molta gent només els hi importa el show de televisió.



Ho sé per experiència. D’acord, el show era “Saved by the Bell: The New Class”, de la NBC. I vaig fer de Weasel Wyzell, qui era el típic personatge ximple i estudiós del programa, el que va fer que fos tot un desafiament d’actuació per a un noi de 13 anys com jo.



Bé, heu tingut cap problema amb la quatre, la meva ceguesa? Per què? Fem suposicions sobre les anomenades discapacitats. Com un home cec, m’enfronto a les suposicions incorrectes dels altres sobre les meves habilitats tots els dies. Però no es tracta de la meva ceguesa. Es tracta de la meva visió. Ser cec m’ha ensenyat a viure la meva vida amb els ulls ben oberts. M’ha ensenyat a reco-nèixer els peixos que naden cap endarrere que creen les nostres ments. Ser cec els posa al centre d’atenció.


Com se sent veure? És immediat i passiu. Obriu els ulls i aquí està el món. Veure és creure. La vista és la veritat. Correcte? Bé, això és el que pensava.


Després, dels 12 als 25 anys, les meves retines es van anar deteriorant. La meva vista es tornava cada vegada més una estranya sala de fira de miralls i il·lusions. El venedor que creia haver reconegut a una botiga era realment un maniquí. Al ajupir-me per a rentar-me les mans, de sobte vaig veure que estava tocant un urinari, no una aigüera, quan els meus dits van sentir la forma real. Un amic descrivia la fotografia que tenia a la mà, i només així veia la imatge representada. Els objectes apareixien, es transformaven, i desapa-reixien en la meva realitat. Veure era difícil i esgotador. Ajuntava imatges fragmentades i transitòries, analitzava les pistes conscientment, buscava alguna lògica en el meu calidoscopi trencat, fins que no vaig veure res en absolut.


Vaig aprendre que el que veiem no és la veritat universal. No és una realitat objectiva. El que veiem és una realitat virtual, única i personal que és magis-tralment construïda pel nostre cervell.


Deixeu-me explicar-vos una mica de neurociència d’aficionats. El còrtex visual forma prop del 30 per cent del vostre cervell. Això comparat amb apro-ximadament un 8 per cent per al tacte i d’un 2 a un 3 per cent per a l’oïda. Cada segon, els vostres ulls poden enviar al vostre còrtex visual fins dos bil-ions de dades. La resta del vostre cos només pot enviar un bilió addicional. Així que la vista és un terç del vostre cervell en volum i pot demanar al voltant de dos terços dels recursos de processament del cervell. No és cap sorpresa que la il·lusió de la vista sigui tan irresistible. Però no us equivoqueu: la vista és una il·lusió.


Aquí es on es posa interessant. Per a crear l’experiència de la vista, el cervell pren referències de la teva comprensió conceptual del món, altres coneixements, els teus records, opinions, emocions, atenció mental. Totes aquestes coses i moltes més estan lligades al vostre cervell a la vostra vista. Aquests vincles treballen en ambdós sentits, normalment subconscientment. Per exemple, el que veus influeix en com et sents, i com et sents pot literalment canviar el que veus. Nombrosos estudis ho han demostrat. Si us demanaren fer una estimació de la velocitat a la que camina un home d’un vídeo, per exemple, la vostra resposta seria diferent si us pregunten per guepards o tortugues. Un turó sembla més pronunciat si acabes de fer exercici, i un lloc sembla més llunyà si portes una motxilla pesada. Hem arribat a una contradicció fonamental. El que veus és una construcció mental complexa que fabriques tu mateix però la vius passivament com una representació directa del món al teu voltant. Vosaltres feu la vostra pròpia realitat, i la creieu. Vaig creure la meva fins que es va trencar. El deteriorament dels meus ulls va destruir la il·lusió.


Veieu, la vista només és una de les maneres de donar forma a la nostra realitat. Creem les nostres pròpies realitats de moltes altres maneres. Agafeu la por com exemple. Els vostres temors distor-sionen la vostra realitat. Sota la lògica deformada de la por, qualsevol cosa és millor que l’incert. La por replena el buit costi el que costi, reemplaçant el que tems pel que saps, oferint el pitjor en lloc de l’ambigu, substituint suposicions per raó. Els psicòlegs tenen un terme genial per a això: “horrificació”


Correcte? La por reemplaça el desconegut per l’horrible. La por se n’adona. Quan us enfronteu a la gran necessitat de mirar fora de vosaltres i pensar críticament, la por es bat en retirada al fons de la vostra ment, encongint i distorsionant la vostra visió, ofegant la vostra capacitat de pensar críticament amb una inundació d’emocions disruptives. Quan us enfronteu a una bona oportunitat d’actuar, la por us porta a la inacció, temptant-vos a mirar passivament com es compleixen les vostres profecies.


Quan vaig ser diagnosticat amb la meva ceguesa, vaig saber que la ceguesa arruïnaria la meva vida. La ceguesa va ser una sentència de mort per a la meva independència. Era la fi del meu èxit. La ceguesa significava que viuria una vida poc excepcional, petita i trista, i possiblement tot sol. Ho sabia. Aquest era una ficció nascuda dels meus temors, però ho creia. Era una mentida, però era la meva realitat, com aquells peixos que naden cap endarrere en la ment de la petita Dorothy. Si no hagués enfrontat la realitat del meu temor, l’hauria viscut. N’estic segur.


Doncs com podeu viure amb els ulls ben oberts? És una disciplina apresa. Pot ensenyar-se. Pot practicar-se. Us faré un breu resum.


Feu-vos responsables de tot moment, tot pensament, tot detall. Mireu enllà els vostres temors. Reconeixeu les vostres suposicions. Aprofiteu la vostra força interior. Calleu al vostre crític intern. Corregiu les idees equivocades que teniu sobre la sort i l’èxit. Accepteu les vostres fortaleses i febleses i compreneu la diferència. Obriu els vostres cors a les vostres abundants benediccions.


Els vostres temors, els vostres crítics, els vostres herois i vilans — són les vostres excuses, raciona-litzacions, dreceres, justificacions; la vostra rendició. Són ficcions que percebeu com realitat. Escolliu veure a través d’elles. Escolliu deixar-les anar. Sou els creador de la vostra realitat. Amb aquest empoderiment arriba una responsabilitat completa.


Vaig escollir sortir del túnel de la por cap al desconegut i l’indefinit. Vaig escollir construir allà una vida beneïda. Lluny d’estar sol, comparteixo la meva meravellosa vida amb la Dorothy, la meva preciosa dona, amb els nostres trigèmins, als que anomenen els Tripskys, i amb la nostra última addició a la família, la dolça bebé Clementine.


De què teniu por? Quines mentides us dieu a vosaltres mateixos? Com adorneu la vostra veritat i escriviu les vostres ficcions? Quina realitat esteu creant per a vosaltres mateixos?


En la vostra carrera i vida personal, en les vostres relacions, i en el vostre cor i ànima, els peixos que naden cap endarrere us faran molt mal. Imposen un peatge en oportunitats perdudes i potencial desaprofitat, i generen inseguretat i desconfiança on busqueu realització i connexió. Us animo a buscar-les.


Helen Keller va dir que l’única cosa pitjor que ser cec és tenir vista però no visió. Per a mi, quedar-me cec va ser una profunda benedicció, perquè la ceguesa em va donar visió. Espero que podeu veure el que jo veig.



[Bruno Giussani]: Isaac, abans que deixes l’escenari, una pregunta. Aquest és un públic d’emprenedors, d’executors, d’innovadors. Ets el director executiu d’una companyia a Florida i molts probablement es pregunten, com és ser un director executiu cec? Quins desafiaments trobes, i com els superes?


[Isaac Lidsky]: Bé, el desafiament més gran es va tornar una benedicció. No obtinc reacció visual de la gent.



[B.G.]: Què és aquest soroll? [I.L.]: Sí. Així, per exemple, en les reunions del meu equip de direcció, no veig les expressions facials o els gestos. He aprés a demanar molta més informació verbal. Bàsicament, forço a la gent a dir-me el que pensen. Quant a això, s’ha convertir, com he dit abans, en una benedicció per a mi i la meva companyia, perquè ens comuniquem a un nivell extremadament més profund, evitem ambigüitats, i el més important, el meu equip sap que el que ells pensen realment importa.

[B.G.]: Isaac, gràcies per vindre a TED. [I.L.]: Gràcies, Bruno.


The Objectivity Illusion

dilluns, 28/01/2019

| Lee Ross |


It’s a pleasure to be here

after seeing the first three presentations I actually have a new title for my talk and it’s perspectives on perspectives

let me start out with a few provocative everyday experiences

all of you had the first one

you’re driving on the highway

and you notice that there’s two kinds of people

there’s maniacs driving faster than you

and idiots driving slower

if you have elderly parents you’re probably familiar with what we call thermostat wars and TV volume wars

where each insists that there’s something seriously wrong with the others of internal thermostat or they’re hearing

different ethnic groups often wonder at the really weird taste that other people have

they like food incredibly spicy or hopelessly bland

we have very different tastes in art I look at modern art sometimes and I say it’s just a bunch of lines and dots who can’t write that seriously

why isn’t a classic like the work say of the of the fulvus

who of course we’re thought to be renegades in their time

and I won’t even talk about taste in music contemporary and older

there are more serious issues what are the most important and difficult problems facing our society how much emphasis should we give to the climate change

or to the economy or to social inequality

and then of course we all have differing opinions about how hard tasks are and how easy

my wife thinks it’s ridiculous that my daughter doesn’t know how to sew a button she thinks it’s ridiculous that my wife doesn’t know how to navigate the internet

so in each of these cases people somehow or other believe that their take on the world is the objective one

and what has to be understood or explained is what is there about those other people that seem to get it wrong

now, underlying this issue of the illusion of objectivity is of course a much more fundamental illusion

when you say the word fundamental that usually triggers Albert Einstein who says reality is an illusion albeit a very persistent one

I will spare you the details of how physicists see the world

and how the rest of us see the world but a couple of examples will suffice or maybe only one you’re all sitting in a chair and you have the illusion that you’re sitting on a chair making contact

any physicists could tell you that no that’s actually not what’s happening

if it was just you sitting on the chair you’d go right through the chair because there’s so many so much space between the electrons and the things that make up the atoms of your body in the chair

actually you’re hovering a safe 1 100 of a millionth over the chair

and the negative force field around you and the negative force field around the chair are repelling each other keeping you at that safe distance

okay well all those are …

all those are all those are compelling examples we sometimes call them night school metaphysics

but…  this becomes that the illusion that we have about reality

normally doesn’t matter very much because for the most part we humans share these illusions

when it comes to physical reality we all live in the world of of noisy construction sites solid chairs and juicy red apples

now we know that there are there are some people who are hard of hearing or have difficulties with vision and they don’t quite see the things the way they really are we use terms like blindness and deafness

I notice that none of us walk around tough saying about each other that unlike dogs which are color blind were all older blind there is this incredibly smelly world out there that we’re just blind to

now we can’t escape our own perspective

now so far that’s not much of a problem

when does it become a problem

I’m afraid this… … is a very timely and touchy issue

this becomes a problem when we talk about complex difficult social issues of the face us and challenges like elections

let me introduce you to a very worthy slide I’m afraid

but it talks about the objectivity illusion as consequences

so the first main conviction that I’ve been anticipating is that we have the notion that the way we think and feel and perceive about the world is the way it really is

and for that reason we think that people who disagree with us

can be brought around if only they’ll listen to us

if only to let us explain how things are I’ve done a lot of conflict resolution work in different parts of the world and i often find people are eager to talk to folks on the other side


because they want to make the other side see the error of their ways nobody’s ever said they wanted to go into a citizen dialogue

because they think they’re wrong about everything and they want to be set straight

the most important consequence however is the way in which the illusion of objectivity produces emnity and distrust

that we make negative attributions about those who disagree with us

we say either they’re stupid or unreasonable or a irrational or they’ve in particular succumbed to various kinds of biases

so let me offer a few wise quotations and then a little bit of kind of mundane academic research… by me

so we have Oscar Wilde saying in all matters of opinion our adversaries are completely insane

well there are some matters of opinion right now that many of us think our adversaries are insane

here’s a more serious longer quotation by the great philosopher Isaiah Berlin

and he talks about the harm done by the fact that we have the notion that we see things the way they really are that we’re right and that those who differ are not merely mistaken

but wicked or mad that they need restraining or suppressing that we alone have the magical I and the truth

and that’s a very very common and dangerous human perception

here’s our Matthew 73 talking very well-known quote about the fact that we are pretty aware of biases we just have a blind spot when comes to our own

and finally the good Yankee Quaker Benjamin Franklin saying most men indeed as well as most sections and religions think themselves in possession of the truth and to the extent that other people disagree it is so far error

well we did a little study on this very simple study we had a room full of people very much like this we had them fill out a political questionnaire in which they gave their views about lots of things abortion, civil rights…

lots of political figures media we just collected them at random

collected them and then we redistributed random

so everyone was looking at someone else’s questionnaire and we asked them two questions:

how similar are that person’s views to you to your own

and to what extent that those views reflect various rational basis for making judgments, facts, knowledge, sound reasoning to what extent that they reflect biases effect of propaganda or self-interest than the life

and we found a very compelling result

basically people believed that their own views pretty consistently were the result of rational thinking rather than bias when it came to other people to the extent that they disagreed it was to that extent that their opinions were dictated by errors and biases rather than rationality

one more study briefly very timely one I know you all came here to get away from thinking about the election

and we keep dragging you back to it

this is a study in which we asked a very large sample of people about Donald Trump supporters and Hillary Clinton supporters

and the people we asked some of them were quirt Clinton supporters

somewhere Trump supporters somewhere neutral and again we asked about bias versus air

so when we looked at Clinton supporters they thought basically the Trump supporters were nuts

and Clinton supporters were quite reasonable when we asked Trump supporters they thought the opposite and it’s rather scary to note when we asked neutral folks they thought they both were… pretty bad

okay so

how do we get other Vista lemma is it enough to just obey the Golden Rule and say all these differences in perception don’t matter if we just treat people the way they’re supposed to if we do on to them as they should do on to us everything will be okay

George Bernard Shaw warns us about the folly of that he says never do unto others as you would have them do unto you their tastes may be different

an alternative more modest suggestion is that of the rabbi Hillel writing at the time of Christ

who said that which is hateful to you do not do to your fellow that is the whole Torah

the rest is just commentary

that would be a good place to leave things but i do want to leave with a little bit of a note of hope and i want to show you one example of what it means to get beyond the objectivity basis

this is a quotation by Frederick Douglass at the time of debt a dedication of the freedmen freedom of memorial monument are for Lincoln

and so Douglas had been a critical of Lincoln all his life

urging him to do more and he says viewed from genuine abolitionist ground mr. Lincoln seemed tardy cold dull indifference

and then he goes on this remarkable way he says but seeing him the way he ought to be seen in terms of the light of history taking everything in consideration

the infinite wisdom has never sent any man into the world better fitted for his mission than Abraham Lincoln

well we can’t all have the eloquence of Frederick Douglass

but we can try harder to be rational about irrationality to reflect

very carefully before we make negative attributions about the rationality and integrity of those who disagree with us or even those who set the thermostat too high

ah this talk by the way comes from is the first chapter of a book on the wisest in the room and I hope the talks you’re hearing today will make I know they will make you all leave this room being a little wiser.

Thank you


Qué vemos cuando vemos…

diumenge, 27/01/2019

La conversación propuesta por Denise ayuda a reflexionar y a hacernos cargo de que somos partícipes de lo que percibimos.

La objetividad como constructo depende del mundo real abordado por los sujetos que piensan, construyen y quienes viven diferentes circunstancias. Lo que indica que abordar el mundo real, no la realidad, que es otro constructo, es producto  de una interrelación objeto-sujeto-circuntancias. o contexto en que se da el conocer.


Hay algunas preguntas que nos conmueven y que nos acompañan toda la vida.

Una de las mías es esta: ¿qué vemos cuando vemos?
Y también ¿qué ven los demás?

Y ¿cómo ponernos de acuerdo?
Y, por supuesto, ¿quién decide?
0:34 – 0:38
El tema de la percepción me apasionó siempre.
Tal vez esto fue uno de los comienzos.

Un momento en que yo le pedí permiso a mi papá para ir a un campamento.
Ya me estaba diciendo que sí y se enteró de que había carpas mixtas.
0:49 – 0:54
Un desastre. Él debe haber visto algo así.
No sé qué ven Uds. Yo veo una pareja en una situación íntima. ¿Uds. también?

Pero yo era una chica de 13 años y, como la mayoría de los chicos, veía delfines. ¿Uds. no ven los delfines?

Algunos sí, otros no. Así empiezan las peleas.

Pero también así empieza la maravilla.
1:17 – 1:21
La oportunidad de ver desde distintos puntos de vista.

De conocer el mundo de muchas maneras diferentes.
1:24 – 1:26
Porque siempre las hay.

Porque nuestra percepción y nuestro conocimiento, no es algo que se nos da naturalmente como un reflejo de lo que hay, aunque nos educaron en eso, sino como un encuentro con el mundo.

Y el contexto es fundamental para darnos cuentas de cómo percibimos.

Por eso les voy a invitar a compartir este otro experimento, de Adelson.
1:48 – 1:55
Este experimento tiene dos baldosas marcadas: en una dice A y en otra dice B.

Yo las veo muy distintas: muchísimo más clara la B que la A.

Uds. también, ¿no?
2:05 – 2:09
Bueno, las páginas de ilusiones ópticas, los libros técnicos al respecto, todos dicen que parecen distintas pero que son iguales.

Y para convencernos agregan un argumento visual que es el siguiente.(Video)
Vamos a ir cambiando el contexto. Fíjense lo que pasa.
2:26 – 2:31
Un poco más. Ya empieza a cambiar, ¿no?

Mmm. Ahora las veo iguales.

Pero ¿por qué me dice que parecían distintas pero son iguales?
2:48 – 2:52
Antes las veía distintas. Ahora las veo iguales.
(Fin del video)

Lo único que cambió es mi percepción.

Yo no tuve un acceso a una realidad aparte de la percepción.
3:00 – 3:02
Algunos dirán, bueno, el que hizo el experimento sabe qué pigmento usó, y usó el mismo.

Pero resulta que el pigmento no tiene un color en sí.

El color es algo que se forma en un ser que puede percibir, una persona o un animal, en un contexto donde hay una luz; de noche, todos los gatos son pardos.
3:22 – 3:26
Si nos encandilan, todos son blancos.

Sea el que fuere el pigmento que haya ahí.

Porque los pigmentos solos no producen nada.

Nuestra experiencia del mundo como seres perceptivos es muy compleja.
3:37 – 3:40
Además del contexto, de la experiencia, de la imaginación –como le pasó a mi papá–
de cómo nos entrenaron -–los médicos ven algunas cosas en las ecografías que no veo ni de casualidad;
3:49 – 3:54
en la primera ecografía, debo decirlo, lo único que pude darme cuenta fueron las costillas de mi hija, el resto no entendía nada, y ellos lo pueden percibir–

Y es que percibir es una actividad que depende mucho también de la historia.
4:07 – 4:10
Y de lo que esperamos ver.

Ahora los voy a invitar a hacer otro experimento donde el lugar crucial va a ser la atención.

Así que les pido, como las maestritas de escuela, por favor, presten atención.

Vamos a ver un video.
4:22 – 4:27
Hay dos equipos, uno con camiseta blanca y otro con camiseta negra.

Se están pasando la pelota entre sí.
4:28 – 4:36
Hay dos pelotas y Uds. tienen que contar los pases de pelota del equipo blanco.

Nada más que los pases de pelota del equipo blanco.

¿Están listos?


(Fin del video)
30, guau.
Otra vez peleas. Pero yo los voy a invitar a algo divertido.
 Porque la diversidad tiene siempre una tensión.
5:11 – 5:16
Y en la tensión está la creatividad, la novedad y el conocimiento.
¿Vieron algo más? ¿Algo raro?

¿Algo que les llamó la atención?
Público: Sí.

Sí, por ahí atrás hay alguien que vio tal vez un animal grandote, del tamańo del gorila, o un oso.
5:35 – 5:41
Un bicho enorme que pasó, se quedó en el medio, bailó.

No lo vieron.

Vamos a verlo.

Ahí entra, en el centro, mueve los brazos, baila, se queda un rato.
(Fin del video)

Yo lo adoro.
Y lo hice montones de veces. Y es muy gracioso.
6:10 – 6:13
A veces sale bien aunque uno vaya como un estúpido y diga:

¿Hicieron el experimento del gorila invisible?

Igual, cuando están contando los pases una gran mayoría, aproximadamente más del 50 % por lo menos, no lo ve.
6:27 – 6:31
Y más divertido todaví  una investigación Simons y Chabris que fueron los que crearon una versión de este experimento y preguntaron a la gente si creería que vería un gorila o no contando los pases.
Dijeron, claro que sí, el 75 % de la gente cree que deberíamos verlo.
6:50 – 6:54
Y, sin embargo, muchos no lo vimos.
Los investigadores dicen que esto se debe a un fallo que llaman ceguera atencional.
Es decir, que la atención nos deja ciegos.
7:07 – 7:13
A mí me sorprendió todavía más la interpretación que el experimento.

¿A alguien se le ocurrió alguna vez que una piedra es ciega porque no puede ver?

Nunca diríamos eso.

¿Por qué tendríamos que ver nosotros algo cuando estamos prestando atención a otra cosa?

La verdad es que en nuestra cultura llevamos ya siglos de sospechar de los sentidos.
Ya Aristóteles, Platón, sospechaban de ellos.
7:44 – 7:47
Y en la actualidad los neuro-científicos sospechan del cerebro y dicen que nos engaña.

Es muy común que cuando nuestras expectativas fallan, salgamos a buscar al culpable.

Los científicos no son ninguna clase de excepción a esta regla y salen como en las películas “cherchez la femme”, ¿no?

Como en el policial, hay que ir a buscar al culpable.
Rara vez se cuestionan si las expectativas eran adecuadas.
8:12 – 8:17
Si realmente nuestra visión nos muestra lo que hay.

O si lo que falla es la teoría de la visión.

A la percepción no le falla nada.
Nosotros hablamos, por ejemplo, de ilusiones ópticas.
8:28 – 8:34
¿Uds. vieron algún anteojo ilusionar? Sería rarísimo, ¿no?
Cuando dicen que el cerebro nos engaña,
¿a qué “yo” estaría engañando mi cerebro?
Y me pregunto también, el cerebro,
¿es un órgano que tiene intenciones propias, separadas, independientes?
Yo creo que no. Creo que hay otra forma de pensar esto.
8:50 – 8:53
Y esta otra forma tiene que ver con estos recorridos de mi vida que me llevaron de la bioquímica a la filosofía, de la filosofía a los temas de redes, del trabajo sobre la percepción a la epistemología
–que es la teoría del conocimiento–y allí me di cuenta de que desde muy antiguo hay una teoría que no es nada intuitiva como dicen los autores del gorila
–este es el culpable que eligieron ellos: la intuición que nos engaña–
sino que hemos sido educados en ella.
9:24 – 9:31
Esta teoría empezó a existir en el Renacimiento.

Antes del Renacimiento no había nadie a quien se le ocurriera ver para creer.

No era un argumento. No era algo que la gente se planteara.
9:43 – 9:47
Recién en el Renacimiento aparecen cosas como esa caja que Uds. ven que se llama cámara oscura y que permite formar una imagen interna del David que está allí.

Lo elegí porque es renacentista.Más tarde vino la fotografía, pero en el medio para que Uds. se den cuenta de la dificultad que tuvo nuestra cultura para aceptar esto, existió Galileo.

Seguro que en la escuela les contaron lo que le costó a Galileo que alguien mirara por el famoso telescopio.
10:17 – 10:20
Y un par de siglos después vino Leeuwenhoek a quien nadie le creía cuando miraba por el microscopio
y encontraba una cantidad enorme de microbios
en lo que se creía que era agua pura.

10:32 – 10:37
Así que, desde el siglo XVI-XVII hasta el siglo XIX, esto de ver para creer tuvo muchas dificultades.
10:41 – 10:44
Inclusive Compte, que fue uno de los fundadores del positivismo,
dijo que el microscopio era un aparato maquiavélico
y no se podía confiar en él.
Pero una vez que se aceptó, ya en el siglo XIX, cuando ya nadie más discutió, se olvidó que alguna vez nadie había creído en ello.
11:03 – 11:06
Y se convirtió en el cristal con el que miramos el mundo.
Hoy los investigadores están desarrollando nuevos experimentos que no encajan bien con la idea de que vemos la realidad.
Todos aceptan que no vemos la realidad.
11:18 – 11:22
Lo increíble es que siguen creyendo en la realidad.
Es decir, en una realidad externa, independiente, que nació precisamente en ese momento.
En esta idea de separación entre el que conoce y aquello que conoce.
11:35 – 11:40
En eso que hoy llamamos teoría de la objetividad.
La objetividad es precisamente eso.

Creer que el conocimiento es un reflejo en la mente, o en el cerebro, depende del gusto del consumidor, de una realidad externa e independiente.
11:54 – 11:57
Lo que nosotros estuvimos haciendo en los experimentos es darnos cuenta de que lo que percibimos no es un reflejo del mundo, sino que depende de nuestra actividad, de nuestra forma de ser afectados, de nuestra historia, de la gente con la que estamos trabajando.
12:14 – 12:18
El conocimiento no es objetivo, pero tampoco subjetivo.

Una de las dificultades enormes para dejar de pensar en la objetividad, o para cuestionarla siquiera, tiene que ver con que nuestra cultura solo concibe dos cosas: o es objetivo o es subjetivo.
12:32 – 12:34
Pero los que vieron al gorila ¿qué son?
¿Objetivos o subjetivos? ¿Y los otros?

¿A quién ponemos en cada grupo?
12:42 – 12:46
Cuando nosotros abandonamos este pensamiento dicotómico que solo admite dos opciones y entramos en el mundo de la interactividad tenemos otra posibilidad de comprender nuestra experiencia del mundo.
12:59 – 13:00
Este es uno de los aspectos, para mí, clave.

Si yo cuando era chica hubiera podido saber todo esto que la investigación me ha permitido conocer ahora, la pelea con mi papá por lo menos la hubiera tomado de otra manera.
13:13 – 13:15
Yo no creo que mi papá me permitió ir
–porque me permitió ir al final al campamento, pero no fue porque lo convencí con nada de la objetividad; hice huelga de hambre–

No son solamente ideas en nuestra mente.

Son formas de relación en el mundo.

Tienen importancia personal en nuestras parejas, con nuestros padres, con nuestros amigos.

Tienen una importancia política fundamental.
13:40 – 13:44
Quien habla desde la objetividad, está pidiendo obediencia.

¿Quién puede ser el vocero de la objetividad?

Cuando Galileo invitó a mirar a las estrellas, había muchos mundos nuevos por descubrir.
13:56 – 14:02
Él no pedía una nueva Inquisición, una nueva verdad.

Él solo quería lugar para un nuevo punto de vista, para ampliar la experiencia.
14:08 – 14:12
Pero esa experiencia después se hizo cada vez más chiquita y cuando el objetivismo se consolidó, se consolidó también la idea de un único punto de vista verdadero, de un acceso único a la realidad.

Y el periodismo es uno de los ámbitos donde más existe esta creencia.
14:28 – 14:31
Vamos a compartirla. (Video)

Nora de Cortińas: Ella se arrimó para empujarlo y él aprovechó y la agarró así haciéndose el bueno.

Yo estoy… ¿Digo lo que estaba haciendo?
14:48 – 14:54
Puteando al policía. Le estaba diciendo de todo.

Porque sabía que era una falsedad.
14:57 – 15:03
Marcelo Ranea: Ella está reclamándole al tipo no sé si que la deje pasar, o que le devuelva el hijo, no sé, le está reclamando algo, mal.
15:08 – 15:15
Y, en un momento dado, ella le golpea el pecho al policía.

En ese momento en que ella le pega, él creo que se da cuenta de que no tiene ninguna manera de frenarla, de que la única manera de pararla era o dándole un cachetazo, o abrazándola.

Cora Gamarnik: Es muy importante la foto de Jorge Sánchez, porque muestra justamente otro gesto.
15:35 – 15:38
Es la misma situación en otro gesto de mucha tensión, en donde la Madre está gritándole y el policía la mira con un gesto muy desagradable.

Y esa foto Jorge Sánchez la expuso en la muestra de periodismo gráfico de 1983 junto con esta.

Los fotógrafos, cuando mostraron las fotos, mostraron las dos juntas.
16:00 – 16:04
Se abre la exposición el primer día y, al segundo día, van a la exposición y la foto de Sánchez no está.

(Fin del video)
16:14 – 16:23
Elegí muy a propósito este documental de Canal Encuentro,

“Fotos. Retrato un país”, y en particular este que habla de la “Marcha por la vida”, y los invito a verlo porque es  fantástico, porque esta foto no es falsa.

No es una foto trucada.
16:36 – 16:41
Para la idea de ver para creer, tuvo mucha importancia también la Imprenta.

La idea de una copia fiel de un original.
16:46 – 16:49
Ahí empieza a formarse esta idea.

Pero en la era de la interactividad, creer que existen copias fieles
16:56 – 17:01
cuando seńoras de 80 parecen de 15, gracias al Photoshop
–y el Photoshop puede ser manejado por cualquiera de nosotros–
resulta bastante más difícil.

Y no es que yo crea que la objetividad era posible antes, o que había fidelidad antes
–no soy tan ingenua– pero creo  que es más fácil darse cuenta ahora.
17:18 – 17:21
Creo que nuestros modos de vida contemporáneos nos habilitan para incorporar más puntos de vista, para reconocer la diversidad, para disfrutar de ella.

Les cuento que en el ańo 1802, Pierre-Simón de Laplace le presentó a Napoleón su libro científico recién terminado.

Uno de los más importantes de la época.
17:40 – 17:42
Napoleón sabía bastante de ciencia.

Lo hojea, lo mira y dice: “Pero aquí no habla de Dios”.

Porque en esa época no se podía escribir un libro científico que no hablara de Dios.

Y Pierre-Simón de Laplace, tan tranquilo, le dijo:
17:56 – 18:01
“Me pareció una hipótesis prescindible”.

Esa anécdota me anima.
18:03 – 18:08
Espero que en algunos siglos sea posible por lo menos conversar tranquilamente si existe o no la objetividad.

Desde luego, mi planteo es que no, no hay tal.

Que lo que llamamos objetividad es apenas un foco estrecho del mundo.
18:20 – 18:25
Esa foto no es falsa. La otra, tampoco.

Pero ninguna foto puede capturar ninguna realidad.
18:28 – 18:32
Ninguna observación captura las realidades.

Lo que nos captura son las ideologías, como la objetividad.
18:35 – 18:40
Por eso cuando me preguntan si hablando mal, porque así lo toman, de la objetividad hay que renunciar a la ciencia les digo: “De ninguna manera”.

La ciencia es una empresa creativa humana maravillosa que he cultivado, en la que sigo trabajando, que disfruto, que valoro y respeto.
18:58 – 19:01
La ideología objetivista es otra cosa.

No es ciencia, es ideología.
19:04 – 19:09
Y es un sistema a través del cual nos invitan a aceptar pasivamente en vez de comprender activamente.
19:13 – 19:17
Tal vez de lo que se trata en estos tiempos de interactividad, es de abrir nuestra experiencia a un mundo donde quepan muchas experiencias distintas.

Soltar amarras, emprender un viaje creativo que reconozca la diversidad en todas sus formas y en la legitimidad de los modos de conocer y trabaje para ver cómo convivimos en la diversidad sin aceptar que hay ningún punto de vista privilegiado.
Tal vez se trate de seguir el camino al que nos invitó Proust cuando decía que el acto real de conocimiento no consiste en encontrar nuevas tierras sino en ver con nuevos ojos.

Esa es mi invitación.




dimarts , 22/01/2019



Para poder entender más fácilmente este apartado incluimos la explicación de algunos conceptos:

EXPERIMENTO MENTAL – se parecería a un experimento científico con la salvedad de que en este experimento no se llega a poner en práctica, es decir, no se realiza físicamente lo que en él se plantea. No se puede llevar a la práctica por razones de inviabilidad ni por falta de recursos científicos.

CUALIA – la cualidad subjetiva de la experiencia, o dicho de otra manera “experiencias en primera persona”, como por ejemplo el dolor, el placer mental, el color, etc.…

ORGANIZACIÓN FUNCIONAL DEL CEREBRO – la organización causal abstracta del cerebro.

ISOMORFO FUNCIONAL – se refiere a un sistema que reproduce la organizaciónfuncional, de manera que es funcionalmente idéntico al sistema que reproduce.

A continuación vamos a describir una serie de experimentos mentales, dos de ellos planteados por detractores de la teoría de David Chalmers llamados “qualia ausentes” y “qualia invertidos” y otros dos propuestos por el mismo autor para defender su teoría, “qualia desvaneciente” y “qualia danzantes”. Para facilitar la lectura incluimosasimismo un cuadro para en el cual puede encontrar una breve explicación de los experimentos mentales que vamos a explicar a continuación y unos ejemplos que pretenden aclarar:

Ausencia total de experiencias subjetivas (como por ejemplo de color) en un sistema isomorfo funcional al cerebro.  Un sistema isomorfo funcional del cerebro, a medida que este sistema se aleja de la organización funcional del cerebro, las experiencias subjetivas que puede tener se van desvaneciendo; cuando es idéntico en organización funcional al cerebro el sistema experimenta rojo, en el proceso que va cambiando la organización funcional la percepción de color del isomorfo funcional es de rosa. Un sistema isomorfo funcional del cerebro que tiene experiencias de “azul2 cuando el cerebro produce experiencias de “rojo”.  Si por ejemplo en una persona implantamos un circuito de procesamiento del color artificial, de chips de silicio y dicho circuito procesara “azul” cuando el circuito neural de la persona procesara “rojo”, a través de un dispositivo del tipo de interruptor podríamos hacer que la persona vea rojo, y cuando le damos otra vez al interruptor viera azul, por lo tanto su experiencia del color “danzaría”.


Tal y como hemos visto en el apartado anterior, Chalmers plantea que la consciencia surge de lo físico en base a la organización funcional del cerebro (la organización causal abstracta del cerebro, tal y como hemos dicho anteriormente) una organización que podría realizarse, según el autor, en muchos sustratos físicos diferentes, como por ejemplo en un sistemas similar que el cerebro, pero que en vez de neuronas estuviera compuesto por chips de silicio.


Antonio Damasio: understanding consciousness

diumenge, 20/01/2019


Transcript Translated by Carme Cloquells
Reviewed by Llorenç Pons
I’m here to talk about the wonder and the mystery of conscious minds. The wonder is about the fact that we all woke up this morning and we had with it the amazing return of our conscious mind. We recovered minds with a complete sense of self and a complete sense of our own existence, yet we hardly ever pause to consider this wonder. We should, in fact, because without having this possibility of conscious minds, we would have no knowledge whatsoever about our humanity; we would have no knowledge whatsoever about the world. We would have no pains, but also no joys. We would have no access to love or to the ability to create. And of course, Scott Fitzgerald said famously that “he who invented consciousness would have a lot to be blamed for.” But he also forgot that without consciousness, he would have no access to true happiness and even the possibility of transcendence.So much for the wonder, now for the mystery. This is a mystery that has really been extremely hard to elucidate. All the way back into early philosophy and certainly throughout the history of neuroscience, this has been one mystery that has always resisted elucidation, has got major controversies. And there are actually many people that think we should not even touch it; we should just leave it alone, it’s not to be solved. I don’t believe that, and I think the situation is changing. It would be ridiculous to claim that we know how we make consciousness in our brains, but we certainly can begin to approach the question, and we can begin to see the shape of a solution.


And one more wonder to celebrate is the fact that we have imaging technologies that now allow us to go inside the human brain and be able to do, for example, what you’re seeing right now. These are images that come from Hanna Damasio’s lab, and which show you, in a living brain, the reconstruction of that brain. And this is a person who is alive. This is not a person that is being studied at autopsy. And even more — and this is something that one can be really amazed about — is what I’m going to show you next, which is going underneath the surface of the brain and actually looking in the living brain at real connections, real pathways. So all of those colored lines correspond to bunches of axons, the fibers that join cell bodies to synapses. And I’m sorry to disappoint you, they don’t come in color. But at any rate, they are there. The colors are codes for the direction, from whether it is back to front or vice versa.


At any rate, what is consciousness? What is a conscious mind? And we could take a very simple view and say, well, it is that which we lose when we fall into deep sleep without dreams, or when we go under anesthesia, and it is what we regain when we recover from sleep or from anesthesia. But what is exactly that stuff that we lose under anesthesia, or when we are in deep, dreamless sleep? Well first of all, it is a mind, which is a flow of mental images. And of course consider images that can be sensory patterns, visual, such as you’re having right now in relation to the stage and me, or auditory images, as you are having now in relation to my words. That flow of mental images is mind.


But there is something else that we are all experiencing in this room. We are not passive exhibitors of visual or auditory or tactile images. We have selves. We have a Me that is automatically present in our minds right now. We own our minds. And we have a sense that it’s everyone of us that is experi-encing this — not the person who is sitting next to you. So in order to have a conscious mind, you have a self within the conscious mind. So a conscious mind is a mind with a self in it. The self introduces the subjective perspective in the mind, and we are only fully conscious when self comes to mind. So what we need to know to even address this mystery is, number one, how are minds, are put together in the brain, and, number two, how selves are constructed.


Now the first part, the first problem, is relatively easy — it’s not easy at all — but it is something that has been approached gradually in neuroscience. And it’s quite clear that, in order to make minds, we need to construct neural maps. So imagine a grid, like the one I’m showing you right now, and now imagine, within that grid, that two-dimensional sheet, imagine neurons. And picture, if you will, a billboard, a digital billboard, where you have elements that can be either lit or not. And depending on how you create the pattern of lighting or not lighting, the digital elements, or, for that matter, the neurons in the sheet, you’re going to be able to construct a map. This, of course, is a visual map that I’m showing you, but this applies to any kind of map — auditory, for example, in relation to sound frequencies, or to the maps that we construct with our skin in relation to an object that we palpate.


Now to bring home the point of how close it is — the relationship between the grid of neurons and the topographical arrangement of the activity of the neurons and our mental experience — I’m going to tell you a personal story. So if I cover my left eye — I’m talking about me personally, not all of you — if I cover my left eye, I look at the grid — pretty much like the one I’m showing you. Everything is nice and fine and perpendicular. But sometime ago, I discovered that if I cover my left eye, instead what I get is this. I look at the grid and I see a warping at the edge of my central-left field.


Very odd — I’ve analyzed this for a while. But sometimes ago, through the help of an ophthalmologist colleague of mine, Carmen Puliafito, who developed a laser scanner of the retina, I found out the the following. If I scan my retina through the horizontal plane that you see there in the little corner, what I get is the following. On the right side, my retina is perfectly symmetrical. You see the going down towards the fovea where the optic nerve begins. But on my left retina there is a bump, which is marked there by the red arrow. And it corresponds to a little cyst that is located below. And that is exactly what causes the warping of my visual image.


So just think of this: you have a grid of neurons, and now you have a plane mechanical change in the position of the grid, and you get a warping of your mental experience. So this is how close your mental experience and the activity of the neurons in the retina, which is a part of the brain located in the eyeball, or, for that matter, a sheet of visual cortex. So from the retina you go onto visual cortex. And of course, the brain adds on a lot of information to what is going on in the signals that come from the retina. And in that image there, you see a variety of islands of what I call image-making regions in the brain. You have the green for example, that corresponds to tactile information, or the blue that corresponds to auditory information.


And something else that happens is that those image-making regions where you have the plotting of all these neural maps, can then provide signals to this ocean of purple that you see around, which is the association cortex, where you can make records of what went on in those islands of image-making. And the great beauty is that you can then go from memory, out of those association cortices, and produce back images in the very same regions that have perception. So think about how wonderfully convenient and lazy the brain is. So it provides certain areas for perception and image-making. And those are exactly the same that are going to be used for image-making when we recall information.


So far the mystery of the conscious mind is diminishing a little bit because we have a general sense of how we make these images. But what about the self? The self is really the elusive problem. And for a long time, people did not even want to touch it, because they’d say, “How can you have this reference point, this stability, that is required to maintain the continuity of selves day after day?” And I thought about a solution to this problem. It’s the following. We generate brain maps of the body’s interior and use them as the reference for all other maps.


So let me tell you just a little bit about how I came to this. I came to this because, if you’re going to have a reference that we know as self — the Me, the I in our own processing — we need to have something that is stable, something that does not deviate much from day to day. Well it so happens that we have a singular body. We have one body, not two, not three. And so that is a beginning. There is just one reference point, which is the body. But then, of course, the body has many parts, and things grow at different rates, and they have different sizes and different people; however, not so with the interior. The things that have to do with what is known as our internal milieu — for example, the whole management of the chemistries within our body are, in fact, extremely maintained day after day for one very good reason. If you deviate too much in the parameters that are close to the midline of that life-permitting survival range, you go into disease or death. So we have an in-built system within our own lives that ensures some kind of continuity. I like to call it an almost infinite sameness from day to day. Because if you don’t have that sameness, physiologically, you’re going to be sick or you’re going to die. So that’s one more element for this continuity.


And the final thing is that there is a very tight coupling between the regulation of our body within the brain and the body itself, unlike any other coupling. So for example, I’m making images of you, but there’s no physiological bond between the images I have of you as an audience and my brain. However, there is a close, permanently maintained bond between the body regulating parts of my brain and my own body.


So here’s how it looks. Look at the region there. There is the brain stem in between the cerebral cortex and the spinal cord. And it is within that region that I’m going to highlight now that we have this housing of all the life-regulation devices of the body. This is so specific that, for example, if you look at the part that is covered in red in the upper part of the brain stem, if you damage that as a result of a stroke, for example, what you get is coma or vegetative state, which is a state, of course, in which your mind disappears, your consciousness disappears. What happens then actually is that you lose the grounding of the self, you have no longer access to any feeling of your own existence, and, in fact, there can be images going on, being formed in the cerebral cortex, except you don’t know they’re there. You have, in effect, lost consciousness when you have damage to that red section of the brain stem.


But if you consider the green part of the brain stem, nothing like that happens. It is that specific. So in that green component of the brain stem, if you damage it, and often it happens, what you get is complete paralysis, but your conscious mind is maintained. You feel, you know, you have a fully conscious mind that you can report very indirectly. This is a horrific condition. You don’t want to see it. And people are, in fact, imprisoned within their own bodies, but they do have a mind. There was a very interesting film, one of the rare good films done about a situation like this, by Julian Schnabel some years ago about a patient that was in that condition.


So now I’m going to show you a picture. I promise not to say anything about this, except this is to frighten you. It’s just to tell you that in that red section of the brain stem, there are, to make it simple, all those little squares that correspond to modules that actually make brain maps of different aspects of our interior, different aspects of our body. They are exquisitely topographic and they are exquisitely interconnected in a recursive pattern. And it is out of this and out of this tight coupling between the brain stem and the body that I believe — and I could be wrong, but I don’t think I am — that you generate this mapping of the body that provides the grounding for the self and that comes in the form of feelings — primordial feelings, by the way.


So what is the picture that we get here? Look at “cerebral cortex,” look at “brain stem,” look at “body,” and you get the picture of the interconnectivity in which you have the brain stem providing the grounding for the self in a very tight interconnection with the body. And you have the cerebral cortex providing the great spectacle of our minds with the profusion of images that are, in fact, the contents of our minds and that we normally pay most attention to, as we should, because that’s really the film that is rolling in our minds. But look at the arrows. They’re not there for looks. They’re there because there’s this very close interaction. You cannot have a conscious mind if you don’t have the interaction between cerebral cortex and brain stem. You cannot have a conscious mind if you don’t have the interaction between the brain stem and the body.


Another thing that is interesting is that the brain stem that we have is shared with a variety of other species. So throughout vertebrates, the design of the brain stem is very similar to ours, which is one of the reasons why I think those other species have conscious minds like we do. Except that they’re not as rich as ours, because they don’t have a cerebral cortex like we do. That’s where the difference is. And I strongly disagree with the idea that consciousness should be considered as the great product of the cerebral cortex. Only the wealth of our minds is, not the very fact that we have a self that we can refer to our own existence, and that we have any sense of person.

Now there are three levels of self to consider — the proto, the core and the autobiographical. The first two are shared with many, many other species, and they are really coming out largely of the brain stem and whatever there is of cortex in those species. It’s the autobiographical self which some species have, I think. Cetaceans and primates have also an autobiographical self to a certain degree. And everybody’s dogs at home have an autobiographical self to a certain degree. But the novelty is here.


The autobiographical self is built on the basis of past memories and memories of the plans that we have made; it’s the lived past and the anticipated future. And the autobiographical self has prompted extended memory, reasoning, imagination, creativity and language. And out of that came the instruments of culture — religions, justice, trade, the arts, science, technology. And it is within that culture that we really can get — and this is the novelty — something that is not entirely set by our biology. It is developed in the cultures. It developed in collectives of human beings. And this is, of course, the culture where we have developed something that I like to call socio-cultural regulation.

And finally, you could rightly ask, why care about this? Why care if it is the brain stem or the cerebral cortex and how this is made? Three reasons. First, curiosity. Primates are extremely curious — and humans most of all. And if we are interested, for example, in the fact that anti-gravity is pulling galaxies away from the Earth, why should we not be interested in what is going on inside of human beings?

Second, understanding society and culture. We should look at how society and culture in this socio-cultural regulation are a work in progress. And finally, medicine. Let’s not forget that some of the worst diseases of humankind are diseases such as depression, Alzheimer’s disease, drug addiction. Think of strokes that can devastate your mind or render you unconscious. You have no prayer of treating those diseases effectively and in a non-serendipitous way if you do not know how this works. So that’s a very good reason beyond curiosity to justify what we’re doing, and to justify having some interest in what is going on in our brains.

Thank you for your attention.


Sóc aquí per a parlar de la meravella i el misteri de la ment conscient. La meravella és sobre el fet que en despertar aquest matí recuperem sorprenentment la nostra ment conscient. Recuperem la ment sota una completa sensació de ser i una sensació d’existència pròpia, però gairebé mai ens aturem a considerar aquesta meravella. Hauríem fer-ho, en realitat, perquè sense la possibilitat d’una ment conscient, no tindríem cap coneixement sobre la nostra humanitat; no tindríem cap coneixement sobre el món. No tindríem dolors, però tampoc alegries. No accediríem a l’amor o a la capacitat de crear. I per descomptat, com va dir Scott Fitzgerald: “Qui va descobrir la consciència va cometre un pecat mortal. ” Però ell també va oblidar que sense consciència no hauria accés a la veritable felicitat, i fins i tot, a la possibilitat de transcendir.Fins aquí per la meravella, ara el misteri. Aquest és un misteri que ha estat extremadament difícil d’elucidar. Des dels començaments de la filosofia i sens dubte, al llarg de la història de la neuro-ciència, aquest ha estat un misteri que sempre s’ha resistit a l’elucidació, i ha plantejat grans controvèrsies. I fins i tot hi ha molts que pensen que no hauríem tractar-lo; hauríem deixar-ho com està, que no serà resolt. Jo no ho crec, i crec que les circumstàncies estan canviant. Seria ridícul afirmar que sabem com es crea la consciència en els nostres cervells, però per descomptat, podem començar plantejant la qüestió i començar a veure el desenvolupament d’una solució.

I una altra meravella per celebrar és que tenim tecnologies d’imatge que ens permeten entrar al cervell humà, i accedir, per exemple, al que veuen en aquest moment. Aquestes són imatges del laboratori Hanna Damasio, on es mostra la reconstrucció d’un cervell viu. I aquesta és una persona viva. Aquest no és l’estudi d’una autòpsia. I fins i tot el que els mostraré a continuació, és una cosa que pot sorprendre’ls realment, i que va per sota de la superfície cerebral, i fins i tot observant en el cervell viu, les connexions, les vies reals. De manera que aquestes línies acolorides corresponen a grups d’axons, les fibres que uneixen els cossos cel·lulars en les sinapsis. I disculpin per decebre’ls, aquestes no són de colors. Sigui com sigui, elles són allà. Els colors serveixen per indicar la direcció, si va de darrere a endavant o viceversa.

De tota manera, què és la consciència? Què és una ment conscient? I a primera vista, po-dríem dir que és allò que perdem en caure en un somni profund sense somnis, o sota anes-tèsia; I és allò que recobrem al despertar o després dels efectes de l’anestèsia. Però què és allò que perdem precisament sota anes-tèsia, o en estat de son profund sense somnis? Bé, en primer lloc, és una ment, el que significa que és un flux d’imatges mentals. I per descomp-tat considerar les imatges com a patrons sensorials. En aquest cas, les imatges són visuals, en relació a l’escenari i a mi, o imatges auditives, en relació a les meves paraules. Aquest flux d’imatges mentals és la ment.

Però hi ha alguna cosa més que experimentem en aquest recinte. No som exhibidors passius d’imatges visuals, auditives o tàctils. Tots tenim un si mateix. Tenim un jo que és present involuntàriament en les nostres ments en aquest moment. posseïm les nostres ments I tenim la sensació que cada un de nosaltres ho està experimentant, i no la persona asseguda al seu costat. Així que per tenir una ment conscient, tindran un si mateix dins de la ment conscient. Per tant, una ment conscient és una ment amb un si mateix en ella. El sí mateix introdueix la perspectiva subjectiva en la ment, i només som completament conscients quan el si mateix ve a la ment. Llavors el que necessitem saber per abordar aquest misteri és, en primer lloc, com la ment s’uneix al cervell i segon, com es construeix el sí mateix.

Doncs bé, el primer problema és relativament senzill, però és una cosa que s’ha abordat progressivament en neurociència. I està ben clar que per constituir la ment, és necessari construir mapes neuronals. Així, imaginin una quadrícula com la que mostro, i imaginin en aquesta quadrícula un full de dues dimensions; imaginin neurones. Una presentació, si es vol, una cartellera digital, amb elements que poden il·luminar o no. I d’acord a com es creï el patró d’il·luminació o no, els elements digitals, o en aquest cas, les neurones en el full, podran construir un mapa. Això que els mostro és, per descomptat, un mapa visual però s’aplica a tot tipus de mapa, per exemple, auditiu, en relació a les freqüències de so, o els mapes construïts amb la pell, quan es palpa un objecte.



Per entendre el prop que està la relació entre la quadrícula de neurones i la disposició topogràfica de l’activitat neuronal i la nostra experiència mental, els explicaré una experiència personal. Si cobreixo el meu ull esquerre- parlo de mi i no de cap de vostès -, si cobreixo el meu ull esquerre, i miro la quadrícula, molt similar a la que els estic mostrant; tot està bé, correcte, i perpendicular. Però fa algun temps vaig descobrir que si cobreixo el meu ull esquerre, el que veig és això. Veig una deformació a la vora de l’àrea central esquerra.



Molt estrany; l’he analitzat durant un temps. Però fa algun temps, mitjançant l’ajuda d’una col·lega oftalmòloga, Carmen Puliafito, qui va desenvolupar un escàner làser de la retina, vaig trobar el següent. Si escaneig meva retina mitjançant un pla horitzontal com el que es veu allà al racó, el que s’obté és el següent. A la part dreta, la meva retina és perfectament simètrica. Observin la baixada cap a la fòvea, que és on comença el nervi òptic. Però a la meva retina esquerra hi ha un sot, assenyalat per la fletxa vermella. Correspon a un petit quist situat per sota. I és això exactament el que causa la deformació de la meva visió.




Pensin en això: tenen una quadrícula de neurones, i es produeix un canvi mecànic pla en la posició de la quadrícula, i s’obté una deformació de la seva experiència mental. Mostra la proximitat que hi ha entre la seva experiència mental i l’activitat de les neurones a la retina, que és la part del cervell localitzat en el globus ocular, o en aquest cas, una capa de l’escorça visual. Llavors, va des de la retina cap a l’escorça visual. I per descomptat, el cervell afegeix molta informació respecte a els senyals que provenen de la retina. I en aquella imatge, veuen una varietat d’illes, les que anomeno regió de creació d’imatges en el cervell. L’àrea verda, per exemple, correspon a la informació tàctil, i la blava a la informació auditiva.


I una altra cosa que passa és que, aquella regió de creació d’imatges, on hi ha el traçat d’aquests mapes neuronals, pot proveir de senyals a aquest oceà porpra que s’observa al voltant, que és l’escorça d’associació, i és on es pot arxivar el que va succeir a les illes de creació d’imatges. I la veritable bellesa és que es pot passar de la memòria, a aquelles escorces d’associació, i reproduir imatges en les mateixes regions que tenen percepció. Pensin en quan meravellosament pràctic i mandrós és el cervell. Així, preveu àrees de percepció i de creació d’imatges. I aquelles seran exactament les que s’utilitzaran per a la creació d’imatges quan recordem informació.



Llavors, d’aquesta manera, el misteri de la ment conscient es redueix una mica, perquè tenim un coneixement general de com creem aquestes imatges Però que passà amb el Jo? El Jo és realment difícil d’aprehendre. I durant molt de temps, la gent ni volia abordar-lo, perquè plantejaven: “Com es pot tenir aquest punt de referència, que es requereix per mantenir una continuïtat dels Jo dia rere dia. ” I vaig trobar una solució a aquest problema. I és la següent. Creem mapes cerebrals de l’interior del cos i els utilitzem com a referència per als altres mapes



I permetin-me explicar com vaig arribar a això. I ho vaig aconseguir perquè, si tenim una referència que coneixem com sí mateix, el mi, el jo en el nostre processament, necessitem que sigui estable, que no presenti moltes desviacions dia a dia. Doncs passa que tenim un únic cos. Un cos sol, no dos ni tres. I aquest és el començament. El cos és justament un punt de referència. Però el cos, per descomptat, té molts membres, que creixen a ritmes diferents, tenen diferents mides i persones diferents; però, no succeeix el mateix amb l’interior. Amb aquells elements relacionats al que es coneix com el nostre medi intern. Per exemple, la gestió integral dels compostos químics interns del cos, són de fet mantinguts intensament, dia rere dia, per una molt bona raó. Si es desvien massa en els paràmetres propers a la mitjana, sobre la base del rang de supervivència que permet la vida, es produirà la malaltia o la mort. Així que tenim un sistema incorporat en les nostres vides que assegura cert tipus de continuïtat. Una cosa així com una gairebé infinita uniformitat dia rere dia. Perquè si no existeix aquesta uniformitat fisiològica, ens emmalaltim o morim. I hi ha un element més per a aquesta continuïtat.



I és que existeix un acoblament estret entre la regulació del nostre cos en el cervell i el cos en si; a diferència de qualsevol altre acoblament. Per exemple, estic creant imatges de vostès, però no hi ha cap vincle fisiològic entre les imatges de vostès com a audiència i el meu cervell. No obstant això, hi ha un vincle estret i sostingut permanentment entre el cos regulant parts del meu cervell i el meu propi cos.



Així és com es veu. Observin l’àrea. El tronc encefàlic es troba entre l’escorça cerebral i la medul·la espinal. I aquesta regió que ara els marcaré, és l’allotjament de tots els dispositius reguladors de la vida del cos. És tan específic que si, per exemple, observen l’àrea en vermell, a la part superior del tronc cerebral, es produeix un dany, com un accident cerebrovascular, el resultat és un coma o estat vegetatiu, un estat en el qual, per descomptat, la seva ment desapareix; desapareix la seva consciència. El que passa en realitat, és que es perd la base del Jo, ja no tindran accés a cap sensació de la seva existència, i de fet poden succeir imatges formades en l’escorça cerebral, però no sabran que hi són. En efecte, han perdut la consciència si s’ha danyat la secció vermella del tronc encefàlic.


Però si considerem la regió verda del tronc encefàlic, no passa el mateix. Això és molt específic. Així, en el segment verd del tronc encefàlic, quan es fa malbé, i passa sovint, el que es produeix és una paràlisi completa, però es manté la ment conscient. Vostès senten, que hi ha una ment completament conscient, de la qual poden donar compte molt indirectament. Aquesta és una afecció espantosa, no voldrien veure-la. I les persones estan realment empresonades dins dels seus cossos, però tenen la seva ment. Hi va haver una pel·lícula molt interessant, una de les poques ben fetes sobre un cas similar a aquest, de Julian Schnabel, sobre un pacient amb aquesta afecció.


Els mostraré una foto. Prometo no dir res llevat que els espanti. Només especificar que en la secció vermella del tronc encefàlic, hi ha, i per simplificar, petits quadrats que corresponen als mòduls que en realitat formen els mapes cerebrals dels diferents aspectes del nostre interior, de les diferents parts del nostre cos, Són exquisidament topogràfics i estan exquisidament interconnectats en un patró recurrent. I és gràcies a això i a aquest estret acoblament, entre el tronc encefàlic i el cos, que, podria equivocar-me, encara que no ho crec, es genera aquest mapatge corporal que proveeix de base al Jo sota la forma de sensacions, els sentiments primordials, per cert.



Aleshores, què és aquesta foto que veiem allà? Observin “l’escorça cerebral” i “el tronc encefàlic”, observin “el cos”, i obtindran la interconnexió, mitjançant la qual el tronc encefàlic proveeix de base al si mateix, en una estreta interconnexió amb el cos. I tenim l’escorça cerebral proporcionant el gran espectacle de les nostres ments amb l’exuberància d’imatges, que són en realitat, el contingut de les nostres ments, i al que normalment li prestem més atenció, i hauríem, perquè veritablement és la pel·lícula que es veu en les nostres ments. Però observin les fletxes. No estan allà per casualitat. Són allà perquè hi ha una interacció molt estreta. Vostès no tenen una ment conscient si no tenen aquesta interacció entre l’escorça cerebral i el tronc encefàlic. No tenen una ment conscient si no tenen la interacció entre el tronc encefàlic i el cos.


Una altra cosa interessant és que el tronc encefàlic també ho compartim amb altres espècies. És així que en els vertebrats, el disseny del cervell és molt similar al nostre, i aquest és un dels motius pel qual altres espècies tenen una ment conscient com la nostra. No tan rica com la nostra, perquè no tenen la nostra escorça cerebral. Allà rau la diferència. I estic en total desacord amb la idea que la consciència sigui considerada com el gran producte de l’escorça cerebral. És la riquesa de la nostra ment, i no el fet que tinguem un sí mateix al qual puguem referir sobre la nostra pròpia existència, i aquesta sensació de ser persona.


Ara, hi ha tres nivells de si mateix: el proto-jo, el jo-central i el jo-autobiogràfic. Els dos primers són compartits amb moltes espècies i són produïts en gran mesura pel tronc encefàlic i tot el que derivi de l’escorça en aquestes espècies. És el jo-auto-biogràfic el que posseeixen algunes espècies, crec. Cetacis i primats posseeixen un jo-autobiogràfic fins a cert punt. I els gossos domèstics tenen en certa manera també, un jo-autobiogràfic. Però la novetat és aquí.


El jo-autobiogràfic es construeix sobre la base dels records del passat i dels records dels plans que hem fet; és la vida passada i el futur projectat. I el jo-autobiogràfic ha provocat la memòria ampliada, el raonament, la imaginació, la creativitat i el llenguatge. I d’ells han sortit els instruments de la cultura: la religió, la justícia, el comerç, les arts, la ciència, la tecnologia. I és dins d’aquesta cultura que podem aconseguir, i aquest és el descobriment, cosa que no està establert biològicament del tot. Està desenvolupat en les cultures. El desenvolupen els éssers humans en col · lectiu. I aquesta és, per descomptat, la cultura en què hem desenvolupat una cosa que anomeno la regulació sociocultural.


I finalment, podrien encertadament preguntar, Què importa això? Què importa si la primera preocupació és el tronc cerebral o l’escorça cerebral i com estan formats? Tres raons. La primera, la curiositat. Els primats són extremadament curiosos i els humans més que cap. I si ens interessa, per exemple, el fet que la antigravetat allunya galàxies de la Terra, Per què no estarem interessats en el que succeeix a l’interior dels éssers humans?


Segon, comprendre la societat i la cultura. Però hem de considerar com la societat i la cultura, en aquesta regulació sociocultural, és una tasca que continua. I finalment, la medicina. No oblidem que algunes de les pitjors malalties de la humanitat són la depressió, Alzheimer, i l’addicció a les drogues. Pensin en un accident cerebro-vascular que pot desbastar la ment o deixar-los inconscients. No hi ha oració que tracti aquestes malalties de manera efectiva i tampoc de manera atzarosa si no se sap com funciona. Així que és una molt bona raó, més enllà de la curiositat, per justificar el que fem i justificar el interès per saber el que passa en els nostres cervells.

Gràcies per la seva atenció.


Prou cafè

dijous, 17/01/2019
Màxim Serranos Soler | Luxemburg


Estimats fans del cafè, de l’esmorzar i de les meves cròniques de bar, ha arribat el moment: el darrer lliurament sobre bons llocs on esmorzar a Luxemburg (ciutat).


… o significativamente ordinario? —SUPREMACISME—

dimarts , 4/12/2018

Pablo Casado plagió páginas enteras para un libro.

Cuatro de las nueve páginas del artículo del líder supremacista -sobre la Marca España- están llenas de texto “apropiado” sin citar.

 Los párrafos completamente plagiados se intercalan con otros parafraseados, pero siempre de tal forma que el texto sigue la estructura de la información dispuesta en diferentes páginas de la web del Congreso de los Diputados.


Coscienza – Consapevolezza

dimecres, 18/07/2018

No és fàcil definir Corrado Malanga. Es podria dir que és un científic que estudia cert tipus de fenòmens en una determinada categoria d’éssers humans, o podem dir també que és un ésser humà que estudia de forma científica una determinada categoria de fenòmens.
En el primer cas, Corrado Malanga estudia els casos de qui creu que ha estat “segrestat” per éssers vius d’origen extraterrestre. En el segon cas Corrado Malanga s’entreté entre els pels plecs del temps i de l’espai buscant l’origen de l’home i de l’univers. Tot plegat passa, en tot cas, a través de les sessions d’hipnosi regressiva a les quals se sotmeten les persones que experimentes les abduccions extraterrestres.
La desconfiança natural que suscita un tema com aquest pot dificultar una apreciació serena de la tasca realitzada per Malanga: hi ha en el món milers de persones que creuen que han estat abduïdes pels aliens, i junts constitueixen una realitat impossible d’evacuar com una simple fantasia de la ment humana. Una quantitat considerable de controls creuats juntament amb nombrosos testimonis tangibles ens permeten avui dir que aquestes persones, en la seva immensa majoria, han viscut realment les experiències que descriuen.


The purpose of this site is to present to the public information that has been released