Tots els camins porten al centre comercial

dissabte, 18/05/2013

Cristina Di Bartolo

 

No recordo després de quant de temps vivint a Catalunya vaig començar a tenir la sensació d’entendre la manera de pensar dels catalans (segur que no van ser mesos sinó anys, i encara avui, tot i tenint-ne dos – aviat tres – a casa, hi ha coses que em sorprenen). Però de les dinàmiques generals de Barcelona i rodalies sí que me’n vaig fer una idea bastant ràpidament, tot i tractant-se d’una realitat força complexa.

Luxemburg és un petit país, que tot sencer té la meitat dels habitants de la ciutat de Barcelona. No obstant, explicar (i entendre, bien sûr) Luxemburg havent-hi viscut poc més d’un any no està resultant gens senzill. Deu ser perquè és molt fàcil viure-hi sense ser-ne part, més fàcil que en qualsevol altre lloc on hagi viscut abans. Altres ciutats, inevitablement, t’acaben envoltant amb els seus carrers, t’emulsionen amb la seva gent i finalment t’hi desfàs. Aquí, la sensació és gairebé d’hidrorepel·lència: pots desplaçar-te cada dia sobre la seva superfície sense mai penetrar-hi, i sense que ella penetri en tu.

Read the rest of this entry »

TERMCAT

dimecres, 15/05/2013

Anton Marco | Luxemburg

 

Una de les manifestacions patents fruit de la crisi moral dels temps que ens ha tocat viure ha aconseguit introduir un nou mot en el lèxic de la nostra parla: escratx. A mi no m’entra ni amb calçador. Altres periodistes, també de mitjans catalans, ho escriuen escrache tal qual, entre cometes o no. Escric aquest post, que és com dir article sense acabar de ser-ho, quan acabo d’assistir a la conferència de la Glòria Fontova del TERMCAT. Na Glòria se’ns ha escarrassat en aclariments intentant fer-nos entendre la metodologia emprada en el Centre de Terminologia català per a fixar un neologisme -un altre d’entre el públic s’ha decantat per una altra versió que també corre pels diaris, escarni- per a acabar dient que finalment els qui determinen la lexicografia vigent són els mitjans de comunicació. Santa paraula.

Read the rest of this entry »

Garbo (IV)

dimarts , 14/05/2013

Anton Marco | Luxemburg

 

Per bé que l’aplomada solidesa del discurs d’en Garbo era tan sols comparable a la dels més excelsos teoritzadors d’idearis polítics, els seus arguments traslluïen els dubtes propis d’aquell moment de transició històrica, de mutació. En cap moment se li va escapar el mot marxisme. Per bé que es veien traslluir conceptes socials, socialistes, entesos com a noves nocions societals. Res era sòlid en aquell discurs. Ell, però, lligava els arguments amb una destresa, una especial elegància d’un caire no menys artificial. Sòlid com l’allioli i amb el suau regust de la maionesa. Que girava sense voler perdre la línia d’un parlament ben ordenat, però tractant d’una matèria per a nosaltres sobrevinguda, no sol·licitada. No obstant això, l’abundància curosa de paraules, el to de veu, en cap moment excessiu d’intensitat, ni fora de lloc, feia que el seguíssim amb una mirada d’atenció no enganyadora; encara que a mesura que avançava, més anava semblant que es volgués convèncer a ell mateix que a l’exigua audiència.

Read the rest of this entry »

Garbo (III)

dilluns, 13/05/2013

Anton Marco | Luxemburg
 

A l’endemà, la reunió del grup de treball seguia la seva inèrcia. Mentre es tractaven a cient tecnicismes sobre temporalitats i desestacionalitats demogràfiques, italians i anglesos continuaven deslligant les seves i altres rialles quan de tant en tant el Chairman s’adreçava als de la darrera fila amb el rutinari:

—Ja ho sentiu bé? Ja ho aneu entenent?

I escèpticament es repetien els assentiments dels del fons de la sala, fins arribada l’hora de dinar en què, malgrat l’existència de certa afinitat entre nosaltres, vàrem trobar tots tres bona excusa i cadascú se’n va anar pel seu compte. Per la tarda, en no haver-hi sessió de treball, ens el van col·locar en el despatx que compartíem a dos i, malgrat la confiança que ja ens teníem, la conversa va girar cap a qüestions més serioses.

Read the rest of this entry »

Garbo (II)

diumenge, 12/05/2013

Anton Marco | Luxemburg

Fou aquella una conversa sacsejada, que es mantenia  a ritme de sotregada pel mateix va i ve de l’òmnibus articulat. De sotrac en sotrac la jove mare i el de la gavardina, per a treure ferro a la  sobrevinguda circumstància, es van arribar a dir tan grans bajanades, que el meu col·lega i jo no ens podíem aguantar el riure, cosa que en cap moment vàrem fer, és clar. No vàrem poder evitar, però, fruit d’aquell riure intern, que ens caiguessin les llàgrimes dels ulls quan un cop i un altre l’hongarès s’havia de sentir com li anaven repetint: ja m’entén bé el que li dic?

—Què vols per a dinar? –quina altra cosa li hauríem pogut dir un cop vàrem baixar de l’autobús?

—El que vosaltres tingueu costum –quina altra cosa ens hauria pogut respondre en Garbo?

Read the rest of this entry »

Garbo (I)

dissabte, 11/05/2013

Anton Marco | Luxemburg

L’any en què es produïren les revolucions també conegudes com la “tardor de les nacions” jo era ja treballant a Luxemburg. Com recordareu aquella fou una gran onada que va recórrer Europa central i oriental, i que va significar la fi del Estats comunistes europeus en un període molt curt de temps. En els anys posteriors aquests països van començar a relacionar-se amb les institucions de l’Europa occidental, i a fi d’integrar-s’hi a enviar una allau de funcionaris de segon rang en missió a les diferents Direccions Generals de la Comissió Europea. Nosaltres, els funcionaris d’aquest cantó d’aquí, els rebíem a les nostres reunions dels diferents grups de treball ja existents entre les nacions europees occidentals que conformaven el que aleshores s’anomenava CEE. Aquella arribada de nouvinguts no va trasbalsar pas massa l’ordre establert. Em ve a la memòria com els ex-comunistes s’asseien sempre a les darreres files de bancs en un ordre preestablert pels que havien pres les posicions de la primera fila de la sala de la qual les darreres les ocupaven els representants d’Espanya i Portugal. Recordo que com que el protocol no els donava dret ni de vot ni a la paraula més que per a les presentacions formals, s’estaven, doncs, calladets i a l’espera de les nostres sol·licitacions i oferiments. A l’hora del cafè xerràvem mal que bé del que no venia prou del tot a tomb tot mantenint, ells, una discreció que fregava la humilitat. Fos per qüestió de la llengua fos pel que fos aquelles xerrades eren quasi sempre inconnexes dels temes tractats a les reunions que solien ser ben centrades en temes molt tècnics i específics.

Read the rest of this entry »

You are never fully dressed without a smile

dimecres, 8/05/2013

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

Sóc un enamorat de Luxemburg i el defenso sempre a capa i espasa contra els seus detractors. Tanmateix, també hi ha coses aquí que no m’agraden. Una d’elles és que la gent, luxemburguesos i residents estrangers, somriu poc. No sé si és una impressió meva, però trobo que l’expressió general és seriosa, no exempta de tristesa, si bé no depressiva (com volen les males llengües). Si fóssim a l’escola de teatre, podríem dir que la majoria duen la màscara neutra. Per què? No ho he preguntat i no ho entenc.

Read the rest of this entry »

Una Nació?

dissabte, 4/05/2013

Anton Marco | Luxemburg 
   

Una nació pot referir-se a una comunitat de persones que comparteixen un llenguatge comú, la cultura, ètnia, ascendència o la història. En aquesta definició, una nació no té fronteres físiques. No obstant això, també pot referir-se a persones que comparteixen un territori comú i el govern (per exemple, els habitants d’un Estat sobirà), independentment de la seva composició ètnica. En les relacions internacionals, la nació pot referir-se a un país o Estat sobirà. La paraula nació es pot aplicar més específicament a persones com els indis nord-americans, com la nació Cherokee, que prefereixen aquest terme al de tribu, terme força controvertit.

Segons altres: “una nació no és una comunitat racial o tribal, sinó una comunitat històricament constituïda”, “una nació no és un conglomerat casual o efímer, sinó una comunitat estable de persones”, “una llengua comuna és un dels trets característics d’una nació”, “una nació només es forma com a resultat de la relació prolongada i sistemàtica, com a resultat de persones que viuen juntes, generació rere generació”, “un territori comú és un dels trets característics d’una nació”, “una vida econòmica comuna, la cohesió econòmica és un dels trets característics d’una nació”, com és el cas del Gran Ducat de Luxemburg. Una manera de fer, que es manifesta en una cultura comuna, és també una de les característiques d’una nació.

Read the rest of this entry »

Des del Paradís

dilluns, 29/04/2013

Anton Marco | Luxemburg

 

Des el Paradís, des del meravellós jardí on es cull la fruita més deliciosa, on viure en harmonia entre tots els éssers de la creació és possible, em miro les esplendents pomes de la pomera que no em cal collir.

A l’ombra blanca del pomer florit no tot és joia. I quan m’enfilo a les rames més altes del majestuós arbre del fons del jardí, es pot veure més enllà de l’horitzó com els innocents són condemnats a causa dels desgoverns dels mortals i enviats al sofriment del Tàrtar. Mirant el món des del pom del capdamunt de la pomera de l’Edèn luxemburguès la tristesa m’embarga en veure com als hospitals d’Atenes arriben els que desesperats, després de molts mesos d’exclusió social, presenten quadres només vistos en antics llibres de medicina… un home amb el 90% del seu cos corroït per la sarna… o com una dona amb un tumor de pit de la mida d’una taronja, tan gran que ja treu el cap per la ferida, se’l neteja amb tovallons de bar… mentre els metges i infermeres, que es planyen de la carestia dels medicaments anti-cancerígens, han de sortir del dispensari perquè la pacient no els vegi plorar.

Read the rest of this entry »

D’Almodóvar i d’Aerofòbia

dissabte, 27/04/2013

Carla Fillol Sendra

El 25 de març passat es va pre-estrenar al Cinema Utopia de Luxemburg, amb la col·laboració del Centre Català, l’última pel·lícula de Pedro Almodóvar: Los Amantes Pasajeros. Aquesta comèdia lleugera, divertida, destrellatada i plena d’estereotips em va fer riure un munt però també va despertar en mi un antic fantasma que de tant en tant habita la meva pell: la por de volar.

Jo voldria agafar l´avió com si agafés el bus o el tren. M’agradaria pujar-hi i deixar-me emportar pels seus moviments, amunt, avall, com si d’un vaixell es tractés. M’agradaria poder adormir-me i gaudir d’aquest invent colossal que l’ésser humà ha ideat en contra de la seva natura. Però no és així: en canvi m’entra una suor freda, se’m posa la carn trèmula… Què he fet jo per merèixer això? Em pregunto… Potser a algú de vosaltres us passa el mateix.

Read the rest of this entry »