Entrades amb l'etiqueta ‘psicòlegs’

What reality are you creating for yourself?

dissabte, 9/02/2019

 TRANSCRIPT  Translated by Máximo Hernández
Reviewed by Lidia Cámara de la Fuente
When Dorothy was a little girl, she was fascinated by her goldfish. Her father explained to her that fish swim by quickly wagging their tails to propel themselves through the water. Without hesitation, little Dorothy responded, “Yes, Daddy, and fish swim backwards by wagging their heads”.(Laughter)

In her mind, it was a fact as true as any other. Fish swim backwards by wagging their heads. She believed it.Our lives are full of fish swimming backwards. We make assumptions and faulty leaps of logic. We harbor bias. We know that we are right, and they are wrong. We fear the worst. We strive for unattainable perfection. We tell ourselves what we can and cannot do. In our minds, fish swim by in reverse frantically wagging their heads and we don’t even notice them.

01:01

I’m going to tell you five facts about myself. One fact is not true. One: I graduated from Harvard at 19 with an honors degree in mathematics. Two: I currently run a construction company in Orlando. Three: I starred on a television sitcom. Four: I lost my sight to a rare genetic eye disease. Five: I served as a law clerk to two US Supreme Court justices. Which fact is not true? Actually, they’re all true. Yeah. They’re all true.

(Applause)

At this point, most people really only care about the television show.

(Laughter)

01:51

I know this from experience. OK, so the show was NBC’s “Saved by the Bell: The New Class.” And I played Weasel Wyzell, who was the sort of dorky, nerdy character on the show, which made it a very major acting challenge for me as a 13-year-old boy.

(Laughter)

02:15

Now, did you struggle with number four, my blindness? Why is that? We make assumptions about so-called disabilities. As a blind man, I confront others’ incorrect assumptions about my abilities every day. My point today is not about my blindness, however. It’s about my vision. Going blind taught me to live my life eyes wide open. It taught me to spot those backwards-swimming fish that our minds create. Going blind cast them into focus.

02:47

What does it feel like to see? It’s immediate and passive. You open your eyes and there’s the world. Seeing is believing. Sight is truth. Right? Well, that’s what I thought.

03:01

Then, from age 12 to 25, my retinas progressi-vely deteriorated. My sight became an increas-ingly bizarre carnival funhouse hall of mirrors and illusions. The salesperson I was relieved to spot in a store was really a mannequin. Reaching down to wash my hands, I suddenly saw it was a urinal I was touching, not a sink, when my fingers felt its true shape. A friend described the photograph in my hand, and only then I could see the image depicted. Objects appeared, morphed and disappeared in my reality. It was difficult and exhausting to see. I pieced together fragmented, transitory images, consciously analyzed the clues, searched for some logic in my crumbling kaleidoscope, until I saw nothing at all.

03:51

I learned that what we see is not universal truth. It is not objective reality. What we see is a unique, personal, virtual reality that is masterfully constructed by our brain.

04:07

Let me explain with a bit of amateur neuro-science. Your visual cortex takes up about 30 percent of your brain. That’s compared to approximately eight percent for touch and two to three percent for hearing. Every second, your eyes can send your visual cortex as many as two billion pieces of information. The rest of your body can send your brain only an additional billion. So sight is one third of your brain by volume and can claim about two thirds of your brain’s processing resources. It’s no surprise then that the illusion of sight is so compelling. But make no mistake about it: sight is an illusion.

04:45

Here’s where it gets interesting. To create the experience of sight, your brain references your conceptual understanding of the world, other knowledge, your memories, opinions, emotions, mental attention. All of these things and far more are linked in your brain to your sight. These linkages work both ways, and usually occur subconsciously. So for example, what you see impacts how you feel, and the way you feel can literally change what you see. Numerous studies demonstrate this. If you are asked to estimate the walking speed of a man in a video, for example, your answer will be different if you’re told to think about cheetahs or turtles. A hill appears steeper if you’ve just exercised, and a landmark appears farther away if you’re wearing a heavy backpack. We have arrived at a fundamental contradiction. What you see is a complex mental construction of your own making, but you experience it passively as a direct representation of the world around you. You create your own reality, and you believe it. I believed mine until it broke apart. The deterioration of my eyes shattered the illusion.

06:00

You see, sight is just one way we shape our reality. We create our own realities in many other ways. Let’s take fear as just one example. Your fears distort your reality. Under the warped logic of fear, anything is better than the uncertain. Fear fills the void at all costs, passing off what you dread for what you know, offering up the worst in place of the ambiguous, substituting assumption for reason. Psycholo-gists have a great term for it: awfulizing.

(Laughter)

Right? Fear replaces the unknown with the awful. Now, fear is self-realizing. When you face the greatest need to look outside yourself and think critically, fear beats a retreat deep inside your mind, shrinking and distorting your view, drowning your capacity for critical thought with a flood of disruptive emotions. When you face a compelling opportunity to take action, fear lulls you into inaction, enticing you to passively watch its prophecies fulfill themselves.

07:09

When I was diagnosed with my blinding disease, I knew blindness would ruin my life. Blindness was a death sentence for my independence. It was the end of achievement for me. Blindness meant I would live an unremarkable life, small and sad, and likely alone. I knew it. This was a fiction born of my fears, but I believed it. It was a lie, but it was my reality, just like those backwards-swimming fish in little Dorothy’s mind. If I had not confronted the reality of my fear, I would have lived it. I am certain of that.

07:51

So how do you live your life eyes wide open? It is a learned discipline. It can be taught. It can be practiced. I will summarize very briefly.

08:03

Hold yourself accountable for every moment, every thought, every detail. See beyond your fears. Recognize your assumptions. Harness your internal strength. Silence your internal critic. Correct your misconceptions about luck and about success. Accept your strengths and your weaknesses, and understand the difference. Open your hearts to your bountiful blessings.

08:29

Your fears, your critics, your heroes, your villains — they are your excuses, rationali-zations, shortcuts, justifications, your surrender. They are fictions you perceive as reality. Choose to see through them. Choose to let them go. You are the creator of your reality. With that empowerment comes complete responsibility.

08:58

I chose to step out of fear’s tunnel into terrain uncharted and undefined. I chose to build there a blessed life. Far from alone, I share my beautiful life with Dorothy, my beautiful wife, with our triplets, whom we call the Tripskys, and with the latest addition to the family, sweet baby Clementine.

09:22

What do you fear? What lies do you tell yourself? How do you embellish your truth and write your own fictions? What reality are you creating for yourself?

09:36

In your career and personal life, in your relationships, and in your heart and soul, your backwards-swimming fish do you great harm. They exact a toll in missed opportunities and unrealized potential, and they engender insecurity and distrust where you seek fulfillment and connection. I urge you to search them out.

09:59

Helen Keller said that the only thing worse than being blind is having sight but no vision. For me, going blind was a profound blessing, because blindness gave me vision. I hope you can see what I see.

Thank you.

(Applause)

Bruno Giussani:

Isaac, before you leave the stage, just a question. This is an audience of entrepreneurs, of doers, of innovators. You are a CEO of a company down in Florida, and many are probably wondering, how is it to be a blind CEO? What kind of specific challenges do you have, and how do you overcome them?

10:51

Isaac Lidsky:

Well, the biggest challenge became a blessing. I don’t get visual feedback from people.

(Laughter)

11:00

BG: What’s that noise there? IL: Yeah. So, for example, in my leadership team meetings, I don’t see facial expressions or gestures. I’ve learned to solicit a lot more verbal feedback. I basically force people to tell me what they think. And in this respect, it’s become, like I said, a real blessing for me personally and for my company, because we communicate at a far deeper level, we avoid ambiguities, and most important, my team knows that what they think truly matters.

BG: Isaac, thank you for coming to TED. IL: Thank you, Bruno.

(Applause)

Quan la Dorothy era petita, li fascinava el seu peix de colors. El seu pare li va explicar que els peixos naden agitant la cua ràpidament per a propulsar-se a través de l’aigua. Sense vacil·lar, la petita Dorothy va contestar, “Sí, Papa, i els peixos naden cap endarrere agitant el seu cap.”(Riallades)

En la seva ment, era un fet tan verdader com qualsevol altre. Els peixos naden cap endarrere agitant el seu cap. Ella ho creia així.Les nostres vides estan plenes de peixos nadant cap endarrere. Fem suposicions i arguments lògics incorrectes. Afavorim els prejudicis. Sabem que tenim la raó i que ells no. Tenim por del pitjor. Ens esforcem per la perfecció inabastable. Ens diem a nosaltres el que podem fer o no. En les nostres ments, els peixos naden cap enrere agitant frenèticament el seu cap i ni tan sols ens n’adonem.

01:01

Us vaig a explicar cinc fets sobre mi mateix. Un dels fets no és verdader. Un: Em vaig graduar a Harvard amb 19 anys amb grau d’honor en matemàtiques. Dos: Actualment dirigeixo una companyia de construcció a Orlando. Tres: Vaig protagonitzar una comèdia de televisió. Quatre: Vaig perdre la vista a causa d’una malaltia genètica de l’ull. Cinc: Vaig ser secretari judicial de dos Tribunals Suprems dels EEUU. Quin fet no és verdader? En realitat, tots són verdaders. Sí. Tots són verdaders.

(Aplaudiments)

En aquest punt, a molta gent només els hi importa el show de televisió.

(Riallades)

01:51

Ho sé per experiència. D’acord, el show era “Saved by the Bell: The New Class”, de la NBC. I vaig fer de Weasel Wyzell, qui era el típic personatge ximple i estudiós del programa, el que va fer que fos tot un desafiament d’actuació per a un noi de 13 anys com jo.

(Riallades)

02:15

Bé, heu tingut cap problema amb la quatre, la meva ceguesa? Per què? Fem suposicions sobre les anomenades discapacitats. Com un home cec, m’enfronto a les suposicions incorrectes dels altres sobre les meves habilitats tots els dies. Però no es tracta de la meva ceguesa. Es tracta de la meva visió. Ser cec m’ha ensenyat a viure la meva vida amb els ulls ben oberts. M’ha ensenyat a reco-nèixer els peixos que naden cap endarrere que creen les nostres ments. Ser cec els posa al centre d’atenció.

02:47

Com se sent veure? És immediat i passiu. Obriu els ulls i aquí està el món. Veure és creure. La vista és la veritat. Correcte? Bé, això és el que pensava.

03:01

Després, dels 12 als 25 anys, les meves retines es van anar deteriorant. La meva vista es tornava cada vegada més una estranya sala de fira de miralls i il·lusions. El venedor que creia haver reconegut a una botiga era realment un maniquí. Al ajupir-me per a rentar-me les mans, de sobte vaig veure que estava tocant un urinari, no una aigüera, quan els meus dits van sentir la forma real. Un amic descrivia la fotografia que tenia a la mà, i només així veia la imatge representada. Els objectes apareixien, es transformaven, i desapa-reixien en la meva realitat. Veure era difícil i esgotador. Ajuntava imatges fragmentades i transitòries, analitzava les pistes conscientment, buscava alguna lògica en el meu calidoscopi trencat, fins que no vaig veure res en absolut.

03:51

Vaig aprendre que el que veiem no és la veritat universal. No és una realitat objectiva. El que veiem és una realitat virtual, única i personal que és magis-tralment construïda pel nostre cervell.

04:07

Deixeu-me explicar-vos una mica de neurociència d’aficionats. El còrtex visual forma prop del 30 per cent del vostre cervell. Això comparat amb apro-ximadament un 8 per cent per al tacte i d’un 2 a un 3 per cent per a l’oïda. Cada segon, els vostres ulls poden enviar al vostre còrtex visual fins dos bil-ions de dades. La resta del vostre cos només pot enviar un bilió addicional. Així que la vista és un terç del vostre cervell en volum i pot demanar al voltant de dos terços dels recursos de processament del cervell. No és cap sorpresa que la il·lusió de la vista sigui tan irresistible. Però no us equivoqueu: la vista és una il·lusió.

04:45

Aquí es on es posa interessant. Per a crear l’experiència de la vista, el cervell pren referències de la teva comprensió conceptual del món, altres coneixements, els teus records, opinions, emocions, atenció mental. Totes aquestes coses i moltes més estan lligades al vostre cervell a la vostra vista. Aquests vincles treballen en ambdós sentits, normalment subconscientment. Per exemple, el que veus influeix en com et sents, i com et sents pot literalment canviar el que veus. Nombrosos estudis ho han demostrat. Si us demanaren fer una estimació de la velocitat a la que camina un home d’un vídeo, per exemple, la vostra resposta seria diferent si us pregunten per guepards o tortugues. Un turó sembla més pronunciat si acabes de fer exercici, i un lloc sembla més llunyà si portes una motxilla pesada. Hem arribat a una contradicció fonamental. El que veus és una construcció mental complexa que fabriques tu mateix però la vius passivament com una representació directa del món al teu voltant. Vosaltres feu la vostra pròpia realitat, i la creieu. Vaig creure la meva fins que es va trencar. El deteriorament dels meus ulls va destruir la il·lusió.

06:00

Veieu, la vista només és una de les maneres de donar forma a la nostra realitat. Creem les nostres pròpies realitats de moltes altres maneres. Agafeu la por com exemple. Els vostres temors distor-sionen la vostra realitat. Sota la lògica deformada de la por, qualsevol cosa és millor que l’incert. La por replena el buit costi el que costi, reemplaçant el que tems pel que saps, oferint el pitjor en lloc de l’ambigu, substituint suposicions per raó. Els psicòlegs tenen un terme genial per a això: “horrificació”

(Riallades)

Correcte? La por reemplaça el desconegut per l’horrible. La por se n’adona. Quan us enfronteu a la gran necessitat de mirar fora de vosaltres i pensar críticament, la por es bat en retirada al fons de la vostra ment, encongint i distorsionant la vostra visió, ofegant la vostra capacitat de pensar críticament amb una inundació d’emocions disruptives. Quan us enfronteu a una bona oportunitat d’actuar, la por us porta a la inacció, temptant-vos a mirar passivament com es compleixen les vostres profecies.

07:09

Quan vaig ser diagnosticat amb la meva ceguesa, vaig saber que la ceguesa arruïnaria la meva vida. La ceguesa va ser una sentència de mort per a la meva independència. Era la fi del meu èxit. La ceguesa significava que viuria una vida poc excepcional, petita i trista, i possiblement tot sol. Ho sabia. Aquest era una ficció nascuda dels meus temors, però ho creia. Era una mentida, però era la meva realitat, com aquells peixos que naden cap endarrere en la ment de la petita Dorothy. Si no hagués enfrontat la realitat del meu temor, l’hauria viscut. N’estic segur.

07:51

Doncs com podeu viure amb els ulls ben oberts? És una disciplina apresa. Pot ensenyar-se. Pot practicar-se. Us faré un breu resum.

08:03

Feu-vos responsables de tot moment, tot pensament, tot detall. Mireu enllà els vostres temors. Reconeixeu les vostres suposicions. Aprofiteu la vostra força interior. Calleu al vostre crític intern. Corregiu les idees equivocades que teniu sobre la sort i l’èxit. Accepteu les vostres fortaleses i febleses i compreneu la diferència. Obriu els vostres cors a les vostres abundants benediccions.

08:29

Els vostres temors, els vostres crítics, els vostres herois i vilans — són les vostres excuses, raciona-litzacions, dreceres, justificacions; la vostra rendició. Són ficcions que percebeu com realitat. Escolliu veure a través d’elles. Escolliu deixar-les anar. Sou els creador de la vostra realitat. Amb aquest empoderiment arriba una responsabilitat completa.

08:58

Vaig escollir sortir del túnel de la por cap al desconegut i l’indefinit. Vaig escollir construir allà una vida beneïda. Lluny d’estar sol, comparteixo la meva meravellosa vida amb la Dorothy, la meva preciosa dona, amb els nostres trigèmins, als que anomenen els Tripskys, i amb la nostra última addició a la família, la dolça bebé Clementine.

09:22

De què teniu por? Quines mentides us dieu a vosaltres mateixos? Com adorneu la vostra veritat i escriviu les vostres ficcions? Quina realitat esteu creant per a vosaltres mateixos?

09:36

En la vostra carrera i vida personal, en les vostres relacions, i en el vostre cor i ànima, els peixos que naden cap endarrere us faran molt mal. Imposen un peatge en oportunitats perdudes i potencial desaprofitat, i generen inseguretat i desconfiança on busqueu realització i connexió. Us animo a buscar-les.

09:59

Helen Keller va dir que l’única cosa pitjor que ser cec és tenir vista però no visió. Per a mi, quedar-me cec va ser una profunda benedicció, perquè la ceguesa em va donar visió. Espero que podeu veure el que jo veig.

Gràcies.

(Aplaudiments)

[Bruno Giussani]: Isaac, abans que deixes l’escenari, una pregunta. Aquest és un públic d’emprenedors, d’executors, d’innovadors. Ets el director executiu d’una companyia a Florida i molts probablement es pregunten, com és ser un director executiu cec? Quins desafiaments trobes, i com els superes?

10:51

[Isaac Lidsky]: Bé, el desafiament més gran es va tornar una benedicció. No obtinc reacció visual de la gent.

(Riallades)

11:00

[B.G.]: Què és aquest soroll? [I.L.]: Sí. Així, per exemple, en les reunions del meu equip de direcció, no veig les expressions facials o els gestos. He aprés a demanar molta més informació verbal. Bàsicament, forço a la gent a dir-me el que pensen. Quant a això, s’ha convertir, com he dit abans, en una benedicció per a mi i la meva companyia, perquè ens comuniquem a un nivell extremadament més profund, evitem ambigüitats, i el més important, el meu equip sap que el que ells pensen realment importa.

[B.G.]: Isaac, gràcies per vindre a TED. [I.L.]: Gràcies, Bruno.

(Aplaudiments)